Redacció

John  Sloan.  South Beach Bathers

Em dic Didac, sóc estudiant de 4t d'ESO a Manresa. Em trobo a la meva habitació, assegut en la taula d'estudi i davant meu una reproducció d'un quadre d'un senyor americà anomenat John French Sloan, a qui un dia, no tindria res més a fer, se li va haver d'ocórrer pintar un quadre al qual va titular: "South Beach Bathers", una cosa semblant a banyistes de les platges del sud. Però no he explicat que té a veure amb mi l'esmentat senyor.

Resulta, que la senyoreta Alba, la professora de llengua catalana, s'entesta que cada mes fem una redacció, ella ens diu un relat, però a mi no m'enganya, el meu pare diu que sempre ha estat una redacció. Fins ara bé, doncs a mi m'agrada molt escriure, trobar les paraules, revisar-les, passar-les a net, em diverteix tot el procés de fer la redacció.

El que ja no m'agrada és com ella vol que ho fem. Ens ensenya la foto d'alguna cosa, un quadre, un atuell, una foto i nosaltres hem d'escriure sobre això, tampoc em disgustaria si fossin d'ara, però no, són de quan els cotxes anaven a pedals. És que és molt rara.

Ja em direu que m'importen a mi aquests banyistes, bé és un dir, pels vestits sembla que van a l'església. La noia exhibint el seu cos, això sí, tapat fins a les celles, doncs si vols que admirin la teva figura, treu-te tota la roba i ensenya'ns el que amagues. I la nena repipi, amb el vestit blanc i el barret, i què fa a la platja la dona que l'acompanya, si sembla que estàn al mes de gener. Però deixa't a aquests i mira el senyor que sembla un mariner o un indià comptant aventures imaginades.

Que voleu que us digui que no sé per on començar, i he de fer el text, ja que si no ho fem s'enfada, això que és molt dolça quan et mana els treballs, però quan s'empipa sembla una lleona. És que és molt extravagant la senyoreta. Bé i aquest mes al menys hi ha persones, el mes passat ens va posar una màquina d'escriure, més vella que l'arna, unes mans sobre les tecles i la paraula Qwerty. Au  ves,  i ara inventa tu la història! Tampoc és que sigui tan gran, però nen, sembla com si hagués nascut en una altra època. És que és capritxosa!

Però la veritat és que a mi m'agrada, encara que tingui les seves bogeries, sempre em posa afectuoses notes als treballs i, potser, ens fa apreciar la nostra llengua. És clar que si fos pel meu pare no seria igual, quan em veu protestar perquè no surten les paraules sempre em diu el mateix: "Tanto catalán, tanto catalán, todos tenían que estudiar en inglés, o en chino, todos iguales, así nos entenderíamos y podríamos hacer más negocios ". A mi em fa riure escoltar-lo, ja que després és molt bo i es porta molt bé amb mi.

I ara que faig, li lliuro la redacció a la senyoreta, si ja he dit que era molt rara i tot, és clar també que m'agrada el que fa, bé com és diumenge, fins dimarts no la veuré. M'ho pensaré ...

Presentació

Sóc mestre. Ja fa bastants anys vaig exercir com a tal a Balsareny (Barcelona). En els anys 70 existia la política educativa de no deixar-nos als mestres a casa nostra. Als del sud ens manaven a Catalunya, així arribí un dia d'agost de 1979.
En tots els meus anys de docència han estat diversos els llocs i comunitats d'exercici, sempre he tingut molt en compte adaptar i col·laborar amb la cultura pròpia del lloc, respectar-la i afavorir-la en el que pogués.
Des que vaig arribar, una prioritat tenia present, entendre i expressar-me en català. Amb l'ajuda dels amics i amigues del Sarment i la Lluerna, els companys de l'escola i tots en general, em vaig posar a la tasca. A la fi d'aquest any, vaig poder tenir la meva primera conversa completa en català a través del telèfon. A poc a poc vaig anar progressant i l'últim any de la meva estada allà, el tercer, donava les classes en català.
Formar una nova família em va portar fins a Almeria, per a l'ocasió vaig escriure un comiat al Sarment que un bon amic li va enviar a JM Espinàs, que em va dedicar una columna a l'Avui.

Durant tots aquests anys ha estat amb mi  l'afecte per l'idioma, llegint i practicant sempre que em presentava l'ocasió, l'he mantingut viu en el meu cor.
En els últims anys he intensificat la utilització del mateix. Ara a partir del meu altre bloc en castellà: "toparessiempre", em llanço a aquesta entusiasta aventura. La lectura i participació amb comentaris en els blocs en català, i sobretot, la insistència, el suport i la il·lusió d'una amiga molt especial em donen l'empenta necessària per obrir aquest espai de participació.
Sóc castellanoparlant, però amb tot l'esforç d'expressar també en català. En els meus escrits trobareu errors, us demano comprensió i mil perdons. També que no us talleu a l'hora de corregir. La meva formació matemàtica i la meva experiència docent m'ensenyen que l'error és primordial per aprendre. Només el error es pot corregir, el que no podem esmenar és ho que no es fa.
Espero que a poc a poc vagi mereixent la pena i, si el meu atreviment serveix perquè altres s'enganxin, millor.

Almería

Com avancen els dies s'acosta el moment de la meva marxa a Almeria i paral·lelament creix meva il·lusió amb la nova aventura.

No obstant, han estat molts els anys de vida a La Alpujarra. Deixar la meva casa es fa dur. Allà, on he passat dies de felicitat, on hem vist com creixia el nostre fill i que ara, des de la mort de Rosario, ha estat el meu refugi, on he ofegat meus sofriments; però també on he sentit la força encoratjadora d'ella per seguir endavant.





          Coincidint amb aquesta nova singladura, quan creia que el dur hivern es feia etern en la meva vida, brots de primavera s'obren a la vall del meu futur.

       Com li passa al protagonista del meu últim relat: "Vella companya", "Tot d'una s'adona que el gris hivern va desapareixent, s'imagina una paleta en la que barregen els colors de la natura per lluir, en tot els seus esplendor, al cap d'uns dies. Un aire de joventut, de vida, li va agitar la seva cara i de la vall li va arribar el suau remor de l'aigua ... ".

       Il·lusions oblidades en el temps, em donen nous motius de vida, projectes per compondre i quimeres per somiar nous albes plens de fragàncies i colors. Sentiments i emocions que em tornen la bellesa de la vida, l'esperança del demà.

          Cada desperta obro els ulls il·lusionat amb el que em depararà el dia, en llegir paraules joioses i còmplices somriures. Escoltar la veu amiga, susurradora de vocables agradables i portadora d'il·lusions compartides.

          Com canta Lluís Llach: "Somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis, somniem, fins  l'inimaginable".