per tú

J

Relat per a 279è joc literari d'en Tibau

L'Anna i en Marc  es sentien feliços. Un dels somnis que compartien s'estava fent realitat: fer un viatge junts, no s'escalfaren molt el cap per decidir on anar, Catalunya. Per a Anna era suficient, la necessitat de sortir de tant en tant de l'illa ara es veía satisfeta, i més a més eren il·lusions compartides.

Era la primera vegada que viatjaven junts, als seus rostres brillava despreocupació i joia. Passejar pels carrers sense rumb, agafats de la mà, entrellaçats, xiuxiuejant-se paraules boniques d'estima, sense rellotges, sense horaris, només gaudir de la companyia, de la presència de l'altre. Mirar-se i dir-se amb silencis, mirades plenes de passió, mirades que expressaven gratitud, mirades d'amor i felicitat. Pletòrics, sempre dibuixant un somriure, gaudint de cada pas fet, de cada minut d'aquell somiat viatge.

Com a les terres dels dos no tenien grans rius, estaven de visita a Tortosa on volien gaudir del delta d'un gran corrent, veure transcórrer les manses aigües camí del seu destí, imaginant un futur paral·lel, vides que es troben i marxen unides cap el seu demà junts. Ara passejaven pels carrers de la ciutat. En Marc la portava entrellaçada per la cintura, l'Anna s'acostava al cos d'ell sentint-se refugiada, acollida entre els seus braços amics. En el trajecte, una porta antiga d'un vell casalot els va cridar l'atenció; bé més que la porta, el missatge d'amor de tres noies cap a un mateix home. A prop es trobava un institut, a l'instant van pensar en companyes de clase disputant-se el favor de l'esmentat Dani. A l'altra banda també molt proper, un Casal. Predisposats al riure, propi del seu estat de felicitat, van deixar escapar una riallada alhora. En Marc va fer el primer comentari:

-Aquest Dani será algún esportista o famós de per aquí. No pensaràs que aquest noi porta tres novietas alhora?

- (Anna es queda pensativa) Bé, pot ser un famós qualsevol, no ha de ser d'aquí.

-Nosaltres ens hem parat a llegir-ho, t'imagines quina gent es pot aturar?

 - Potser un rodamón –li respon Anna i afegeix- també els serveis de neteja, ell mateix al allunyar-se de la ciutat, ja que es va a retirar de la fama.

-Potser.

Anna deixa anar una sonora riallada, li agraden aquests jocs d'imaginació.

- Jeejjjjjeee!!

- I quina edat tindran? T'imagines, estem pensant en els nois de l'institut, i si fossin del Casal? –Afegeix en Marc-

-Pensa, pensa –diu l'Anna-

- I qui ho ha escrit? Ell, elles, amics o amigues per fer una broma? Pot ser alguna despitada?

-Jo crec que han estat les noies -apunta l'Anna-.

- Amb quina intenció? -En Marc semblava un policía, a cada resposta una altra pregunta-

-El noi és atractiu i les tres es disputen a veure qui se l'emportarà a l'hort. -L'Anna, ja llançada torna a dir- Podrien fer un sorteig per veure a qui li toca.

- Vaja sort que té el noi!

Anna riu obertament amb aquest joc que no porta enlloc, en Marc vol continuar:

- I no es podría anomenar Marc?

Anna s'ho mira i li dóna un pessic càlid, però ple d'advertències.

-En Marc ja té tasca!!

-Penso que escriuré un relat amb aquests diàlegs.

- Nooooo! -Salta l'Anna- Quina vergonya!

- Joooooooo!! –Afegeix amb cara d'enuig, i segueix- Ja no et faré mai més de guionista.

- Ara no, Anna! No em deixis amb la mel als llavis.

Anna fa cara d'estar molt enfadada, però la seva mirada la delata, els seus ulls irradien energies temptadores, encara que ella, en el seu paper, diu:

- Fes el que vulguis, jo ho negaré tot!

Seguint el joc en Marc adopta una actitud pacient i demanant clemència diu:

-No t'enfadis preciosa.

-Bé –conclou l'Anna, encara amb cara de circumstàncies sense poder aguantar-se la rialla- Fes el que vulguis però que el meu nom no aparegui en lloc.

En Marc deixant anar una gran riallada, l'estreny amb desig entre els seus braços i diposita un suau petó als seus llavis.

- Què maca estàs aquest matí!!!! - Exclama ple d'alegria-

Agafats de la mà, donant petits saltets d'alegria marxen carrera avall, rient de l'estona que havien passat a costa d'uns ximples gargots.