dissabte, 9 de juliol de 2016

estiu



Imatges i colors d'estiu a Topares


La nostra existència es va omplint d'etapes i moments, el que de tant en tant ens obliga a reformatear-nos (si existeix la paraula). Necessitem netejar allò que ens ha anat provocant una resolució més lenta, allò que ens ha anat retardant les nostres respostes i així començar aquest nou espai amb nova empenta i il·lusions.
Seguint en el món virtual, aquest seria el meu perfil actual. Sento la necessitat de re instal·lar el meu sistema operatiu, netejar allò del disc dur que m'impedeix avançar i gaudir del que m'envolta, per obrir-me a una alba resplendent.
Dins d'aquest ressorgir es troba recuperar l'hàbit de l'escriptura contínua i enfrontar-me a nous reptes més ambiciosos. Ara sembla que les meves forces serveixen només per cobrir alguna pàgina esporàdica i pel meu sistema nerviós es desplaça l'avarícia de cobrir espais i més espais en blanc.
Amb tot el meu estat és serè i esperançador, a partir d'ell m'imposo una certa silenci, que ja porta algunes setmanes, per aquestes agradables estades, silenci que no em impedirà seguir gaudint, mitjançant la lectura, de les vostres paraules i imatges, gairebé sempre des de la intimitat que alimenta el mutisme.
La reparació, en principi, té dates d'inici i final, així el meu desig és tornar a trobar-nos en plenitud a partir de setembre, amb noves il·lusions i moltes ganes de treballar.

Ara toca desitjar-vos a tots i totes un gran estiu




Fotografía de Antonio Cruz López Motos

diumenge, 29 de maig de 2016

L'avi Serafí (Relats Conjunts)

Cirrus fibrats al capvespre. Mi aportación a Relats Conjunts

Serafí és un simpàtic gran que ja ha passat dels vuitanta anys. Sempre vivint a prop del camp i dels seus habitants. En jubilar-se es va retirar, amb la seva dona, Consol, a una agradable casa de camp, on conreava el seu hort i tenia cura d’un colorit jardí. Així passava els dies alhora que esperava la visita dels néts.
Mario era un crio espavilat, en realitat tímid però a través dels seus ulls veiem reflectida la intel·ligència de la intuïció. En la seva figura deu anys de vida s'amuntegaven tumultuosos, més quan visitava el seu avi preferit, predilecció que era corresposta per Serafín, buscant-se sempre, per no separar-se en tota l'estona que Mario romania en el mas.
A les tardes, després de descansar una estona, sobretot a la primavera i l'estiu, sortien a passejar al camp. El mozuelo atapeït de la curiositat del saber, no parava de preguntar-li per tot el que s'interposava en el camí, i l'ancià gaudia amb les seves preguntes ensenyant-li el nom de plantes, ocells, flors ..., alhora que sorgien històries de temps remots i que Mario s'amarava absort, com hipnotitzat per la suau veu de l'avi.
Aquell dissabte de maig, després de la corresponent migdiada van sortir a la seva excursió diària. Els seus passos els van encaminar al lloc que anomenen "Els Pins", una petita pineda ancestral que moteaba l'auster paisatge de la lloma situada davant del petit poble. Asseguts en dos soques immenses, atalaiaven l'horitzó limitat per la mitjana muntanya que custodiava les escasses cases del lloc.
El dia avançava, en el seu continu ritme, cap al capvespre i al cel es dibuixaven núvols ataronjats, en un corrent que es va diluint. Semblava que un pintor hagués escampat els pigments amb la seva espàtula, formant petites ones al firmament. La contemplació de les mateixes et resultava atraient i aquí estava Mario disposat ja a sotmetre al padrí a una infinitat, segur, de preguntes.
-Avi, quin cel més xocant. Els núvols semblen que s'encenen com les bombetes del mas.
-Ai, petit! La naturalesa sempre es reserva alguna imatge per sorprendre'ns. Els que entenen, diuen que quan els núvols sembla que fugen, com si les bufasem per darrere, vol dir que farà vent.
-Qui ho diu?
-Jajjja, Ja no hi ha qui et pari. Doncs els que en saben.
-I qui són els que saben?
-Els homes majors
-Llavors tu també saps.
Serafín gaudia amb la rapidesa per preguntar del seu nét, sempre havia admirat la curiositat per saber i Mario sempre volia més en aquest aspecte. Ell ho provocava, fins que l'innocent nen es lliurava a les seves explicacions i ell aprofitava per explicar-li una de les seves històries.
-Mira Mario, fa anys, que ja comencen a ser molts, les persones des del naixement havien d'anar aprenent, havien de retenir el saber en la seva ment. S'havia de guardar a la memòria el que s'anava observant i experimentant, ja que si no es perdia. Es podia dir que el coneixement era de les persones.
Ara sembla que el coneixement és un gran nigul que sura, com aquests que veiem però molt més gran i, amb els ordinadors, cadascun agafa el que necessita en cada instant, però després el torna a deixar i no té necessitat de conservar-lo.
Que necessito saber tres quilos de coses dels romans, vaig a aquest gran supermercat i l'agafo, després ho torno a deixar i santes pasqües.
-Jajjjjajja. -Mario es recargolava de riure amb les ocurrències del avi- Tres quilos de romans!
-Les persones per obtenir el coneixement havien d'observar molt, mirar i retenir per poder treure conclusions.
Així el temps, el clima que diuen els llestos, ha estat una preocupació contínua en el camp. Després de molt observar ven arribar a la conclusió que durant el mes d'agost es podia predir el temps de tot l'any, el que era més una creença que no una certesa.
Aquest pronòstic es diuen "les cabañuelas", cada dia d'agost és un mes de l'any, el dia 1 correspon a l'agost, fins el 12 a juliol, que són "les tornes", ara segueixen a l'inrevés, el 13 torna a ser agost i el 14, juliol, fins a arribar a setembre el 24 i a aquestes se li diuen "les retornes".
Cada dia observen si apareixen núvols, el vent, si en el matí hi ha boira, les variacions al llarg del mateix, si plou, tot el que poden relacionar amb el temps i a partir d'aquí vaticinen com serà el mes corresponent.
Vaig conèixer un home que en llibretes tenia apuntat el temps de tots els dies de l'any durant al menys 25 anys. Aquest saber popular era molt important i els homes i dones que sabien gaudien de molta consideració. Ara no, ara has de ser futbolista o sortir per la tele. Abans els que sabien eren els més admirats.
-Avi I, tots eren savis? Tots sabien molt?
-Tots Havien d'aprendre per poder viure i alguns es dedicaven o tenien més facilitat per assimilar.
Hi va haver una vegada un país en què els governants perquè els seus ciutadans no pensessin i es fessin preguntes, van prohibir els llibres i els que trobaven els cremaven a les places. Un grup d'homes i dones van veure que el coneixement es podia perdre i es van comprometre a que cadascú es aprendria de memòria un llibre, que no parava de recitar amb la finalitat que no s'oblidessin i així, quan aquests governants ja no estiguessin podrien recuperar el coneixement.
Mario, amb la innocència que cobreix la infància, impulsivament es va abraçar al seu avi, exclamant alhora.
-Avi, com saps, t'estim!
-Jo sí que et vull, ets un regal especial per a mi. Posseeixes el do de la curiositat per saber, pel coneixement de les coses.
- M’has d'ensenyar tot el que saps, jo no vull que es perdi res i, quan sigui avi, l'hi explicaré als meus néts també.
Serafín no va poder reprimir una íntima somriure, omplint-se tot el seu ser d'una satisfacció immensa.
-Bé I si anem baixant per la casa, l'àvia em va dir que anava a preparar una truita per sopar.

-Ummmm, La truita de l'àvia feta en la seva paella màgica, què bona!

dijous, 19 de maig de 2016

Fútbol




Vagin per davant dues qüestions importants. No intento donar la meva opció per a un hipotètic referèndum, això només els competeix als catalans i tots tenim el dret a decidir sobre el nostre futur polític, es digui forma de govern o autodeterminació.
Només vull parlar de la prohibició d'acudir a la final de futbol amb l'estelada.

Quant menys, hem d'admetre la falta de tacte de les autoritats madrilenyes. Un dels principals arguments és que, la seva exhibició, pot crear violència. La realitat és que la violència, si n'hi ha, l'han creat les pròpies autoritats amb la seva decisió.
A la final de l'any passat, poden parlar que es va xiular a l'himne, però el comportament de les aficions va ser exemplar. Amb estelades o sense, l'afició del Barcelona, penso, ha estat, des de fa anys, irreprotxable.

Deixar que les persones s'expressin lliurement i respectar les seves idees, mai produeix la violència. Prohibir i perseguir els pensaments i els sentiments, evitar, abusant del poder, que els expressin lliurement, que donin curs a les seves emocions, això sí crea violència i, quan va dirigida a tot un poble els porta a sentir-se abandonats.
Només poden aportar l'argument dels dictadors, dels feixistes, dels opressors: Ho fem perquè tenim el poder, perquè volem, perquè esteu sota la sola de les nostres botes, perquè sou súbdits i no ciutadans, perquè un dia vau ser conquistats.

Tinc la lleugera sospita que decisions del PP tan feridores com aquesta, només fan augmentar el nombre de catalans per la independència.
M'agradaria que el Barça mostrés la seva protesta de manera visual, potser a la samarreta podria aparèixer, ben visible, l'estelada.


Finalment som molts els que vivim en aquest lloc que hem donat per cridar Espanya que no ens sentim representats per aquests polítics i que creiem en la llibertat i en la unió dels pobles.

divendres, 13 de maig de 2016

un mes

M'acosto al mes sense fumar, durant aquest temps he anat superant els dubtes que m'han anat apareixent al llarg dels dies.
En moments em acudia la sensació que a mesura que em sentia més fort els esculls resultaven més insalvables. L'últim episodi ha tingut com a escenari Múrcia, la meva ciutat favorita.

Fins allà em va portar l'ingrés en un centre hospitalari de la meva mare, amb 83 anys era la primera vegada que s'hauria de deixar cuidar pels altres, aquesta vegada no seria ella la forta, la que acudia per ajudar a tots, la que solucionava els problemes. Per primera vegada en els seus anys, la debilitat apuntava als seus ulls, la fragilitat de tot l'essencial es manifestava.
De moment, abans de crear incertesa, tot ha anat bé, segueix fort i amb les mateixes ganes de continuar en la brega. Però aquestes hores perdudes a l'hospital, la incertesa dels colors del matí, el veure la debilitat on sempre has vist energia, superació. Imaginar la pèrdua de la referència que sempre t'ha marcat. Pensar quedar-te en el més gran de la família ...

Trobes tants motius i excuses per emportar-te un cigarret a la boca, que ara que han passat aquests dies, sento satisfacció per no haver volgut escoltar tots aquests cants fàcils de conformisme. Superar aquests instants en què el teu esperit es debilita i queda a mercè de qualsevol buf afalagador et fa ser més fort.
Ja resolt, per ara, l'episodi hospitalari, torno a aquestes pàgines, abandonades aquests deu dies, així com als vostres blocs. Però la vostra força m'acompanyava, ja sabeu que el meu compromís amb els que em seguiu, em fa segur en el meu camí.




diumenge, 1 de maig de 2016

IL·LUSIÓ 2

De la xarxa

He complert dues setmanes en aquesta batalla contra el tabac.
Ara em trobo més fort, però la setmana ha estat molt dura, les proves passades m'han portat a situacions, que per a aquesta lluita són determinants.
El dia més delicat va ser el dimarts, unes desafortunades paraules del metge durant una cita, totalment fora de lloc i sense cap base que les justifiqués, em van conduir al moment més crític, en què només dos detalls em van salvar de la recaiguda.
El no tenir un cigarret immediat que portar-me a la boca, disposar de deu minuts per pensar et serveix d'ajuda per salvar l'ocasió.
Després, aquests pots. Escriure i compartir el meu conflicte a través del blog, ha creat un compromís per no abandonar la meva obstinació. Així, d'alguna manera, la força de tots vosaltres em manté en el camí.




Vèncer aquestes incidències crítiques et deixa unes seqüeles de debilitat, en què necessites la proximitat i el contacte amb els amics. Aquella nit a la presentació dels "Relats velezanos IV" i després en la corresponent cervesa, durant la xerrada amb els amics, les meves mans buscaven per les butxaques, per la bossa. Tu no saps que busquen, ni que estan buscant, però per poc que indagues et donaràs compte que persegueixen el paquet que en altre temps portaves, atenent al moviment instintiu que t'ha acompanyat durant massa temps.


Per acabar la setmana amb coets. Nou esdeveniment social, una comunió. Aquí abunden els espais horaris abonats a l'avorriment, seguint uns ritmes que fan al temps etern. Al final venço, però a costa de llançar-me a una caminada d'una mica menys de quinze quilòmetres. Tenia la necessitat de sentir el cansament, deixar el meu cos buit de pensament, només atenent a la monòtona alternança dels peus en caminar.

Però avui em sento molt més fort i segur. Per poc que m'examino noto les millores del meu estat físic dia a dia, com la meva respiració millora, m'aixeco sense la sequedat a la boca pròpia del tabac, va desapareixent la insistent tos que m'acompanyava, fins i tot, sembla que s'aclareix la veu .
Així que aquí continu, enmig del camí, notant com poc a poc la llum del dia és cada vegada més nítida i brillant ...




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...