dimarts, 29 de novembre de 2016

qüestió d'edat?

Tornava a casa, l'altre matí, després de fer el meu exercici matutí amb la bicicleta, quan a una àvia se li escapa un nen que no arribaria als tres anys. En veure la senyora que el petitó enfilava un encreuament de cotxes, va sortir corrent com una desesperada darrere del mocós, el corredor li dóna marro i ella va a petar a la vorera. El trancazo és considerable, queda estesa a terra condolida, mentre, una altra dona que venia en cotxe i ha presenciat tot l'episodi s'atura, es baixa i surt a agafar el nen.

Deixo la bicicleta i vaig en auxili de la senyora, li pregunto si li ajudo a aixecar-se i, encara que amb por, s'aixeca amb clares ganyotes de dolor i queixant-se del genoll. L'altra benefactora ha agafat al nen i entre els dos vam tractar de calmar l'angoixada dona.
Així estem quan arriba la seva filla i mare dels nens, he de dir que un altre, una mica més gran, havia quedat al cotxe del qual havia escapat el petit. No ens dirigeix ni una maleïda paraula, ni una trista mirada, sense deixar de mirar i consultar el mòbil li demana, amb total fredor i falta de sentiments si s'havia fet alguna cosa. Amb les mateixes agafa el nen i l'hi porta al cotxe.
Em deixa sol amb la mare, sense que cap paraula, dirigida a mi, surti per la boca. Davant tal desconsideració, li dic a la lesionada si l'acompanyo al cotxe perquè es pugui asseure. Recolzant-se en mi caminem cap al mateix i la dona no d'expressar-me el seu agraïment i pesar per fer-me, diu, perdre el temps. Acabo de col·locar-la en l'auto i m'acomiado desitjant-li que millori ... i la nena maleducada ni la més trista paraula.
Vaig estar a punt de dirigir-me a la grollera dient-li gràcies, però el que pas és que va venir la tristesa i la llàstima per ella. Sé que hi ha entre els joves gent meravellosa, potser més del que pensem, però també més vegades de les desitjades veiem aquests comportaments tan menyspreadors i autosuficients i no saben que en qualsevol moment i, de la manera més brutal, la vida els prepararà una lliçó que no oblidaran.




Fotos preses d'internet, es retiraran a petició


dimarts, 15 de novembre de 2016

Els meus escrits


El procés seguit per a escriure és molt particular de cadascú. A mi m'agrada fer-ho molt ràpid, sense donar-li temps a la ment a pensar les paraules, sense mirar com queden dibuixades. Després no em canso de llegir-les, una i altra vegada. En les successives relectures afegeixo, trec, substitueixo, trobant cada vegada una paraula que m'agrada més, una coma perduda.
En part gairebé mai arribes a estar d'acord del tot, però arriba el moment que has de dir prou, doncs per mes repàs que facis sempre trobes alguna nimietat per canviar.
Així em passa quan escric en castellà, o el que és el mateix en l'idioma en què t'has desenvolupat, tant professional com ordinàriament.
Ara bé quan es tracta d'un altre idioma que també has triat perquè formi part de tu, és diferent. No tens la mateixa fluïdesa, el mateix domini del vocabulari, sobretot a l'hora de trobar les paraules adequades a la primera. Aquestes premisses s'agreugen quan no tens un contacte continu i diari amb l'idioma.
Avançament més, penso, si dic directament que el que intento contar és el meu procés a l'hora de preparar un post en català.
Allà vaig, primer ho faig en castellà, però a diferència de quan ho faig per publicar en aquest idioma, ara no ho repàs, primer el tradueixo al català llegint-lo a la vegada, per veure com em sonen les paraules i les frases, sobretot si apareix alguna cosa estranya. En algun moment pot recórrer  als meus ajudants, que després us els presentaré. També passo pel traductor, comprovant diferències que són resoltes amb l'auxili, novament, dels meus assistents. Nova lectura en veu alta, toca comprovar el so dels verbs, adjectius, les concordances.
Així va quedant per a una redacció final, sempre rellegint per escoltar-me, sempre assessorat pels meus col·laboradors, que us el presento ja, vellets pobres, ja que m'han acompanyat des d'aquell any de 1979 que vaig caure per Balsareny i que sigui per molts anys més.


















dijous, 10 de novembre de 2016

REGRESO A ALMERÍA

Al cap va passar l'estiu i la tardor camina cap a la seva part final. En total han estat cinc mesos d'estada a Topares, temps que no havia passat seguit al poble des que vaig sortir per estudiar amb deu anys.
Han estat molts dies, un rere l'altre, dies per a tots els gustos i maneres. Tot va començar amb molta il·lusió, però va anar llanguint fins a acabar per desitjar vehementment a final del període.
He estat bé però no he estat bé. He gaudit però no he gaudit. Allò que sembla que va bé però resulta que sempre et queda un pòsit de tristesa. Tot dins d'una dicotomia, voler fugir i no voler.
És una situació difícil d'entendre, allà en part ho tinc tot, però alguna cosa invisible em falta que em atormenta i no em deixa complaure, potser sigui aquest espai concret que cadascun ens fabriquem en el nostre estatge. Potser sigui la manca d'una llibertat que allà em costa trobar-la.
Pot ser que tot el causin aquests racons que tenia molt plens i que no hi ha manera de poblar amb res, o també que el viure en soledat m'ha portat a veure la vida en singular i allà no era possible.
És també una sensació com si el meu cos s'entristís molt, però no és de pena sinó de vellesa, la impressió que abans d'anar-me'n d'un lloc ja m'havia anat, la de no estar ni dins ni fora. Així les nits es succeïen sense dormir bé, aclaparat amb tants records del passat i de tants projectes de futur.
Ja sóc a Almeria i tracte de recompondre la meva trista figura. La meva dona no aguantava molt de temps amb la mateixa distribució i decoració de la casa. Moltes vegades sentia que calia renovar il·lusions i canviava tots els mobles de lloc, ella sola en moltes ocasions. Semblava que un nou aire ocupava l'estada.
Només arribar a Almeria així he fet. He pujat taules i cadires per a Válor i m'he baixat altres, ara estic com un nen amb unes sabates noves, un nen d'abans, quan s'estrenava unes sabates a tota la infància. Sota la càlida llum d'un flexo, traç aquestes línies amb il·lusió d'un hivern productiu.






dissabte, 3 de setembre de 2016

setembre

Ja ens trobem al setembre. No fa res inauguràvem l'estiu, llavors setembre ens semblava molt llunyà i, ja ens trobem, en el moment en què sembla que tot ha de tornar a la normalitat, és clar menys el govern.


Ens queda la sensació que l'estiu han estat quatre dies mal comptats, almenys on jo em trobo doncs el fred estival ha sigut més freqüent que la calor, quan sempre esperem que siguin mesos ardents.


Ara ens toca renovar propòsits, marcar-se nous objectius i tornar a somiar amb aquests quatre dies que ens permetin una escapada o amb algun que altre extra que ens puguem permetre.
Per la meva part seguiré en Topares, sense data de sortida, quan ho permetin les meves circumstàncies. Amb sort disposaré d'una parell de dies d'ordinador a la setmana i espero que coincideixin amb els que hi hagi una bona connexió, a veure si la sort m'acompanya.


Ara, això sí, amb un ferm afany d'esmena a la feina. L'estiu ha estat un abandonament en dormir i al carrer. Així ara, en arribar setembre, com si de l'inici del curs es tractés em marc el meu projecte de tasques i el meu pla de treball particular. Veurem els resultats!!
Només expressar-vos el meu desig que el vostre estiu hagi estat tot el meravellós que ho hagueu imaginat, també he pogut adonar-me del treballadors que són alguns i algunes blocaires. Ni la platja, ni la muntanya, ni el vent, ni la calor, ni la pluja, ni vacances, res pot amb ells i, responsables, has seguit al peu de la feina publicant, en una demostració de constància i tenacitat.









Jo us dono les gràcies per la vostra generositat, ja que ens ha permès als més mandrosos passar estones agradables i no oblidar que a la xarxa també hi ha un munt d'amics.
Salutacions

dissabte, 9 de juliol de 2016

estiu



Imatges i colors d'estiu a Topares


La nostra existència es va omplint d'etapes i moments, el que de tant en tant ens obliga a reformatear-nos (si existeix la paraula). Necessitem netejar allò que ens ha anat provocant una resolució més lenta, allò que ens ha anat retardant les nostres respostes i així començar aquest nou espai amb nova empenta i il·lusions.
Seguint en el món virtual, aquest seria el meu perfil actual. Sento la necessitat de re instal·lar el meu sistema operatiu, netejar allò del disc dur que m'impedeix avançar i gaudir del que m'envolta, per obrir-me a una alba resplendent.
Dins d'aquest ressorgir es troba recuperar l'hàbit de l'escriptura contínua i enfrontar-me a nous reptes més ambiciosos. Ara sembla que les meves forces serveixen només per cobrir alguna pàgina esporàdica i pel meu sistema nerviós es desplaça l'avarícia de cobrir espais i més espais en blanc.
Amb tot el meu estat és serè i esperançador, a partir d'ell m'imposo una certa silenci, que ja porta algunes setmanes, per aquestes agradables estades, silenci que no em impedirà seguir gaudint, mitjançant la lectura, de les vostres paraules i imatges, gairebé sempre des de la intimitat que alimenta el mutisme.
La reparació, en principi, té dates d'inici i final, així el meu desig és tornar a trobar-nos en plenitud a partir de setembre, amb noves il·lusions i moltes ganes de treballar.

Ara toca desitjar-vos a tots i totes un gran estiu




Fotografía de Antonio Cruz López Motos
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...