dimarts, 29 de juliol del 2014

Timidesa

Relats de la  CARME
L’Esteve estudiava història a la UNED, també ajudava al seu pare en les tasques del camp. Era un noi tímid i vergonyós, no gaire alt i d'aspecte saludable. Tot i la timidesa el seu tracte era agradable, el seu empegueïment s'accentuava quan es tractava de relacionar-se amb les dones. A l'hivern d'aquell any havia conegut una noia que vivia al carrer d'Enmig, de cabells pèl-rojos i de somriure obert, des que l'hi van presentar s'havia quedat enamorat d'ella. 
Portava el seu amor en silenci, procurava sempre estar a prop d'ella, encetar conversa i riure-li qualsevol cosa que digués. Des de fora es diria que a ella no li desagradaven les atencions de l’Esteve. Aquest, per acostar-s'hi, havia procurat intensificar l'amistat amb la Sílvia, una veïna del seu mateix carrer i molt amiga d'Ariadna, que així es deia la noia per qui sospirava.
Feia uns dies que havien recollit les alpaques de palla, la collita s'havia donat bé i havien recol·lectat prou per al menjar del bestiar a l'hivern. Estaven amuntegades davant del magatzem, tot esperant el seu lloc definitiu.
Com a bon tímid, al seu interior creava somnis on tot sortia bé, després la seva vergonya li impedia qualsevol actuació. S'acostava Sant Joan i havia convençut a la Sílvia perquè portés a la seva amiga a un berenar. Tot ho va preparar acuradament, havia muntat un bell racó amb les bales de palla, aprofitant les teles acolorides que la seva germana gran havia portat d'un viatge a terres meridionals, s'havia aprovisionat d'embotits i pernil, un pa rodó acabat de sortir del forn i, del seu pare, havia agafat una ampolla de vi que pensava que seria bo. Tres copes, pacientment abrillantades amb un drap de cuina, posades en una espècie de taula que havia muntat amb una alpaca. Amb dues improvisar un seient per als tres, no fos cas que si posava més al final ell es quedés sol en una d'elles, ja ho tenia pensat es posaria enmig de les dues i amb l'ajuda del vi i la discreció de la veïna esperava demanar-li a l'Ariadna que sortís amb ell.
Amb temps suficient se'n va anar al bell racó, encara faltava un quart d'hora per al moment convingut amb la Sílvia. Per salvar l'angoixa va obrir l'ampolla i se'n va servir mitja copa. Glopet a glopet se l'havia fet seva quan va arribar el moment de la trobada, repetí un poquet més que també va beure. A això havia passat un quart d'hora i ara ja l'omplia. No va trigar gaire a buidar-la, així va seguir fins que passada la hora va tornar a deixar-la sobre la improvisada taula, no sense haver de fer equilibris perquè es mantinguessin les tres dempeus. Ja havia agafat directament l'ampolla i recolzat en una pila de bales anava donant compte d'ella, mentre maleïa la seva sort i es jurava mai més convidar-les a res. A tot això,  tot girava al seu voltant i no va poder evitar que unes llàgrimes traïdores rellisquessin galtes avall.


diumenge, 6 de juliol del 2014

per tú




J
Relat per a 279è joc literari d'en Tibau
L'Anna i en Marc  es sentien feliços. Un dels somnis que compartien s'estava fent realitat: fer un viatge junts, no s'escalfaren molt el cap per decidir on anar, Catalunya. Per a Anna era suficient, la necessitat de sortir de tant en tant de l'illa ara es veía satisfeta, i més a més eren il·lusions compartides.
Era la primera vegada que viatjaven junts, als seus rostres brillava despreocupació i joia. Passejar pels carrers sense rumb, agafats de la mà, entrellaçats, xiuxiuejant-se paraules boniques d'estima, sense rellotges, sense horaris, només gaudir de la companyia, de la presència de l'altre. Mirar-se i dir-se amb silencis, mirades plenes de passió, mirades que expressaven gratitud, mirades d'amor i felicitat. Pletòrics, sempre dibuixant un somriure, gaudint de cada pas fet, de cada minut d'aquell somiat viatge.
Com a les terres dels dos no tenien grans rius, estaven de visita a Tortosa on volien gaudir del delta d'un gran corrent, veure transcórrer les manses aigües camí del seu destí, imaginant un futur paral·lel, vides que es troben i marxen unides cap el seu demà junts. Ara passejaven pels carrers de la ciutat. En Marc la portava entrellaçada per la cintura, l'Anna s'acostava al cos d'ell sentint-se refugiada, acollida entre els seus braços amics. En el trajecte, una porta antiga d'un vell casalot els va cridar l'atenció; bé més que la porta, el missatge d'amor de tres noies cap a un mateix home. A prop es trobava un institut, a l'instant van pensar en companyes de clase disputant-se el favor de l'esmentat Dani. A l'altra banda també molt proper, un Casal. Predisposats al riure, propi del seu estat de felicitat, van deixar escapar una riallada alhora. En Marc va fer el primer comentari:
-Aquest Dani será algún esportista o famós de per aquí. No pensaràs que aquest noi porta tres novietas alhora?
- (Anna es queda pensativa) Bé, pot ser un famós qualsevol, no ha de ser d'aquí.
-Nosaltres ens hem parat a llegir-ho, t'imagines quina gent es pot aturar?
 - Potser un rodamón –li respon Anna i afegeix- també els serveis de neteja, ell mateix al allunyar-se de la ciutat, ja que es va a retirar de la fama.
-Potser.
Anna deixa anar una sonora riallada, li agraden aquests jocs d'imaginació.
- Jeejjjjjeee!!
- I quina edat tindran? T'imagines, estem pensant en els nois de l'institut, i si fossin del Casal? –Afegeix en Marc-
-Pensa, pensa –diu l'Anna-
- I qui ho ha escrit? Ell, elles, amics o amigues per fer una broma? Pot ser alguna despitada?
-Jo crec que han estat les noies -apunta l'Anna-.
- Amb quina intenció? -En Marc semblava un policía, a cada resposta una altra pregunta-
-El noi és atractiu i les tres es disputen a veure qui se l'emportarà a l'hort. -L'Anna, ja llançada torna a dir- Podrien fer un sorteig per veure a qui li toca.
- Vaja sort que té el noi!
Anna riu obertament amb aquest joc que no porta enlloc, en Marc vol continuar:
- I no es podría anomenar Marc?
Anna s'ho mira i li dóna un pessic càlid, però ple d'advertències.
-En Marc ja té tasca!!
-Penso que escriuré un relat amb aquests diàlegs.
- Nooooo! -Salta l'Anna- Quina vergonya!
- Joooooooo!! –Afegeix amb cara d'enuig, i segueix- Ja no et faré mai més de guionista.
- Ara no, Anna! No em deixis amb la mel als llavis.
Anna fa cara d'estar molt enfadada, però la seva mirada la delata, els seus ulls irradien energies temptadores, encara que ella, en el seu paper, diu:
- Fes el que vulguis, jo ho negaré tot!
Seguint el joc en Marc adopta una actitud pacient i demanant clemència diu:
-No t'enfadis preciosa.
-Bé –conclou l'Anna, encara amb cara de circumstàncies sense poder aguantar-se la rialla- Fes el que vulguis però que el meu nom no aparegui en lloc.
En Marc deixant anar una gran riallada, l'estreny amb desig entre els seus braços i diposita un suau petó als seus llavis.
- Què maca estàs aquest matí!!!! - Exclama ple d'alegria-
Agafats de la mà, donant petits saltets d'alegria marxen carrera avall, rient de l'estona que havien passat a costa d'uns ximples gargots.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...