Amb aquesta imatge de Topares de 1932, recordant tot el que ha estat i a tots els que han trepitjat els seus carrers i els seus camps, vull desitjar-vos unes bones festes i que 2017 sigui una any ple d'il·lusions i satisfaccions

NADAL A TOPARES

Repeteixo el post publicat al Calendari d'Advent el passat 13 de desembre.

Els meus records nadalencs són imatges de sensacions i emocions senzilles.

La vida del poble  s’espaciaba, els homes deixaven d'anar al camp, les dones havien fet els mantecados i el licor cafè (els productes nadalencs i la beguda es feien a les cases), tot es relaxava i s'harmonitzava per exaltar la festa i la convivència.

Nosaltres, infants, abans d'arribar els dies grans, buscàvem on guardaven les mares els dolços per començar a donar compte d'ells, ja que en les cases fins a l'arribada de la nit bona no es treia el que es deia "la bandeja".

A partir d'aquest moment, a tota hora, la safata i l'ampolla de licor cafè estaran presents a la taula de la cuina o el menjador, llavors, normalment, hi havia cuina, el del menjador va venir després. Així tot visitant serà convidat a provar les delícies que s'han fet i, freqüentment s'escoltarà: "Este año me han salido mejor que ninguno".

Quan en una casa hi havia dol, no feien res de nadal, però les veïnes li portaven el que anomenem: "el presente", un plat o font amb una mostra dels dolços que es feien: "mantecados, alfajor, roscos d'anís, roscos de mantega, coques de taronja, soplillos ... "i una ampolla de licor cafè. De vegades, la família, amb els presents, s'ajuntava amb més material que quan ho feien ells.

Des de 1893 hi ha la Germandat de Ànimes, que està encarregada de tenir cura de l'església i sobretot de mantenir el cementiri, que nosaltres anomenem “camposanto”. Aquest és del poble, però del poble, no municipal i el porta la Germandat. En apropar aquestes festes una de les seves missions és nomenar "mayordomos", que són els encarregats d'organitzar tots els actes.

L'objectiu principal dels actes que s'organitzen aquests dies és treure diners per fer front a les despeses que el manteniment de l'església i el cementiri porten. Per això els majordoms formen "La Cuadrilla de Ánimas". Es tracta d'una espècie de rondalla que interpreta, entre altres peces, una música pròpia d'aquests dies: "los aguilandos". "El guion", el que canta, improvisa uns quartets amb motius religiosos o amb al·lusions a persones o circumstàncies que ocorren en aquest moment. Les seves creacions són molt celebrades i el moment més emocionant és quan es dóna la disputa de dos o més guions, responent uns als altres.

Els majordoms amb la quadrilla recorren totes les cases del poble i els cortijos de la seva diputació recollint les almoines. Per a això porten una campaneta i en arribar a la porta la fan sonar, dient: "Las Ánimas Benditas", quan els franquegen l'entrada segueixen dient: "Aquí se canta o se reza", es resa quan a la casa hi ha dol. La quadrilla canta els aguilandos, component el guió estrofes referides als membres de la família, a alguna persona propera que per motius diversos no hi és o qualsevol gràcia que mogui a riure. En acabar li diran l'almoina que donen a les ànimes. Entremig es poden oferir almoines perquè cantin a algú en concret, o per alguna broma, algun ball. Hi havia cases que els músics temien, ja que igual almenys que els feien passar és que toquessin de genolls. També és veritat que en aquestes cases és on més es recollia.

Un dels dies grans de nadal era el dels Innocents. Després de la missa se celebrava el ball dels Innocents. La quadrilla tocava un ball típic, "les parrandas", que es ballava solt i pasdobles. S'hi feien tota classe de licitacions i apostes per obtenir diners per a les ànimes. Perquè ballés en tal o menganita, o aquest amb aquesta, totes les ocurrències possibles, ja que també es tractava que la persona a la qual anava la licitació pugés la mateixa per no fer-la, tot era permès per treure com més quantitat millor. Durant el mateix es feien rifes de pollastres i tot el que fos digne de rifar, d'entre el que s'havia tret en les visites a les cases.

Eren uns dies en què els murs de les cases semblava que es ensorressin per donar lloc a una gran casa que era tot el poble, com una sola família.

Encara avui, en la seva essència, es manté la tradició d'un nadal obert i per als veïns serveix d'orgull que malgrat tots els problemes que han sorgit en marxar la gent a altres llocs, l'església i especialment el cementiri segueixin sent de tot el poble.

qüestió d'edat?

Tornava a casa, l'altre matí, després de fer el meu exercici matutí amb la bicicleta, quan a una àvia se li escapa un nen que no arribaria als tres anys. En veure la senyora que el petitó enfilava un encreuament de cotxes, va sortir corrent com una desesperada darrere del mocós, el corredor li dóna marro i ella va a petar a la vorera. El trancazo és considerable, queda estesa a terra condolida, mentre, una altra dona que venia en cotxe i ha presenciat tot l'episodi s'atura, es baixa i surt a agafar el nen.

Deixo la bicicleta i vaig en auxili de la senyora, li pregunto si li ajudo a aixecar-se i, encara que amb por, s'aixeca amb clares ganyotes de dolor i queixant-se del genoll. L'altra benefactora ha agafat al nen i entre els dos vam tractar de calmar l'angoixada dona.

Així estem quan arriba la seva filla i mare dels nens, he de dir que un altre, una mica més gran, havia quedat al cotxe del qual havia escapat el petit. No ens dirigeix ni una maleïda paraula, ni una trista mirada, sense deixar de mirar i consultar el mòbil li demana, amb total fredor i falta de sentiments si s'havia fet alguna cosa. Amb les mateixes agafa el nen i l'hi porta al cotxe.

Em deixa sol amb la mare, sense que cap paraula, dirigida a mi, surti per la boca. Davant tal desconsideració, li dic a la lesionada si l'acompanyo al cotxe perquè es pugui asseure. Recolzant-se en mi caminem cap al mateix i la dona no d'expressar-me el seu agraïment i pesar per fer-me, diu, perdre el temps. Acabo de col·locar-la en l'auto i m'acomiado desitjant-li que millori ... i la nena maleducada ni la més trista paraula.

Vaig estar a punt de dirigir-me a la grollera dient-li gràcies, però el que pas és que va venir la tristesa i la llàstima per ella. Sé que hi ha entre els joves gent meravellosa, potser més del que pensem, però també més vegades de les desitjades veiem aquests comportaments tan menyspreadors i autosuficients i no saben que en qualsevol moment i, de la manera més brutal, la vida els prepararà una lliçó que no oblidaran.

Fotos preses d'internet, es retiraran a petició

Els meus escrits

El procés seguit per a escriure és molt particular de cadascú. A mi m'agrada fer-ho molt ràpid, sense donar-li temps a la ment a pensar les paraules, sense mirar com queden dibuixades. Després no em canso de llegir-les, una i altra vegada. En les successives relectures afegeixo, trec, substitueixo, trobant cada vegada una paraula que m'agrada més, una coma perduda.

En part gairebé mai arribes a estar d'acord del tot, però arriba el moment que has de dir prou, doncs per mes repàs que facis sempre trobes alguna nimietat per canviar.

Així em passa quan escric en castellà, o el que és el mateix en l'idioma en què t'has desenvolupat, tant professional com ordinàriament.

Ara bé quan es tracta d'un altre idioma que també has triat perquè formi part de tu, és diferent. No tens la mateixa fluïdesa, el mateix domini del vocabulari, sobretot a l'hora de trobar les paraules adequades a la primera. Aquestes premisses s'agreugen quan no tens un contacte continu i diari amb l'idioma.

Avançament més, penso, si dic directament que el que intento contar és el meu procés a l'hora de preparar un post en català.

Allà vaig, primer ho faig en castellà, però a diferència de quan ho faig per publicar en aquest idioma, ara no ho repàs, primer el tradueixo al català llegint-lo a la vegada, per veure com em sonen les paraules i les frases, sobretot si apareix alguna cosa estranya. En algun moment pot recórrer  als meus ajudants, que després us els presentaré. També passo pel traductor, comprovant diferències que són resoltes amb l'auxili, novament, dels meus assistents. Nova lectura en veu alta, toca comprovar el so dels verbs, adjectius, les concordances.

Així va quedant per a una redacció final, sempre rellegint per escoltar-me, sempre assessorat pels meus col·laboradors, que us el presento ja, vellets pobres, ja que m'han acompanyat des d'aquell any de 1979 que vaig caure per Balsareny i que sigui per molts anys més.

REGRESO A ALMERÍA

Al cap va passar l'estiu i la tardor camina cap a la seva part final. En total han estat cinc mesos d'estada a Topares, temps que no havia passat seguit al poble des que vaig sortir per estudiar amb deu anys.

Han estat molts dies, un rere l'altre, dies per a tots els gustos i maneres. Tot va començar amb molta il·lusió, però va anar llanguint fins a acabar per desitjar vehementment a final del període.

He estat bé però no he estat bé. He gaudit però no he gaudit. Allò que sembla que va bé però resulta que sempre et queda un pòsit de tristesa. Tot dins d'una dicotomia, voler fugir i no voler.

És una situació difícil d'entendre, allà en part ho tinc tot, però alguna cosa invisible em falta que em atormenta i no em deixa complaure, potser sigui aquest espai concret que cadascun ens fabriquem en el nostre estatge. Potser sigui la manca d'una llibertat que allà em costa trobar-la.

Pot ser que tot el causin aquests racons que tenia molt plens i que no hi ha manera de poblar amb res, o també que el viure en soledat m'ha portat a veure la vida en singular i allà no era possible.

És també una sensació com si el meu cos s'entristís molt, però no és de pena sinó de vellesa, la impressió que abans d'anar-me'n d'un lloc ja m'havia anat, la de no estar ni dins ni fora. Així les nits es succeïen sense dormir bé, aclaparat amb tants records del passat i de tants projectes de futur.

Ja sóc a Almeria i tracte de recompondre la meva trista figura. La meva dona no aguantava molt de temps amb la mateixa distribució i decoració de la casa. Moltes vegades sentia que calia renovar il·lusions i canviava tots els mobles de lloc, ella sola en moltes ocasions. Semblava que un nou aire ocupava l'estada.
Només arribar a Almeria així he fet. He pujat taules i cadires per a Válor i m'he baixat altres, ara estic com un nen amb unes sabates noves, un nen d'abans, quan s'estrenava unes sabates a tota la infància. Sota la càlida llum d'un flexo, traç aquestes línies amb il·lusió d'un hivern productiu.

setembre

Ja ens trobem al setembre. No fa res inauguràvem l'estiu, llavors setembre ens semblava molt llunyà i, ja ens trobem, en el moment en què sembla que tot ha de tornar a la normalitat, és clar menys el govern.

Ens queda la sensació que l'estiu han estat quatre dies mal comptats, almenys on jo em trobo doncs el fred estival ha sigut més freqüent que la calor, quan sempre esperem que siguin mesos ardents.

Ara ens toca renovar propòsits, marcar-se nous objectius i tornar a somiar amb aquests quatre dies que ens permetin una escapada o amb algun que altre extra que ens puguem permetre.

Per la meva part seguiré en Topares, sense data de sortida, quan ho permetin les meves circumstàncies. Amb sort disposaré d'una parell de dies d'ordinador a la setmana i espero que coincideixin amb els que hi hagi una bona connexió, a veure si la sort m'acompanya.

Ara, això sí, amb un ferm afany d'esmena a la feina. L'estiu ha estat un abandonament en dormir i al carrer. Així ara, en arribar setembre, com si de l'inici del curs es tractés em marc el meu projecte de tasques i el meu pla de treball particular. Veurem els resultats!!

Només expressar-vos el meu desig que el vostre estiu hagi estat tot el meravellós que ho hagueu imaginat, també he pogut adonar-me del treballadors que són alguns i algunes blocaires. Ni la platja, ni la muntanya, ni el vent, ni la calor, ni la pluja, ni vacances, res pot amb ells i, responsables, has seguit al peu de la feina publicant, en una demostració de constància i tenacitat.

Jo us dono les gràcies per la vostra generositat, ja que ens ha permès als més mandrosos passar estones agradables i no oblidar que a la xarxa també hi ha un munt d'amics.

Salutacions

estiu

Imatges i colors d'estiu a Topares

La nostra existència es va omplint d'etapes i moments, el que de tant en tant ens obliga a reformatear-nos (si existeix la paraula). Necessitem netejar allò que ens ha anat provocant una resolució més lenta, allò que ens ha anat retardant les nostres respostes i així començar aquest nou espai amb nova empenta i il·lusions.

Seguint en el món virtual, aquest seria el meu perfil actual. Sento la necessitat de re instal·lar el meu sistema operatiu, netejar allò del disc dur que m'impedeix avançar i gaudir del que m'envolta, per obrir-me a una alba resplendent.

Dins d'aquest ressorgir es troba recuperar l'hàbit de l'escriptura contínua i enfrontar-me a nous reptes més ambiciosos. Ara sembla que les meves forces serveixen només per cobrir alguna pàgina esporàdica i pel meu sistema nerviós es desplaça l'avarícia de cobrir espais i més espais en blanc.

Amb tot el meu estat és serè i esperançador, a partir d'ell m'imposo una certa silenci, que ja porta algunes setmanes, per aquestes agradables estades, silenci que no em impedirà seguir gaudint, mitjançant la lectura, de les vostres paraules i imatges, gairebé sempre des de la intimitat que alimenta el mutisme.

La reparació, en principi, té dates d'inici i final, així el meu desig és tornar a trobar-nos en plenitud a partir de setembre, amb noves il·lusions i moltes ganes de treballar.

Ara toca desitjar-vos a tots i totes un gran estiu

Fotografía de Antonio Cruz López Motos

L'avi Serafí (Relats Conjunts)

Cirrus fibrats al capvespre. Mi aportación a Relats Conjunts

Serafí és un simpàtic gran que ja ha passat dels vuitanta anys. Sempre vivint a prop del camp i dels seus habitants. En jubilar-se es va retirar, amb la seva dona, Consol, a una agradable casa de camp, on conreava el seu hort i tenia cura d’un colorit jardí. Així passava els dies alhora que esperava la visita dels néts.

Mario era un crio espavilat, en realitat tímid però a través dels seus ulls veiem reflectida la intel·ligència de la intuïció. En la seva figura deu anys de vida s'amuntegaven tumultuosos, més quan visitava el seu avi preferit, predilecció que era corresposta per Serafín, buscant-se sempre, per no separar-se en tota l'estona que Mario romania en el mas.

A les tardes, després de descansar una estona, sobretot a la primavera i l'estiu, sortien a passejar al camp. El mozuelo atapeït de la curiositat del saber, no parava de preguntar-li per tot el que s'interposava en el camí, i l'ancià gaudia amb les seves preguntes ensenyant-li el nom de plantes, ocells, flors ..., alhora que sorgien històries de temps remots i que Mario s'amarava absort, com hipnotitzat per la suau veu de l'avi.

Aquell dissabte de maig, després de la corresponent migdiada van sortir a la seva excursió diària. Els seus passos els van encaminar al lloc que anomenen "Els Pins", una petita pineda ancestral que moteaba l'auster paisatge de la lloma situada davant del petit poble. Asseguts en dos soques immenses, atalaiaven l'horitzó limitat per la mitjana muntanya que custodiava les escasses cases del lloc.

El dia avançava, en el seu continu ritme, cap al capvespre i al cel es dibuixaven núvols ataronjats, en un corrent que es va diluint. Semblava que un pintor hagués escampat els pigments amb la seva espàtula, formant petites ones al firmament. La contemplació de les mateixes et resultava atraient i aquí estava Mario disposat ja a sotmetre al padrí a una infinitat, segur, de preguntes.

-Avi, quin cel més xocant. Els núvols semblen que s'encenen com les bombetes del mas.

-Ai, petit! La naturalesa sempre es reserva alguna imatge per sorprendre'ns. Els que entenen, diuen que quan els núvols sembla que fugen, com si les bufasem per darrere, vol dir que farà vent.

-Qui ho diu?

-Jajjja, Ja no hi ha qui et pari. Doncs els que en saben.

-I qui són els que saben?

-Els homes majors

-Llavors tu també saps.

Serafín gaudia amb la rapidesa per preguntar del seu nét, sempre havia admirat la curiositat per saber i Mario sempre volia més en aquest aspecte. Ell ho provocava, fins que l'innocent nen es lliurava a les seves explicacions i ell aprofitava per explicar-li una de les seves històries.

-Mira Mario, fa anys, que ja comencen a ser molts, les persones des del naixement havien d'anar aprenent, havien de retenir el saber en la seva ment. S'havia de guardar a la memòria el que s'anava observant i experimentant, ja que si no es perdia. Es podia dir que el coneixement era de les persones.

Ara sembla que el coneixement és un gran nigul que sura, com aquests que veiem però molt més gran i, amb els ordinadors, cadascun agafa el que necessita en cada instant, però després el torna a deixar i no té necessitat de conservar-lo.

Que necessito saber tres quilos de coses dels romans, vaig a aquest gran supermercat i l'agafo, després ho torno a deixar i santes pasqües.

-Jajjjjajja. -Mario es recargolava de riure amb les ocurrències del avi- Tres quilos de romans!

-Les persones per obtenir el coneixement havien d'observar molt, mirar i retenir per poder treure conclusions.

Així el temps, el clima que diuen els llestos, ha estat una preocupació contínua en el camp. Després de molt observar ven arribar a la conclusió que durant el mes d'agost es podia predir el temps de tot l'any, el que era més una creença que no una certesa.

Aquest pronòstic es diuen "les cabañuelas", cada dia d'agost és un mes de l'any, el dia 1 correspon a l'agost, fins el 12 a juliol, que són "les tornes", ara segueixen a l'inrevés, el 13 torna a ser agost i el 14, juliol, fins a arribar a setembre el 24 i a aquestes se li diuen "les retornes".

Cada dia observen si apareixen núvols, el vent, si en el matí hi ha boira, les variacions al llarg del mateix, si plou, tot el que poden relacionar amb el temps i a partir d'aquí vaticinen com serà el mes corresponent.

Vaig conèixer un home que en llibretes tenia apuntat el temps de tots els dies de l'any durant al menys 25 anys. Aquest saber popular era molt important i els homes i dones que sabien gaudien de molta consideració. Ara no, ara has de ser futbolista o sortir per la tele. Abans els que sabien eren els més admirats.

-Avi I, tots eren savis? Tots sabien molt?

-Tots Havien d'aprendre per poder viure i alguns es dedicaven o tenien més facilitat per assimilar.

Hi va haver una vegada un país en què els governants perquè els seus ciutadans no pensessin i es fessin preguntes, van prohibir els llibres i els que trobaven els cremaven a les places. Un grup d'homes i dones van veure que el coneixement es podia perdre i es van comprometre a que cadascú es aprendria de memòria un llibre, que no parava de recitar amb la finalitat que no s'oblidessin i així, quan aquests governants ja no estiguessin podrien recuperar el coneixement.

Mario, amb la innocència que cobreix la infància, impulsivament es va abraçar al seu avi, exclamant alhora.

-Avi, com saps, t'estim!

-Jo sí que et vull, ets un regal especial per a mi. Posseeixes el do de la curiositat per saber, pel coneixement de les coses.

- M’has d'ensenyar tot el que saps, jo no vull que es perdi res i, quan sigui avi, l'hi explicaré als meus néts també.

Serafín no va poder reprimir una íntima somriure, omplint-se tot el seu ser d'una satisfacció immensa.

-Bé I si anem baixant per la casa, l'àvia em va dir que anava a preparar una truita per sopar.

-Ummmm, La truita de l'àvia feta en la seva paella màgica, què bona!

Fútbol

Vagin per davant dues qüestions importants. No intento donar la meva opció per a un hipotètic referèndum, això només els competeix als catalans i tots tenim el dret a decidir sobre el nostre futur polític, es digui forma de govern o autodeterminació.

Només vull parlar de la prohibició d'acudir a la final de futbol amb l'estelada.

Quant menys, hem d'admetre la falta de tacte de les autoritats madrilenyes. Un dels principals arguments és que, la seva exhibició, pot crear violència. La realitat és que la violència, si n'hi ha, l'han creat les pròpies autoritats amb la seva decisió.

A la final de l'any passat, poden parlar que es va xiular a l'himne, però el comportament de les aficions va ser exemplar. Amb estelades o sense, l'afició del Barcelona, penso, ha estat, des de fa anys, irreprotxable.

Deixar que les persones s'expressin lliurement i respectar les seves idees, mai produeix la violència. Prohibir i perseguir els pensaments i els sentiments, evitar, abusant del poder, que els expressin lliurement, que donin curs a les seves emocions, això sí crea violència i, quan va dirigida a tot un poble els porta a sentir-se abandonats.

Només poden aportar l'argument dels dictadors, dels feixistes, dels opressors: Ho fem perquè tenim el poder, perquè volem, perquè esteu sota la sola de les nostres botes, perquè sou súbdits i no ciutadans, perquè un dia vau ser conquistats.

Tinc la lleugera sospita que decisions del PP tan feridores com aquesta, només fan augmentar el nombre de catalans per la independència.

M'agradaria que el Barça mostrés la seva protesta de manera visual, potser a la samarreta podria aparèixer, ben visible, l'estelada.

Finalment som molts els que vivim en aquest lloc que hem donat per cridar Espanya que no ens sentim representats per aquests polítics i que creiem en la llibertat i en la unió dels pobles.

un mes

M'acosto al mes sense fumar, durant aquest temps he anat superant els dubtes que m'han anat apareixent al llarg dels dies.

En moments em acudia la sensació que a mesura que em sentia més fort els esculls resultaven més insalvables. L'últim episodi ha tingut com a escenari Múrcia, la meva ciutat favorita.

Fins allà em va portar l'ingrés en un centre hospitalari de la meva mare, amb 83 anys era la primera vegada que s'hauria de deixar cuidar pels altres, aquesta vegada no seria ella la forta, la que acudia per ajudar a tots, la que solucionava els problemes. Per primera vegada en els seus anys, la debilitat apuntava als seus ulls, la fragilitat de tot l'essencial es manifestava.

De moment, abans de crear incertesa, tot ha anat bé, segueix fort i amb les mateixes ganes de continuar en la brega. Però aquestes hores perdudes a l'hospital, la incertesa dels colors del matí, el veure la debilitat on sempre has vist energia, superació. Imaginar la pèrdua de la referència que sempre t'ha marcat. Pensar quedar-te en el més gran de la família ...

Trobes tants motius i excuses per emportar-te un cigarret a la boca, que ara que han passat aquests dies, sento satisfacció per no haver volgut escoltar tots aquests cants fàcils de conformisme. Superar aquests instants en què el teu esperit es debilita i queda a mercè de qualsevol buf afalagador et fa ser més fort.

Ja resolt, per ara, l'episodi hospitalari, torno a aquestes pàgines, abandonades aquests deu dies, així com als vostres blocs. Però la vostra força m'acompanyava, ja sabeu que el meu compromís amb els que em seguiu, em fa segur en el meu camí.

IL·LUSIÓ 2

De la xarxa

He complert dues setmanes en aquesta batalla contra el tabac.

Ara em trobo més fort, però la setmana ha estat molt dura, les proves passades m'han portat a situacions, que per a aquesta lluita són determinants.

El dia més delicat va ser el dimarts, unes desafortunades paraules del metge durant una cita, totalment fora de lloc i sense cap base que les justifiqués, em van conduir al moment més crític, en què només dos detalls em van salvar de la recaiguda.

El no tenir un cigarret immediat que portar-me a la boca, disposar de deu minuts per pensar et serveix d'ajuda per salvar l'ocasió.

Després, aquests pots. Escriure i compartir el meu conflicte a través del blog, ha creat un compromís per no abandonar la meva obstinació. Així, d'alguna manera, la força de tots vosaltres em manté en el camí.

Vèncer aquestes incidències crítiques et deixa unes seqüeles de debilitat, en què necessites la proximitat i el contacte amb els amics. Aquella nit a la presentació dels "Relats velezanos IV" i després en la corresponent cervesa, durant la xerrada amb els amics, les meves mans buscaven per les butxaques, per la bossa. Tu no saps que busquen, ni que estan buscant, però per poc que indagues et donaràs compte que persegueixen el paquet que en altre temps portaves, atenent al moviment instintiu que t'ha acompanyat durant massa temps.

Per acabar la setmana amb coets. Nou esdeveniment social, una comunió. Aquí abunden els espais horaris abonats a l'avorriment, seguint uns ritmes que fan al temps etern. Al final venço, però a costa de llançar-me a una caminada d'una mica menys de quinze quilòmetres. Tenia la necessitat de sentir el cansament, deixar el meu cos buit de pensament, només atenent a la monòtona alternança dels peus en caminar.

Però avui em sento molt més fort i segur. Per poc que m'examino noto les millores del meu estat físic dia a dia, com la meva respiració millora, m'aixeco sense la sequedat a la boca pròpia del tabac, va desapareixent la insistent tos que m'acompanyava, fins i tot, sembla que s'aclareix la veu .
Així que aquí continu, enmig del camí, notant com poc a poc la llum del dia és cada vegada més nítida i brillant ...

IL·LUSIÓ

P.C.G.

He passat una setmana allunyat de comentaris i intervencions dins del nostre món blocaire.

Havia de envoltar-me d'un silenci amagat, per així utilitzar tota la força de la soledat, d'una soledat que no podia tenir espais en blanc, evitant l'aparició sobtada del temps buit i irreflexiu.

Necessitava de tota l'energia que pogués alliberar el meu organisme, conscient que forces invasores atacarien sense pietat, per aconseguir, un cop més, que el meu intent fos un acte fallit.

La meva decisió per alliberar la batalla definitiva era ferma, disposat a portar-la fins al final, conscient de comptar amb només dues armes, de vegades poderoses, la meva voluntat i la meva decisió.

Així, el dilluns 18 abril 2016 declari l'estat de guerra, en el que anomenaria la Gran Batalla. L'aquest dia a les 06:00 hores vaig patir l'últim atac de les forces cigarreres, des d'aquest moment vaig començar la lluita per alliberar-me del esclavitzador tabac.

DILLUNS 2016.04.18

Tot el dia és una lluita constant sense tenir subjecció alguna. Mal de cap, calor sufocant, pressió per tot el cos, estómac bulliciós, sensació de caiguda. Dificultat per dormir. Nervis, com si de descàrregues elèctriques es tractés.

En moments ja no recordava que no fumava i iniciava el protocol per encendre un cigarret d'aquests establerts. Caus en què ja no fumes i comences a veure algun moment que no recordes el tabac. Aquesta és l'alegria del dia i arribar a l'hora de dormir sense haver caigut.

DIMARTS 2016.04.19

Avui t'aixeques una mica més tranquil, conscient que has superat un dels dies més difícils.

Tot i així, el cap segueix molestant, el clatell sembla que es desplomarà en qualsevol moment. L'estómac no para de bullir, com si res no ho calmés. S'alternen moments durs, amb altres de satisfacció, creix la sensació de poder guanyar la batalla. En els instants de debilitat penses que un bon cigar ho calmaria tot.

Comproves com l'exercici i l'activitat et calmen, quan vas a dormir, superat un dia més i, per evitar l'ansietat, preses mitjana pastilleta per dormir i el resultat és magnífic.

DIMECRES 2016.04.20

La pastilleta ha fet que m'aixequi més relaxat i molt més descansat.

Les sensacions molestes comencen a no ser tan apressants. Les ganes d'un cigarret apareixen en comptades ocasions: després d'esmorzar, del dinar, en tornar i dutxar-te després d'una caminada ... però se superen sense més dificultat.

El malestar general remet, de vegades queda una sensació de decaïment, gairebé d'apatia, però que a poc que et facis fort i comencis algun exercici ho vences.

El tabac es comença a veure una mica més lluny i la teva victòria una mica més a prop.

DIJOUS 2016.04.21

Ja albiro al final d'aquest primer trajecte, tot just recordes al llarg del dia que no fumes i tampoc et recordes del tabac.

En moments, sense adonar-te'n, enyores algun motiu per tornar a fumar. Però veus que pots passar sense ell, fins i tot t'adones que tos menys, que respires millor, alhora que el teu cos torna a poc a poc a la normalitat de sempre.

Quan acaba el dia comences a creure't que aquesta vegada si ho aconseguiràs.

En uns dies seguiré amb aquesta història dels quinze dies que m'he donat per vèncer l'addició.

Sant Jordi

 

Recordo aquell primer Sant Jordi a Balsareny i Manresa. Encara no portava un any a Catalunya, som al 1980.

Em va sorprendre profundament. Era senzill i íntim, però alhora visual i agraït. Per tot regal una rosa o un llibre, res a veure amb les celebracions de pares, mares, enamorats ... on es busca: i jo més. Aquí només una rosa i un llibre, bo afegiria i un somriure.

Sobretot es regala per devoció i agraïment: a la mare, a l'àvia, a l'amic o amiga, es reben regals anònims, al company i companya, al nen, l'adult, l'ancià. Gairebé sempre unint afecte, permanent  o recent, amb gratitud.

També amb una cosa tan senzilla com una rosa o un llibre, es declara l'amor, la passió, en un llenguatge silenciós però visual per als altres, de nou íntim però visible.

Tant vaig quedar impressionat que a l'any següent, em vaig muntar el 22 a la nit, a Barcelona, en un autobús amb una rosa a la mà, per portar-li a la meva estimada, el 23,  a Almeria.

Feliç dia per a tots, que els vostres cors s'omplin d'afectes, carinyos, passions i felicitat. 

JOC DE LLETRES

IL·LUSIÓ


Havien passat quaranta anys i mai desapareguè dels seus somnis.

Passejant, el llibre sota el braç, el conillet blanc atapeït al pit i la rosa vermella de la gitana fregant els seus llavis.

Només espera les cartes que arriben de mar enllà, sabent que mai podrà acariciar els seus pits.

Arnau fullejava el seu quadern ple de fotografies dels conillets de Playboy, al costat esperant-lo, un llibre de la Sonrisa Vertical.

Al sorprendre-lo la tieta Rosa en tasques ocultes, es va posar vermell avergonyit. Ella li va llançar una mirada picardiosa: "Ui, que farem amb aquesta coseta tan gran ...!

L'últim sobre rebutjat

Cada vegada que mirava l'últim sobre rebutjat el meu rostre es pintava de tristesa. Cada vegada que mirava l'últim sobre rebutjat, la silenciosa foscor de la nit omplia els meus ulls.

Quan ella es va cobrir amb el mesquí mantell de la maleïda malaltia, només em va quedar l'últim sobre rebutjat, desitjant que en ell es trobés l'esperança de la seva vida.

Ens vam conèixer l'últim any d'universitat, era una assolellada tarda primaveral, a la sortida de la biblioteca. Ella estudiava història, jo literatura, ella de cos sinuós, cabells rossos que descansaven en cabellera sobre les seves espatlles, ulls verds de càlida mirada. Jo de cos bonàs, amb anodins ulls però que brillaven en mirar-la.

Ens atropellem en la sortida a la cursa buscant els últims raigs de la tarda, ens demanem disculpes però el graciós del moment va fer que seguíssim caminant amb la proximitat suficient perquè intercanviéssim algunes paraules mentres cobríem el trajecte que marcaven els nostres passos.

Les trobades es van succeir a la biblioteca fins que ens guardàvem un a l'altre el lloc. Em vaig trobar esperant aquest moment de l'estudi i intentant allargar l'arribada del moment que a la sortida cadascú prenia camins diferents.

Acabats els exàmens ens trobem a la festa organitzada per un dels col·legis majors, sense haver d'atendre l'obligació del silenci. Deixem enrere les converses d'estudi i ens endinsem en aquestes altres paraules on tractem de dir tot el que hem callat, la il·lusió amb la qual esperava la seva arribada, la pau que em transmetia la seva presència, ho bonica que era, el que m'agradava mirar-la i mirar-la. Així afegint, cada vegada més, galanteries al llarg de la nit, ens vam posar a ballar, comprovant el benestar del contacte amb el seu cos, l'alegria nerviosa que recorria les entranyes a sentir el seu frec, omplint-me de les seves olors, de la seva respiració propera , de la seva mirada tocant. Al final la vaig acompanyar a casa seva per quedar al dia següent i deixar sobre les seves galtes dos petons encesos.

Des d'aquest moment vivim anys de felicitat, d'il·lusions conjuntes, de nits i dies de passió, de trobades arreu. Viure en ella i ella a mi, buscant sempre fer alguna cosa per la meva estimada. No imaginant en cap moment que tot fos passatger, efímer, només abrigant l'etern.

No t'expliques com va ser, no saps quant va durar, quins van ser els primers símptomes, el cas és que els dies es van anar cobrint de núvols, la boira cobria la nit, la passió es va convertir en un record llunyà encegat en la fosca de l'avorriment fins arribar a sentir al teu costat un ésser estrany, que descobria cada matí i que portava a preguntar-me què feia i on era.

La nostra separació va arribar inevitable, no gaire temps després em oprimeix el dolor de la seva absència, la necessitat del retrobament. Conscient de tot el que havia perdut, ara enyorava el seu cos, la mirada dels seus ulls, els dies de complicitats, els somriures incitadores, els seus gestos de complicitat sensuals, les seves carícies, les seves paraules amoroses, els seus laments. Evocava cada dia passat al seu costat.

Vaig decidir escriure-li, explicar-li tot el que la trobava a faltar, el bonic del que ens havia passat, tant que l'estimava, demanant-li perdó per la meva ceguesa, quant la necessitava ...

El sobre amb la missivaa m'ha tornat intacte, un any rere l'altre, en les dates del nostre aniversari. La devolució no era obstacle perquè una i altra vegada els obrís buscant algun signe de que l'havia llegit i amb això cada any augmentava més la il·lusió de la seva volta.

Ara, esfondrat de desolació miro, amb els ulls negats de llàgrimes, l'últim sobre retornat. No ho havia obert al rebre-ho, amb la meva mania de sempre tenir un després l'havia deixat damunt la taula.

Ahir em va arribar la notícia, la fastigosa malaltia que la va perseguir els últims anys, la va segrestar definitivament de la vida. Miro el sobre i no vull, no vull obrir-lo perquè la seva vida romangui tancada en ell, tement que en obrir-lo volés el seu esperit, volés per sempre la seva ànima allunyant-se de mi

LA CURACIÓ DEL CEC

Curació del cec. El Greco. Relats Conjunts

Jeremies era un mestre picapedrer, que treballava a la pedrera romana de Jerusalem. La Roma imperial, davant la pujada dels sous i l'adquisició, cada vegada més, de drets laborals dels treballadors de l'urbe, havien adoptat la decisió de traslladar la producció de pedres tallades a les províncies de l'imperi, on pagaven salaris ridículs i els treballadors no tenia cap cobertura legal. Així havien requisat aquesta pedrera de Jerusalem, on amb sous irrisoris tallaven les pedres que després formarien els seus monuments gloriosos.

En un desgraciat accident de treball Jeremies va quedar cec, sense cap protecció sanitària, la sanitat pública era només per als romans. Tampoc li van reconèixer cap dret a pensió ni indemnització. Va quedar en la més absoluta indigència.

Per mantenir les seves tres filles i un fill, havia de posar-se en les grans avingudes d'entrada a la ciutat i a la porta dels temples suplicant l'ajuda solidària dels transeünts.

****

Els jueus vivien esperançats amb l'arribada d'un alliberador, que els s'independitzés de la dominació romana. Atalaiaven el cel buscant un senyal de l'arribada del salvador.

En els últims anys s'havia corregut la veu que aquest redemptor podria haver arribat. Es feia dir Jesús i va començar a prendre força quan explicaven que el mateix Joan Baptista ho havia assenyalat com l'elegit.

Va començar a tenir seguidors i es va parlar molt d'un discurs a la muntanya, allunyat dels ulls dels espies romans, en què deien que havia parlat en defensa dels oprimits i dels explotats. Carregava contra el poder absolut i proclamava la força dels pobres. Lloava la solidaritat i va vaticinar que el món seria dels que patien.

Els que van tenir la sort de presenciar-lo en directe, vocearon les seves paraules utilitzant el boca a boca, ja que ningú es fiava dels xivatos romans.

Un parell d'episodis amb tints divins van fer més creïble el seu missatge. Explicaven que en un casament havia convertit l'aigua en vi, també que una vegada havia donat de menjar a una multitud que es va concentrar per escoltar-lo amb només cinc pans i dos peixos.

Fins i tot havia curat a algun leprós i paralític. La seva fama va créixer com l'escuma i la seva aparença sobrenatural es va anar estenent per tot el territori.

Sempre li acompanyaven els seus deixebles més directes. Un grup de dotze persones de tota procedència que constituïen el seu grup assessor i els que determinaven els llocs pels que marxava.

Roma comença a témer-li i va disposar tota una xarxa d'espies per saber en cada moment dels seus passos. A més va incitar als seus servils al fet que propaguessin tot un seguit de calúmnies i infàmies per humiliar-le davant del poble.

****

Magdalena, la segona filla de Jeremies, havia sentit totes aquestes històries. Un raig d'esperança va brillar en els seus ulls. El seu pare, afectuós i sempre rialler abans de l'accident, es va convertir en un ésser esquerp i sempre trist. La angoixa asfixiava a la noia i va posar la seva expectativa en Jesús.

Es va assabentar que l'alliberador passaria prop de la casa i va tractar de convèncer al seu pare que acudís a la trobada. Jeremies es negava, no creia en tals imaginacions però al final el seu afecte i inclinació davant la filla li va fer claudicar. Així es va disposar a complaure-la tot i creure que faria el més gran dels ridículs.

****

Els assessors de Jesús, cada dia, veien com augmentaven els seguidors, però pensaven que calia un cop d'efecte més directe als ocupants. Quan es van assabentar del cas de Jeremies, van concebre que era el que esperaven. A més de l'efecte sobrenatural sobre les bones gents, van acariciar la idea que seria un cop dur als invasors romans.

Així van convèncer a Jesus perquè posés tot el seu afany a curar el cec que li sortiria del camí.

****

Així va ser com es va disposar tot perquè en aquesta matí assolellat, els dos homes es trobessin. El cec no molt convençut de la seva curació i Jesús conscient de la gran responsabilitat que anava adquirint.

En el seu particular pelegrinatge anava seguit d'una considerable multitud, entre la qual es camuflaven diversos espies romans.

A això del migdia es va produir la trobada. Jeremies en saber que s'apropava va començar a cridar demanant la seva curació. Jesús li va preguntar que volia, va respondre que li tornés la vista que li havien tret els romans. Jesús el guareixo alhora que li deia: "La teva fe t'ha salvat".

La multitud el va aclamar com el salvador, mentre els espies romans fugien a donar compte del fet als seus caps. Quan el governador va saber els fets va determinar que el tal Jesús havia de morir.

Així va ser, alhora després d'una pantomima de judici, el van condemnar a morir a la creu. Creien que així aniquilaven tota esperança d'independència i llibertat per al poble. Res més lluny de la realitat, ja que encara, avui dia, després de segles i segles de vida, Jesús segueix florint com l'alliberador per a moltes de les persones d'aquest món.

MURCIA

Quan ja arribem a una certa edat i quan, com jo, hem donat bastants salts en la nostra existència, de vegades, tenim llocs, pobles, ciutats que considerem com les nostres.

Gairebé sempre el nostre espai de naixement, aquells carrers pels quals va passar la nostra infància romanen en l'ordre de prioritat. Però després coneixem altres llocs, que trepitgem en moments determinats de les nostres vides que també arriben al estat de propis.

A mi em passa amb la ciutat de Múrcia, cada vegada que les circumstàncies em tornen a ella, la estimo com meva.

Quan arribo i després de acomodar-me em llanço a recórrer els seus carrers, sembla que els edificis em parlen, que els seus olors em són familiars i agradables, els seus arbres i jardins em saluden i els seus colors componen una paleta cromàtica que em conviden a il·luminar la seva essència.

Em reconec entre la seva gent, adverteixo que caminem cap al mateix lloc, ballo en el meu caminar al mateix ritme i ningú, a l'escoltar-me, es preguntarà: aquest d'on ve.

La seva temperatura m'envolta de carícies, la seva brisa em bressola en la tranquil·litat del matí i els seus sons em resulten músiques que conviden al moviment compassat de les meves petjades.

Així m'he sentit aquests quatre dies que he estat a Múrcia, fins a la propera vegada que el destí em permeti orientar les meves caminades pels seus carrers.

L'ANDREU

Acuarel.la de la Carme Rosanas: El rio

Amb aquest micro relat participo a la proposta PUZZLE DE PARAULES que, des del seu blog, ens ha fet la CARME ROSANAS.

Andreu era un nin que sallava pel tàlveg. Amb l'arribada de la primavera semblava que un escotorit havia acolorit l'alegre vega.

Andreu tenia un tarannà atrevit i corria alegrement per la ribera del riu espurneijant aigua intrèpidament.

Hi havia plogut molt i una rubinada imprevista el va atrapar submergint-lo al riu. En un moment que va treure el cap a la superfície va cridar aterrido: ANTAVIANA, llavors una mà màgica el va dipositar a la riba.