diumenge, 19 de febrer de 2017

JOAN MARGARIT

En una cafeteria-pastisseria d'Almeria, de tota la vida com es diu aquí, "La Dolça Aliança", es fa un dijous de cada mes una sessió poètica, en la qual es convida a un poeta perquè presenti la seva obra i que s'acompanya amb algun músic novell, combinant música i poesia.
Constitueixen unes tardes delicioses, a més de per l'aportació artística, pel mateix nom de l'esdeveniment: "Les dolces tardes poètiques" i pels exquisits pastissos que pots consumir.

El passat 9 de febrer vam tenir la sort de gaudir de la poesia i la persona d'un dels més grans poetes tant en llengua catalana com castellana, Joan Margarit. La part musical la va aportar  la soprano Mª Jesús García acompanyada al piano per Mª Lluïsa. Les cançons de Schumann i els poema de Margarit ens va permetre unir la paraula escrita i la veu, que van aconseguir un contrapunt interessant, units per l'art.
La vetllada celebrada al saló-soterrani de la pastisseria va congregar a nombrosa gent, potser la més concorreguda al costat de la del seu amic Luís García Montero.
Nascut el 1938, s'inicia en la poesia en la seva joventut, ho fa en castellà, per la qual cosa dóna una explicació senzilla però convincent. La poesia s'ha considerat sempre cultura, la cultura li arribava a ell a través de l'escola, l'escola era en castellà, així unia, poesia, cultura, castellà.
És a prop dels quaranta quan s'adona de l'error, explica que en un moment li diu el seu amic Martí i Pol: "No serà que tu estàs escrivint en la llengua que no has d'escriure". Així va començar i va escoltar la veu que  volia escoltar de si mateix. Ens explica com grans escriptors han escrit en prosa en la llengua adquirida a través de la cultura, però cap poeta ha escrit res que no sigui en la seva llengua materna, així ell no pot començar a escriure si no és en català, immediatament després pot continuar en castellà, però les primeres paraules han de ser en català, afirmant amb contundència: "La llengua que res més ho és de cultura no és determinant".

 En la seva joventut, quan es viuen moments difícils, marxa amb la família a Tenerife, l'experiència de conèixer una altra cultura i tenir una altra llengua vehicular li fa reflexionar així: "Quan arribes a una terra, a una ciutat que no és la teva i et acabes guanyant la vida i progressant, et produeix una alegria immensa intentar integrar-te, de ser un més entre la seva gent ... la importància de penetrar el més profundament possible en la llengua i la cultura del poble que t'acull ".
Fruit del seu passat acadèmic, quan parla, quan recita, t'adones de la seva condició de mestre, establint asseveracions oportunes, així considera la poesia com la més exactes de les lletres com les matemàtiques són les més exactes de les ciències i ens ensenya quan considera que hi ha un poema: "Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra i no passa res, és que no era un poema".
Com a professor d'estructures ens diu que el trípode és l'estructura més segura, així la poesia està basada en tres elements: el poeta, el poema i el lector o lectora. El poeta ha de rebuscar en el material de la seva vida, aquesta ínfima part que li pot interessar a altres persones. Amb aquest material ha de tenir les ganes i la inspiració per expressar allò que creu interessarà a algú més i finalment ha d'arribar la persona que en llegir-ho digui aquest o aquesta sóc jo. Llavors arribarem a la perfecció poètica.
Va ser una bonica, dolça i deliciosa tarda poètica, en la qual vam poder admirar a un home de 78 anys transmetent vida i energia a dojo i que es movia i gesticulava pel imaginat estrado com un emèrit professor.


ÚLTIM PASSEIG
Ja no menjava, em queien els cabells,
tot el dia tenia els ulls tancats.
Però, de matinada, era al balcó
i algú entre els arbres del carrer em parlava
amb una veu semblant a la veu de la mare,
que dormia en el llit del meu costat.
De sobte vaig deixar d’estar cansada
i vaig baixar al carrer sense les crosses.
Mai no havia pogut caminar així,
vaig sentir que em tornava l’alegria:
la malaltia era una pell suada
que ara deixava caure en el carrer.
No m’havia sentit mai tan lleugera.
Vaig mirar enrere cap al meu balcó,
la barana com una partitura,
i vaig dir adéu al pare i a la mare.


La vida em va elegir pel seu amor.
La mort, també.





dimarts, 14 de febrer de 2017

15 de febrer

Aportación a Relats Conjunts de gener
-     Buenos días, qué desea.
-    Miri vostè, senyor inspector, vull posar una denúncia, estic
fart d'uns senyors que no fan més que fer-me la punyeta.
-  A ver aclárese usted, qué le ha pasado, contra quién quiere poner la denuncia.
-    Li explicaré senyor inspector, és una mica llarg, però veurà vostè com a això no hi ha dret.
Em dic Francesc Riera i em guanyo la vida fent de mim i de pallasso, amb aquest vestit, a prop del port. No guanyo molt, però anava tirant. Després en caure la tarda, m'acosto a una taverna del port que porta la Roser, allà em fumo un parell de cigars i miro a la cambrera, la Roser, rodanxona, llavis ben vermells i un taulell exuberant, així m'alegra la vida.
Un dia va venir un tipus rar americà i es va obstinar a fer-nos una fotografia, per després pintar-nos, no ens feia gràcia, però com ens va donar una gran propina vam accedir. Amb el temps ens vam assabentar que ara era un pintor famós i havia pintat un quadre on apareixíem una mica estranys.
-    Pero bueno, si os pagaron, de qué te quejas.
-    Esperi, esperi, senyor comissari.
-    Compórtate, que solo soy un agente.
-    Bé, senyor inspector, no s'enfadi. Resulta que, al principi d'aquest any, un grup de gent, sense ofici i pocavergonyes, com no tenien res millor a fer, van començar a escriure sobre el quadre i la van prendre amb mi, adduïen no sé què de celebrar no sé què centenari. Fixeu-vos vostè em van titllar d'assassí, un dia que si jo tenia la culpa de la independència, un altre que si per mi no eren independents, que si els treia la núvia als altres, que si els altres es portaven a la meva Roser, que si trist, que si fumo i no es pot fumar en els llocs públics, que si sóc lladre. Tot el que els ha donat la gana. I la gent, com s'ha assabentat que el del quadre sóc jo, es creuen que sóc ric i ara ningú em tira diners a la gorra i, gairebé no guanyo per menjar.
-    Pero bueno, contra quién en concreto pone la denuncia, no se aclara, así no podemos hacer nada.
-    Són molts, senyor comissari.
-    Te he dicho que solo agente.
-    Bé senyor inspector, com a mínim són trenta o quaranta, encara que els capitostos són dues dones, una es diu Carme i l'altra Efreelang, són les més perilloses, també una altra que es diu Assumpta, que a més ha dit que jo i el Van Gogh , aquell que sembla que pinta marejat, teníem no sé quina cosa. Un altre que m'han dit que li agraden molt els passatemps, també ha escrit molts dies, té un nom rar McAbeu, fins un que es diu Alfonso que li ha dit a la meva Roser, Rottenmeyer, amb el dolç i alegre que és ella, i ho diu ell que té cara de Frankenstein.
Senyor jutge, que ja no aguanto més!
-    Agente, agente, tranquilícese hombre, ellos hablaran del cuadro, pero no de usted.
-    No senyor policia, que no fa gaire vaig veure a un d'ells per allà, vigilant, segur que volen llevar-me la feina, que em espien i tot. M'han dit d'un que mai es veu, que deixa una marca així X_X_, va sempre disfressat perquè no el reconeguin. Que són perillosos senyor comissari!
-    Bien haremos una cosa, vamos a dejar lo de la denuncia, pues con sus argumentos ningún juez le haría caso. Pero haremos una orden que el que a partir de mañana 15 de febrero, el que escriba sobre usted y el cuadro va a la prisión, quedará totalmente prohibido escribir sobre ti y el cuadro.
-    Bé senyor jutge, com vostè vulgui. Però com escrigui algun em van a trobar, al final em buscaran la ruïna ... no serà que no els avís.


dimecres, 25 de gener de 2017

RELATS CONJUNTS: SOIR BLEU


Aquí la meva aportació als 100 de 100 de Relats Conjunts

Era aquesta hora en què la llum boreal es fa present en l'horitzó i que presagia la ràpida sortida del sol. Un grup de gent estam asseguts a la taverna del port, oberta tota la nit perquè els pescadors puguin prendre cafè o qualsevol copa abans de la sortida a la mar o al seu retorn, bé per celebrar les captures, bé per lamentar-se de la mala nit passada.
A la taula solitària el capità d'un dels vaixells que ja ha tornat tocat amb la seva gorra marinera i arrossegant la seva semblança amb Clark Gable, fuma una cigarreta satisfet de la pesca de la nit i esbossant un petit somriure maleeix a la colla de pocavergonyes que encara no han acabat la festa de disfresses que han fet al Casino per als rics i ganduls del poble.
Trobem tots els elements característics d'aquests personatges: el de pintor, imitant la figura de Van Gogh, el temut general entorxat, el pallasso i la parella vinguda a menys però que volen mantenir l'aparença d'acabalats milionaris viatgers dels casinos i balnearis de la vella Europa.
Però la disfressa de la nit ha estat el de la senyoreta Rottenmeyer, en pla frívol i de senyoreta del carrer. En tots ells es veu el cansament de l'atrafegada nit i, a més, el clow, sosté tot just el cigar en els seus llavis en una cara dominada per la tristesa i l'amargor, ja que al final de la nit la colombina per la qual sospiren els seus ulls ha marxat abraçada a un ben plantat i atlètic jove disfressat de trapezista eslau.


dissabte, 24 de desembre de 2016



Amb aquesta imatge de Topares de 1932, recordant tot el que ha estat i a tots els que han trepitjat els seus carrers i els seus camps, vull desitjar-vos unes bones festes i que 2017 sigui una any ple d'il·lusions i satisfaccions


dimecres, 14 de desembre de 2016

NADAL A TOPARES

Repeteixo el post publicat al Calendari d'Advent el passat 13 de desembre.

Els meus records nadalencs són imatges de sensacions i emocions senzilles.
La vida del poble  s’espaciaba, els homes deixaven d'anar al camp, les dones havien fet els mantecados i el licor cafè (els productes nadalencs i la beguda es feien a les cases), tot es relaxava i s'harmonitzava per exaltar la festa i la convivència.
Nosaltres, infants, abans d'arribar els dies grans, buscàvem on guardaven les mares els dolços per començar a donar compte d'ells, ja que en les cases fins a l'arribada de la nit bona no es treia el que es deia "la bandeja".
A partir d'aquest moment, a tota hora, la safata i l'ampolla de licor cafè estaran presents a la taula de la cuina o el menjador, llavors, normalment, hi havia cuina, el del menjador va venir després. Així tot visitant serà convidat a provar les delícies que s'han fet i, freqüentment s'escoltarà: "Este año me han salido mejor que ninguno".




Quan en una casa hi havia dol, no feien res de nadal, però les veïnes li portaven el que anomenem: "el presente", un plat o font amb una mostra dels dolços que es feien: "mantecados, alfajor, roscos d'anís, roscos de mantega, coques de taronja, soplillos ... "i una ampolla de licor cafè. De vegades, la família, amb els presents, s'ajuntava amb més material que quan ho feien ells.
Des de 1893 hi ha la Germandat de Ànimes, que està encarregada de tenir cura de l'església i sobretot de mantenir el cementiri, que nosaltres anomenem “camposanto”. Aquest és del poble, però del poble, no municipal i el porta la Germandat. En apropar aquestes festes una de les seves missions és nomenar "mayordomos", que són els encarregats d'organitzar tots els actes.
L'objectiu principal dels actes que s'organitzen aquests dies és treure diners per fer front a les despeses que el manteniment de l'església i el cementiri porten. Per això els majordoms formen "La Cuadrilla de Ánimas". Es tracta d'una espècie de rondalla que interpreta, entre altres peces, una música pròpia d'aquests dies: "los aguilandos". "El guion", el que canta, improvisa uns quartets amb motius religiosos o amb al·lusions a persones o circumstàncies que ocorren en aquest moment. Les seves creacions són molt celebrades i el moment més emocionant és quan es dóna la disputa de dos o més guions, responent uns als altres.
Els majordoms amb la quadrilla recorren totes les cases del poble i els cortijos de la seva diputació recollint les almoines. Per a això porten una campaneta i en arribar a la porta la fan sonar, dient: "Las Ánimas Benditas", quan els franquegen l'entrada segueixen dient: "Aquí se canta o se reza", es resa quan a la casa hi ha dol. La quadrilla canta els aguilandos, component el guió estrofes referides als membres de la família, a alguna persona propera que per motius diversos no hi és o qualsevol gràcia que mogui a riure. En acabar li diran l'almoina que donen a les ànimes. Entremig es poden oferir almoines perquè cantin a algú en concret, o per alguna broma, algun ball. Hi havia cases que els músics temien, ja que igual almenys que els feien passar és que toquessin de genolls. També és veritat que en aquestes cases és on més es recollia.
Un dels dies grans de nadal era el dels Innocents. Després de la missa se celebrava el ball dels Innocents. La quadrilla tocava un ball típic, "les parrandas", que es ballava solt i pasdobles. S'hi feien tota classe de licitacions i apostes per obtenir diners per a les ànimes. Perquè ballés en tal o menganita, o aquest amb aquesta, totes les ocurrències possibles, ja que també es tractava que la persona a la qual anava la licitació pugés la mateixa per no fer-la, tot era permès per treure com més quantitat millor. Durant el mateix es feien rifes de pollastres i tot el que fos digne de rifar, d'entre el que s'havia tret en les visites a les cases.
Eren uns dies en què els murs de les cases semblava que es ensorressin per donar lloc a una gran casa que era tot el poble, com una sola família.

Encara avui, en la seva essència, es manté la tradició d'un nadal obert i per als veïns serveix d'orgull que malgrat tots els problemes que han sorgit en marxar la gent a altres llocs, l'església i especialment el cementiri segueixin sent de tot el poble.






Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...