![]() |
Cirrus fibrats al capvespre. Mi aportación a Relats Conjunts |
Serafí és un simpàtic gran que ja
ha passat dels vuitanta anys. Sempre vivint a prop del camp i dels seus
habitants. En jubilar-se es va retirar, amb la seva dona, Consol, a una
agradable casa de camp, on conreava el seu hort i tenia cura d’un colorit
jardí. Així passava els dies alhora que esperava la visita dels néts.
Mario era un crio espavilat, en
realitat tímid però a través dels seus ulls veiem reflectida la intel·ligència
de la intuïció. En la seva figura deu anys de vida s'amuntegaven tumultuosos,
més quan visitava el seu avi preferit, predilecció que era corresposta per
Serafín, buscant-se sempre, per no separar-se en tota l'estona que Mario
romania en el mas.
A les tardes, després de
descansar una estona, sobretot a la primavera i l'estiu, sortien a passejar al
camp. El mozuelo atapeït de la curiositat del saber, no parava de preguntar-li
per tot el que s'interposava en el camí, i l'ancià gaudia amb les seves
preguntes ensenyant-li el nom de plantes, ocells, flors ..., alhora que sorgien
històries de temps remots i que Mario s'amarava absort, com hipnotitzat per la
suau veu de l'avi.
Aquell dissabte de maig, després
de la corresponent migdiada van sortir a la seva excursió diària. Els seus
passos els van encaminar al lloc que anomenen "Els Pins", una petita
pineda ancestral que moteaba l'auster paisatge de la lloma situada davant del
petit poble. Asseguts en dos soques immenses, atalaiaven l'horitzó limitat per
la mitjana muntanya que custodiava les escasses cases del lloc.
El dia avançava, en el seu
continu ritme, cap al capvespre i al cel es dibuixaven núvols ataronjats, en un
corrent que es va diluint. Semblava que un pintor hagués escampat els pigments
amb la seva espàtula, formant petites ones al firmament. La contemplació de les
mateixes et resultava atraient i aquí estava Mario disposat ja a sotmetre al
padrí a una infinitat, segur, de preguntes.
-Avi, quin cel més xocant. Els
núvols semblen que s'encenen com les bombetes del mas.
-Ai, petit! La naturalesa sempre
es reserva alguna imatge per sorprendre'ns. Els que entenen, diuen que quan els
núvols sembla que fugen, com si les bufasem per darrere, vol dir que farà vent.
-Qui ho diu?
-Jajjja, Ja no hi ha qui et pari.
Doncs els que en saben.
-I qui són els que saben?
-Els homes majors
-Llavors tu també saps.
Serafín gaudia amb la rapidesa
per preguntar del seu nét, sempre havia admirat la curiositat per saber i Mario
sempre volia més en aquest aspecte. Ell ho provocava, fins que l'innocent nen
es lliurava a les seves explicacions i ell aprofitava per explicar-li una de
les seves històries.
-Mira Mario, fa anys, que ja
comencen a ser molts, les persones des del naixement havien d'anar aprenent,
havien de retenir el saber en la seva ment. S'havia de guardar a la memòria el
que s'anava observant i experimentant, ja que si no es perdia. Es podia dir que
el coneixement era de les persones.
Ara sembla que el coneixement és
un gran nigul que sura, com aquests que veiem però molt més gran i, amb els
ordinadors, cadascun agafa el que necessita en cada instant, però després el
torna a deixar i no té necessitat de conservar-lo.
Que necessito saber tres quilos
de coses dels romans, vaig a aquest gran supermercat i l'agafo, després ho
torno a deixar i santes pasqües.
-Jajjjjajja. -Mario es
recargolava de riure amb les ocurrències del avi- Tres quilos de romans!
-Les persones per obtenir el
coneixement havien d'observar molt, mirar i retenir per poder treure
conclusions.
Així el temps, el clima que diuen
els llestos, ha estat una preocupació contínua en el camp. Després de molt
observar ven arribar a la conclusió que durant el mes d'agost es podia predir
el temps de tot l'any, el que era més una creença que no una certesa.
Aquest pronòstic es diuen
"les cabañuelas", cada dia d'agost és un mes de l'any, el dia 1
correspon a l'agost, fins el 12 a juliol, que són "les tornes", ara
segueixen a l'inrevés, el 13 torna a ser agost i el 14, juliol, fins a arribar
a setembre el 24 i a aquestes se li diuen "les retornes".
Cada dia observen si apareixen
núvols, el vent, si en el matí hi ha boira, les variacions al llarg del mateix,
si plou, tot el que poden relacionar amb el temps i a partir d'aquí vaticinen
com serà el mes corresponent.
Vaig conèixer un home que en
llibretes tenia apuntat el temps de tots els dies de l'any durant al menys 25 anys. Aquest saber popular era molt important i els homes i dones que sabien
gaudien de molta consideració. Ara no, ara has de ser futbolista o sortir per
la tele. Abans els que sabien eren els més admirats.
-Avi I, tots eren savis? Tots
sabien molt?
-Tots Havien d'aprendre per poder
viure i alguns es dedicaven o tenien més facilitat per assimilar.
Hi va haver una vegada un país en
què els governants perquè els seus ciutadans no pensessin i es fessin
preguntes, van prohibir els llibres i els que trobaven els cremaven a les
places. Un grup d'homes i dones van veure que el coneixement es podia perdre i
es van comprometre a que cadascú es aprendria de memòria un llibre, que no
parava de recitar amb la finalitat que no s'oblidessin i així, quan aquests
governants ja no estiguessin podrien recuperar el coneixement.
Mario, amb la innocència que
cobreix la infància, impulsivament es va abraçar al seu avi, exclamant alhora.
-Avi, com saps, t'estim!
-Jo sí que et vull, ets un regal
especial per a mi. Posseeixes el do de la curiositat per saber, pel coneixement
de les coses.
- M’has d'ensenyar tot el que
saps, jo no vull que es perdi res i, quan sigui avi, l'hi explicaré als meus
néts també.
Serafín no va poder reprimir una
íntima somriure, omplint-se tot el seu ser d'una satisfacció immensa.
-Bé I si anem baixant per la
casa, l'àvia em va dir que anava a preparar una truita per sopar.
-Ummmm, La truita de l'àvia feta
en la seva paella màgica, què bona!