Cada vegada que mirava l'últim
sobre rebutjat el meu rostre es pintava de tristesa. Cada vegada que mirava
l'últim sobre rebutjat, la silenciosa foscor de la nit omplia els meus ulls.
Quan ella es va cobrir amb el
mesquí mantell de la maleïda malaltia, només em va quedar l'últim sobre
rebutjat, desitjant que en ell es trobés l'esperança de la seva vida.
Ens vam conèixer l'últim any
d'universitat, era una assolellada tarda primaveral, a la sortida de la
biblioteca. Ella estudiava història, jo literatura, ella de cos sinuós, cabells
rossos que descansaven en cabellera sobre les seves espatlles, ulls verds de
càlida mirada. Jo de cos bonàs, amb anodins ulls però que brillaven en
mirar-la.
Ens atropellem en la sortida a la
cursa buscant els últims raigs de la tarda, ens demanem disculpes però el
graciós del moment va fer que seguíssim caminant amb la proximitat suficient
perquè intercanviéssim algunes paraules mentres cobríem el trajecte que marcaven
els nostres passos.
Les trobades es van succeir a la
biblioteca fins que ens guardàvem un a l'altre el lloc. Em vaig trobar esperant
aquest moment de l'estudi i intentant allargar l'arribada del moment que a la
sortida cadascú prenia camins diferents.
Acabats els exàmens ens trobem a
la festa organitzada per un dels col·legis majors, sense haver d'atendre
l'obligació del silenci. Deixem enrere les converses d'estudi i ens endinsem en
aquestes altres paraules on tractem de dir tot el que hem callat, la il·lusió
amb la qual esperava la seva arribada, la pau que em transmetia la seva
presència, ho bonica que era, el que m'agradava mirar-la i mirar-la. Així
afegint, cada vegada més, galanteries al llarg de la nit, ens vam posar a
ballar, comprovant el benestar del contacte amb el seu cos, l'alegria nerviosa
que recorria les entranyes a sentir el seu frec, omplint-me de les seves olors,
de la seva respiració propera , de la seva mirada tocant. Al final la vaig
acompanyar a casa seva per quedar al dia següent i deixar sobre les seves
galtes dos petons encesos.
Des d'aquest moment vivim anys de
felicitat, d'il·lusions conjuntes, de nits i dies de passió, de trobades arreu.
Viure en ella i ella a mi, buscant sempre fer alguna cosa per la meva estimada.
No imaginant en cap moment que tot fos passatger, efímer, només abrigant
l'etern.
No t'expliques com va ser, no
saps quant va durar, quins van ser els primers símptomes, el cas és que els
dies es van anar cobrint de núvols, la boira cobria la nit, la passió es va convertir
en un record llunyà encegat en la fosca de l'avorriment fins arribar a sentir
al teu costat un ésser estrany, que descobria cada matí i que portava a
preguntar-me què feia i on era.
La nostra separació va arribar
inevitable, no gaire temps després em oprimeix el dolor de la seva absència, la
necessitat del retrobament. Conscient de tot el que havia perdut, ara enyorava
el seu cos, la mirada dels seus ulls, els dies de complicitats, els somriures
incitadores, els seus gestos de complicitat sensuals, les seves carícies, les
seves paraules amoroses, els seus laments. Evocava cada dia passat al seu
costat.
Vaig decidir escriure-li,
explicar-li tot el que la trobava a faltar, el bonic del que ens havia passat,
tant que l'estimava, demanant-li perdó per la meva ceguesa, quant la
necessitava ...
El sobre amb la missivaa m'ha
tornat intacte, un any rere l'altre, en les dates del nostre aniversari. La
devolució no era obstacle perquè una i altra vegada els obrís buscant algun
signe de que l'havia llegit i amb això cada any augmentava més la il·lusió de
la seva volta.
Ara, esfondrat de desolació miro,
amb els ulls negats de llàgrimes, l'últim sobre retornat. No ho havia obert al
rebre-ho, amb la meva mania de sempre tenir un després l'havia deixat damunt la
taula.
Ahir em va arribar la notícia, la
fastigosa malaltia que la va perseguir els últims anys, la va segrestar
definitivament de la vida. Miro el sobre i no vull, no vull obrir-lo perquè la
seva vida romangui tancada en ell, tement que en obrir-lo volés el seu esperit,
volés per sempre la seva ànima allunyant-se de mi
