dimarts, 9 de maig de 2017

Feliç aniversari Carme

Bones a tots. No sabem com, però de vegades, caiem en un estat de no activitat preocupant. Tampoc és que no facis res, al contrari, de vegades fas moltes coses, però no les que et fan tenir il·lusions i gaudir de la vida. El resultat és que camines cap a un abandonament del que és difícil escapar.
La qüestió és que s'havien anat creant unes circumstàncies que m'han portat a estar fora d'aquestes pàgines (i d'altres) una mica més d'un mes, es em van anar les ganes de publicar i comentar, com als nens amb la fam; se'ls van les ganes de menjar. Per això admiro tant la constància d'alguns o algunes de vosaltres, sense deixar de publicar mai.
Ja decidit a reprendre la feina el primer que em trobo és amb la proposta de la Carme, alhora que ens anuncia el seu desè aniversari blocaire. Aprofito per apuntar que és una persona de les que encarna tot aquest sentit global blocaire i la força de la unió i l'esforç.

La seva proposta de celebració és ben senzilla, ve a ser explicar allò que recordem de la nostra experiència blocaire, allò que vulguem ressaltar.
La meva primera sorpresa va ser el descobriment de tot aquest món, el meu primer bloc: toparessiempre, neix casualment i de forma aïllada. Gairebé pensava que estaria sol, quina va ser la meva sorpresa en anar descobrint tot aquest món en el qual no només s'escrivia, sinó també s'interrelacionava a través dels comentaris, en el qual s'anava creant una relació virtual, però alhora afectiva, que poc a poc et dirigies als altres com si de tota la vida els coneguessis.
Tot aquest món es va precisar en la trobada de 2015 a Barcelona, en aquesta petita tertúlia en la qual ens vam poder posar cara els uns als altres i comprovar que l'afecte i l'estima també es manifestava en aquest contacte directe. Sens dubte va ser un dia feliç.
El meu segon comentari el dirigeixo cap a la importància que adquireix el bloc en un moment delicat de la meva vida.
Feia uns mesos que acabava de perdre a la meva estimada. Explosivament sorgeix des del meu interior la necessitat d'escriure sobre els meus sentiments, els que en aquests moments eren i els que havia viscut al costat de Rosario. Tot el tomb al bloc, que es converteix en la meva teràpia particular, fins i tot els comentaris m'ajuden a avançar.
Va ser una ajuda decisiva. El dolor no es va aplacar, ja que aquest dura per sempre, però va contribuir a asserenar aquest dolor, a humanitzar-lo i, ara, per tornar de tant en tant a aquests dies i agafar noves forces que m'ajudin a seguir amb ganes de viure.
Serveixin les meves paraules, també, de suport i ànim per Olga que passa per moments semblants i que entenc i comprenc la seva necessitat de pacificar la seva amargor. Ànim.
Per acabar espero que la tornada d'aquestes vacances forçades sigui ple d'energia per poder gaudir i agrair-vos la vostra companyia.

18 comentaris:

  1. Alfonso, jo de mica en mica em vaig distanciant una mica del món dels blogs perquè fa un any que a més de treballar vaig a nedar cada dia. Abans casi cada dia em connectava, ara gairebé només el cap de setmana. I faig menys entrades. A vegades em sembla que ja ho he dit tot, i em surt un nou poema, però.
    Que bé que hi tornis!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Helena. Això de nedar està molt bé, jo surto amb la bicicleta i pot ser que el cansament acumulat a la nit ens faci una mica més fluixos, però amb voluntat el superarem.
      Mai acabem de dir-ho tot, noves il·lusions, encerts, fracassos, els anys, sempre tindrem alguna cosa que expressar. Fa uns dies vaig llegir un poema teu i em va semblar veure't feliç i alegre, el que em va alegrar a mi. Sempre tindrem una emoció per expressar.

      "Crec que l'única Raó
      que fa que el temps de petita
      Passes tan lentament
      i el d'ara volant
      és que no coneixia,
      no feia ús de la poesia.
      Quan escric voldria ser eterna. "

      Elimina
    2. Gràcies, Alfonso, sí, era feliç quan vaig escriure això.

      Elimina
  2. Agraïts que comparteixis la teva experiència amb nosaltres, el blog va ser important en un moment molt dur de la teva vida, i va fer el seu servei. M'ha agradat poder-ho llegir, i que ho expliquis és senyal de molta valentia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi m'alegra tornar a saber de vosaltres, ara, a poc a poc m'aniré posant al dia, sobretot en els comentaris. Sí, des del principi vaig trobar molta comprensió en el món blocaire i això ajuda sempre.

      Elimina
  3. encara que ens costi no hem de parar mai, parar és com llençar la tovallola i això no ho hem de permetre. Salut sort i endavant, no hi ha altre camí i només nosaltres el podem fer que sigui ple de flors o en estat desèrtic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan primerament preguntar-te per el teu estat, més o menys des de la teva contrarietat no havia estat per aquestes pàgines i en tornar i trobar-te per aquí m'ha suposat una alegria.
      Tens tota la raó, sempre hem d'anar cap endavant i, encara que de vegades ens costi molt sembrar, procurar que sempre el camí estigui ple de flors.
      Moltes gràcies Joan

      Elimina
  4. La companyia de la Rosario és insubstituïble.
    Els companys dels blogs ens sentim feliços de poder, encara que sigui un mínim, acompanyar.te.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, aquests moments són molt durs, hi ha instants en què et preguntes si val la pena seguir i, llavors, saber que hi ha gent disposada a escoltar-te, a estar amb tu, que et comprèn, et proporciona l'energia necessària per seguir.
      Moltes gràcies Xavier

      Elimina
  5. El blog com a experiència catàrtica et va funcionar i d'aquesta manera has anat fent camí. Ja sabem que els fets importants, bons o dolents, que ens passen a la vida mai s'obliden, però posar-hi una mica de "distància" (que de vegades només és parlar-ne), ens ajuda a que no siguin tan dolorosos i a adonar-nos de que no estem sols.

    M'agrada ser una part d'aquesta "teràpia" i espero que ens puguem seguir ajudant, compartint alegries i circumstàncies menys òptimes.
    Aferradetes i ben tornat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Sa lluna. Als que se'ns fa difícil l'treure els nostres sentiments i emocions cara a cara, l'escriptura ens va bé, ens allibera però a més el fer-ho com a l'anonimat ens ajuda a expressar-ho.
      Segur que seguirem compartint moltes alegries i algunes desgràcies (a qui li correspongui li demano que siguin les mínimes, si us plau) i molt contentro d'estar per aquests llocs.
      Bessets de tornada Paula.

      Elimina
  6. Ben tornat, Alfonso.
    Penso que és una bona idea això de la teràpia del blog (teràpia del boli), compartir les perdues entre tots sempre és menys feixuc, com també és més gratificant compartir les alegries...
    Petonets, Alfonso.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Compartir sempre ens deixa una sensació agradable, sigui el que sigui i, més quan ho fem amb algú que ho necessita més que nosaltres, llavors, a més, li afegim la satisfacció que estem ajudant a la felicitat de algú que la tenia una mica extraviada .
      Moltes gràcies M. Roser i petonets.

      Elimina
  7. Benvinguda sigui la proposta de la Carme si t'ha motivat a tornar a escriure. També comparteixo l'experiència de que hi ha èpoques que et ve més de gust comunicar-te pels blocs i d'altres no. I he descobert que amb els blocs passa com amb els bons amics: quan tornes recomença de nou la relació que havies deixat durant un temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Consol. De vegades caiem en uns estats en què sembla que només som capaços de fer les rutines diàries: menjar, dormir, rentar-se, neteja ... i aquest dia que t'imposes sortir de la letargia, trobar als amics, encara que molts siguin només virtuals , esperandote et produeix una gran il·lusió i t'anima a reprendre de nou les teves altres ocupacions. Bona nit Consol

      Elimina
  8. És un plaer llegir-te... aquí estem, més o menys intermitents, per retrobar-nos cada vegada.

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...