dissabte, 24 de desembre de 2016



Amb aquesta imatge de Topares de 1932, recordant tot el que ha estat i a tots els que han trepitjat els seus carrers i els seus camps, vull desitjar-vos unes bones festes i que 2017 sigui una any ple d'il·lusions i satisfaccions


dimecres, 14 de desembre de 2016

NADAL A TOPARES

Repeteixo el post publicat al Calendari d'Advent el passat 13 de desembre.

Els meus records nadalencs són imatges de sensacions i emocions senzilles.
La vida del poble  s’espaciaba, els homes deixaven d'anar al camp, les dones havien fet els mantecados i el licor cafè (els productes nadalencs i la beguda es feien a les cases), tot es relaxava i s'harmonitzava per exaltar la festa i la convivència.
Nosaltres, infants, abans d'arribar els dies grans, buscàvem on guardaven les mares els dolços per començar a donar compte d'ells, ja que en les cases fins a l'arribada de la nit bona no es treia el que es deia "la bandeja".
A partir d'aquest moment, a tota hora, la safata i l'ampolla de licor cafè estaran presents a la taula de la cuina o el menjador, llavors, normalment, hi havia cuina, el del menjador va venir després. Així tot visitant serà convidat a provar les delícies que s'han fet i, freqüentment s'escoltarà: "Este año me han salido mejor que ninguno".




Quan en una casa hi havia dol, no feien res de nadal, però les veïnes li portaven el que anomenem: "el presente", un plat o font amb una mostra dels dolços que es feien: "mantecados, alfajor, roscos d'anís, roscos de mantega, coques de taronja, soplillos ... "i una ampolla de licor cafè. De vegades, la família, amb els presents, s'ajuntava amb més material que quan ho feien ells.
Des de 1893 hi ha la Germandat de Ànimes, que està encarregada de tenir cura de l'església i sobretot de mantenir el cementiri, que nosaltres anomenem “camposanto”. Aquest és del poble, però del poble, no municipal i el porta la Germandat. En apropar aquestes festes una de les seves missions és nomenar "mayordomos", que són els encarregats d'organitzar tots els actes.
L'objectiu principal dels actes que s'organitzen aquests dies és treure diners per fer front a les despeses que el manteniment de l'església i el cementiri porten. Per això els majordoms formen "La Cuadrilla de Ánimas". Es tracta d'una espècie de rondalla que interpreta, entre altres peces, una música pròpia d'aquests dies: "los aguilandos". "El guion", el que canta, improvisa uns quartets amb motius religiosos o amb al·lusions a persones o circumstàncies que ocorren en aquest moment. Les seves creacions són molt celebrades i el moment més emocionant és quan es dóna la disputa de dos o més guions, responent uns als altres.
Els majordoms amb la quadrilla recorren totes les cases del poble i els cortijos de la seva diputació recollint les almoines. Per a això porten una campaneta i en arribar a la porta la fan sonar, dient: "Las Ánimas Benditas", quan els franquegen l'entrada segueixen dient: "Aquí se canta o se reza", es resa quan a la casa hi ha dol. La quadrilla canta els aguilandos, component el guió estrofes referides als membres de la família, a alguna persona propera que per motius diversos no hi és o qualsevol gràcia que mogui a riure. En acabar li diran l'almoina que donen a les ànimes. Entremig es poden oferir almoines perquè cantin a algú en concret, o per alguna broma, algun ball. Hi havia cases que els músics temien, ja que igual almenys que els feien passar és que toquessin de genolls. També és veritat que en aquestes cases és on més es recollia.
Un dels dies grans de nadal era el dels Innocents. Després de la missa se celebrava el ball dels Innocents. La quadrilla tocava un ball típic, "les parrandas", que es ballava solt i pasdobles. S'hi feien tota classe de licitacions i apostes per obtenir diners per a les ànimes. Perquè ballés en tal o menganita, o aquest amb aquesta, totes les ocurrències possibles, ja que també es tractava que la persona a la qual anava la licitació pugés la mateixa per no fer-la, tot era permès per treure com més quantitat millor. Durant el mateix es feien rifes de pollastres i tot el que fos digne de rifar, d'entre el que s'havia tret en les visites a les cases.
Eren uns dies en què els murs de les cases semblava que es ensorressin per donar lloc a una gran casa que era tot el poble, com una sola família.

Encara avui, en la seva essència, es manté la tradició d'un nadal obert i per als veïns serveix d'orgull que malgrat tots els problemes que han sorgit en marxar la gent a altres llocs, l'església i especialment el cementiri segueixin sent de tot el poble.






dimarts, 29 de novembre de 2016

qüestió d'edat?

Tornava a casa, l'altre matí, després de fer el meu exercici matutí amb la bicicleta, quan a una àvia se li escapa un nen que no arribaria als tres anys. En veure la senyora que el petitó enfilava un encreuament de cotxes, va sortir corrent com una desesperada darrere del mocós, el corredor li dóna marro i ella va a petar a la vorera. El trancazo és considerable, queda estesa a terra condolida, mentre, una altra dona que venia en cotxe i ha presenciat tot l'episodi s'atura, es baixa i surt a agafar el nen.

Deixo la bicicleta i vaig en auxili de la senyora, li pregunto si li ajudo a aixecar-se i, encara que amb por, s'aixeca amb clares ganyotes de dolor i queixant-se del genoll. L'altra benefactora ha agafat al nen i entre els dos vam tractar de calmar l'angoixada dona.
Així estem quan arriba la seva filla i mare dels nens, he de dir que un altre, una mica més gran, havia quedat al cotxe del qual havia escapat el petit. No ens dirigeix ni una maleïda paraula, ni una trista mirada, sense deixar de mirar i consultar el mòbil li demana, amb total fredor i falta de sentiments si s'havia fet alguna cosa. Amb les mateixes agafa el nen i l'hi porta al cotxe.
Em deixa sol amb la mare, sense que cap paraula, dirigida a mi, surti per la boca. Davant tal desconsideració, li dic a la lesionada si l'acompanyo al cotxe perquè es pugui asseure. Recolzant-se en mi caminem cap al mateix i la dona no d'expressar-me el seu agraïment i pesar per fer-me, diu, perdre el temps. Acabo de col·locar-la en l'auto i m'acomiado desitjant-li que millori ... i la nena maleducada ni la més trista paraula.
Vaig estar a punt de dirigir-me a la grollera dient-li gràcies, però el que pas és que va venir la tristesa i la llàstima per ella. Sé que hi ha entre els joves gent meravellosa, potser més del que pensem, però també més vegades de les desitjades veiem aquests comportaments tan menyspreadors i autosuficients i no saben que en qualsevol moment i, de la manera més brutal, la vida els prepararà una lliçó que no oblidaran.




Fotos preses d'internet, es retiraran a petició


dimarts, 15 de novembre de 2016

Els meus escrits


El procés seguit per a escriure és molt particular de cadascú. A mi m'agrada fer-ho molt ràpid, sense donar-li temps a la ment a pensar les paraules, sense mirar com queden dibuixades. Després no em canso de llegir-les, una i altra vegada. En les successives relectures afegeixo, trec, substitueixo, trobant cada vegada una paraula que m'agrada més, una coma perduda.
En part gairebé mai arribes a estar d'acord del tot, però arriba el moment que has de dir prou, doncs per mes repàs que facis sempre trobes alguna nimietat per canviar.
Així em passa quan escric en castellà, o el que és el mateix en l'idioma en què t'has desenvolupat, tant professional com ordinàriament.
Ara bé quan es tracta d'un altre idioma que també has triat perquè formi part de tu, és diferent. No tens la mateixa fluïdesa, el mateix domini del vocabulari, sobretot a l'hora de trobar les paraules adequades a la primera. Aquestes premisses s'agreugen quan no tens un contacte continu i diari amb l'idioma.
Avançament més, penso, si dic directament que el que intento contar és el meu procés a l'hora de preparar un post en català.
Allà vaig, primer ho faig en castellà, però a diferència de quan ho faig per publicar en aquest idioma, ara no ho repàs, primer el tradueixo al català llegint-lo a la vegada, per veure com em sonen les paraules i les frases, sobretot si apareix alguna cosa estranya. En algun moment pot recórrer  als meus ajudants, que després us els presentaré. També passo pel traductor, comprovant diferències que són resoltes amb l'auxili, novament, dels meus assistents. Nova lectura en veu alta, toca comprovar el so dels verbs, adjectius, les concordances.
Així va quedant per a una redacció final, sempre rellegint per escoltar-me, sempre assessorat pels meus col·laboradors, que us el presento ja, vellets pobres, ja que m'han acompanyat des d'aquell any de 1979 que vaig caure per Balsareny i que sigui per molts anys més.


















dijous, 10 de novembre de 2016

REGRESO A ALMERÍA

Al cap va passar l'estiu i la tardor camina cap a la seva part final. En total han estat cinc mesos d'estada a Topares, temps que no havia passat seguit al poble des que vaig sortir per estudiar amb deu anys.
Han estat molts dies, un rere l'altre, dies per a tots els gustos i maneres. Tot va començar amb molta il·lusió, però va anar llanguint fins a acabar per desitjar vehementment a final del període.
He estat bé però no he estat bé. He gaudit però no he gaudit. Allò que sembla que va bé però resulta que sempre et queda un pòsit de tristesa. Tot dins d'una dicotomia, voler fugir i no voler.
És una situació difícil d'entendre, allà en part ho tinc tot, però alguna cosa invisible em falta que em atormenta i no em deixa complaure, potser sigui aquest espai concret que cadascun ens fabriquem en el nostre estatge. Potser sigui la manca d'una llibertat que allà em costa trobar-la.
Pot ser que tot el causin aquests racons que tenia molt plens i que no hi ha manera de poblar amb res, o també que el viure en soledat m'ha portat a veure la vida en singular i allà no era possible.
És també una sensació com si el meu cos s'entristís molt, però no és de pena sinó de vellesa, la impressió que abans d'anar-me'n d'un lloc ja m'havia anat, la de no estar ni dins ni fora. Així les nits es succeïen sense dormir bé, aclaparat amb tants records del passat i de tants projectes de futur.
Ja sóc a Almeria i tracte de recompondre la meva trista figura. La meva dona no aguantava molt de temps amb la mateixa distribució i decoració de la casa. Moltes vegades sentia que calia renovar il·lusions i canviava tots els mobles de lloc, ella sola en moltes ocasions. Semblava que un nou aire ocupava l'estada.
Només arribar a Almeria així he fet. He pujat taules i cadires per a Válor i m'he baixat altres, ara estic com un nen amb unes sabates noves, un nen d'abans, quan s'estrenava unes sabates a tota la infància. Sota la càlida llum d'un flexo, traç aquestes línies amb il·lusió d'un hivern productiu.






Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...