qüestió d'edat?

Tornava a casa, l'altre matí, després de fer el meu exercici matutí amb la bicicleta, quan a una àvia se li escapa un nen que no arribaria als tres anys. En veure la senyora que el petitó enfilava un encreuament de cotxes, va sortir corrent com una desesperada darrere del mocós, el corredor li dóna marro i ella va a petar a la vorera. El trancazo és considerable, queda estesa a terra condolida, mentre, una altra dona que venia en cotxe i ha presenciat tot l'episodi s'atura, es baixa i surt a agafar el nen.

Deixo la bicicleta i vaig en auxili de la senyora, li pregunto si li ajudo a aixecar-se i, encara que amb por, s'aixeca amb clares ganyotes de dolor i queixant-se del genoll. L'altra benefactora ha agafat al nen i entre els dos vam tractar de calmar l'angoixada dona.

Així estem quan arriba la seva filla i mare dels nens, he de dir que un altre, una mica més gran, havia quedat al cotxe del qual havia escapat el petit. No ens dirigeix ni una maleïda paraula, ni una trista mirada, sense deixar de mirar i consultar el mòbil li demana, amb total fredor i falta de sentiments si s'havia fet alguna cosa. Amb les mateixes agafa el nen i l'hi porta al cotxe.

Em deixa sol amb la mare, sense que cap paraula, dirigida a mi, surti per la boca. Davant tal desconsideració, li dic a la lesionada si l'acompanyo al cotxe perquè es pugui asseure. Recolzant-se en mi caminem cap al mateix i la dona no d'expressar-me el seu agraïment i pesar per fer-me, diu, perdre el temps. Acabo de col·locar-la en l'auto i m'acomiado desitjant-li que millori ... i la nena maleducada ni la més trista paraula.

Vaig estar a punt de dirigir-me a la grollera dient-li gràcies, però el que pas és que va venir la tristesa i la llàstima per ella. Sé que hi ha entre els joves gent meravellosa, potser més del que pensem, però també més vegades de les desitjades veiem aquests comportaments tan menyspreadors i autosuficients i no saben que en qualsevol moment i, de la manera més brutal, la vida els prepararà una lliçó que no oblidaran.

Fotos preses d'internet, es retiraran a petició

Els meus escrits

El procés seguit per a escriure és molt particular de cadascú. A mi m'agrada fer-ho molt ràpid, sense donar-li temps a la ment a pensar les paraules, sense mirar com queden dibuixades. Després no em canso de llegir-les, una i altra vegada. En les successives relectures afegeixo, trec, substitueixo, trobant cada vegada una paraula que m'agrada més, una coma perduda.

En part gairebé mai arribes a estar d'acord del tot, però arriba el moment que has de dir prou, doncs per mes repàs que facis sempre trobes alguna nimietat per canviar.

Així em passa quan escric en castellà, o el que és el mateix en l'idioma en què t'has desenvolupat, tant professional com ordinàriament.

Ara bé quan es tracta d'un altre idioma que també has triat perquè formi part de tu, és diferent. No tens la mateixa fluïdesa, el mateix domini del vocabulari, sobretot a l'hora de trobar les paraules adequades a la primera. Aquestes premisses s'agreugen quan no tens un contacte continu i diari amb l'idioma.

Avançament més, penso, si dic directament que el que intento contar és el meu procés a l'hora de preparar un post en català.

Allà vaig, primer ho faig en castellà, però a diferència de quan ho faig per publicar en aquest idioma, ara no ho repàs, primer el tradueixo al català llegint-lo a la vegada, per veure com em sonen les paraules i les frases, sobretot si apareix alguna cosa estranya. En algun moment pot recórrer  als meus ajudants, que després us els presentaré. També passo pel traductor, comprovant diferències que són resoltes amb l'auxili, novament, dels meus assistents. Nova lectura en veu alta, toca comprovar el so dels verbs, adjectius, les concordances.

Així va quedant per a una redacció final, sempre rellegint per escoltar-me, sempre assessorat pels meus col·laboradors, que us el presento ja, vellets pobres, ja que m'han acompanyat des d'aquell any de 1979 que vaig caure per Balsareny i que sigui per molts anys més.

REGRESO A ALMERÍA

Al cap va passar l'estiu i la tardor camina cap a la seva part final. En total han estat cinc mesos d'estada a Topares, temps que no havia passat seguit al poble des que vaig sortir per estudiar amb deu anys.

Han estat molts dies, un rere l'altre, dies per a tots els gustos i maneres. Tot va començar amb molta il·lusió, però va anar llanguint fins a acabar per desitjar vehementment a final del període.

He estat bé però no he estat bé. He gaudit però no he gaudit. Allò que sembla que va bé però resulta que sempre et queda un pòsit de tristesa. Tot dins d'una dicotomia, voler fugir i no voler.

És una situació difícil d'entendre, allà en part ho tinc tot, però alguna cosa invisible em falta que em atormenta i no em deixa complaure, potser sigui aquest espai concret que cadascun ens fabriquem en el nostre estatge. Potser sigui la manca d'una llibertat que allà em costa trobar-la.

Pot ser que tot el causin aquests racons que tenia molt plens i que no hi ha manera de poblar amb res, o també que el viure en soledat m'ha portat a veure la vida en singular i allà no era possible.

És també una sensació com si el meu cos s'entristís molt, però no és de pena sinó de vellesa, la impressió que abans d'anar-me'n d'un lloc ja m'havia anat, la de no estar ni dins ni fora. Així les nits es succeïen sense dormir bé, aclaparat amb tants records del passat i de tants projectes de futur.

Ja sóc a Almeria i tracte de recompondre la meva trista figura. La meva dona no aguantava molt de temps amb la mateixa distribució i decoració de la casa. Moltes vegades sentia que calia renovar il·lusions i canviava tots els mobles de lloc, ella sola en moltes ocasions. Semblava que un nou aire ocupava l'estada.
Només arribar a Almeria així he fet. He pujat taules i cadires per a Válor i m'he baixat altres, ara estic com un nen amb unes sabates noves, un nen d'abans, quan s'estrenava unes sabates a tota la infància. Sota la càlida llum d'un flexo, traç aquestes línies amb il·lusió d'un hivern productiu.