dimarts, 9 de maig del 2017

Feliç aniversari Carme

Bones a tots. No sabem com, però de vegades, caiem en un estat de no activitat preocupant. Tampoc és que no facis res, al contrari, de vegades fas moltes coses, però no les que et fan tenir il·lusions i gaudir de la vida. El resultat és que camines cap a un abandonament del que és difícil escapar.
La qüestió és que s'havien anat creant unes circumstàncies que m'han portat a estar fora d'aquestes pàgines (i d'altres) una mica més d'un mes, es em van anar les ganes de publicar i comentar, com als nens amb la fam; se'ls van les ganes de menjar. Per això admiro tant la constància d'alguns o algunes de vosaltres, sense deixar de publicar mai.
Ja decidit a reprendre la feina el primer que em trobo és amb la proposta de la Carme, alhora que ens anuncia el seu desè aniversari blocaire. Aprofito per apuntar que és una persona de les que encarna tot aquest sentit global blocaire i la força de la unió i l'esforç.

La seva proposta de celebració és ben senzilla, ve a ser explicar allò que recordem de la nostra experiència blocaire, allò que vulguem ressaltar.
La meva primera sorpresa va ser el descobriment de tot aquest món, el meu primer bloc: toparessiempre, neix casualment i de forma aïllada. Gairebé pensava que estaria sol, quina va ser la meva sorpresa en anar descobrint tot aquest món en el qual no només s'escrivia, sinó també s'interrelacionava a través dels comentaris, en el qual s'anava creant una relació virtual, però alhora afectiva, que poc a poc et dirigies als altres com si de tota la vida els coneguessis.
Tot aquest món es va precisar en la trobada de 2015 a Barcelona, en aquesta petita tertúlia en la qual ens vam poder posar cara els uns als altres i comprovar que l'afecte i l'estima també es manifestava en aquest contacte directe. Sens dubte va ser un dia feliç.
El meu segon comentari el dirigeixo cap a la importància que adquireix el bloc en un moment delicat de la meva vida.
Feia uns mesos que acabava de perdre a la meva estimada. Explosivament sorgeix des del meu interior la necessitat d'escriure sobre els meus sentiments, els que en aquests moments eren i els que havia viscut al costat de Rosario. Tot el tomb al bloc, que es converteix en la meva teràpia particular, fins i tot els comentaris m'ajuden a avançar.
Va ser una ajuda decisiva. El dolor no es va aplacar, ja que aquest dura per sempre, però va contribuir a asserenar aquest dolor, a humanitzar-lo i, ara, per tornar de tant en tant a aquests dies i agafar noves forces que m'ajudin a seguir amb ganes de viure.
Serveixin les meves paraules, també, de suport i ànim per Olga que passa per moments semblants i que entenc i comprenc la seva necessitat de pacificar la seva amargor. Ànim.
Per acabar espero que la tornada d'aquestes vacances forçades sigui ple d'energia per poder gaudir i agrair-vos la vostra companyia.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...