Al
cap va passar l'estiu i la tardor camina cap a la seva part final. En total han
estat cinc mesos d'estada a Topares, temps que no havia passat seguit al poble
des que vaig sortir per estudiar amb deu anys.
Han
estat molts dies, un rere l'altre, dies per a tots els gustos i maneres. Tot va
començar amb molta il·lusió, però va anar llanguint fins a acabar per desitjar
vehementment a final del període.
He estat bé però no he estat
bé. He gaudit però no he gaudit. Allò que
sembla que va bé però resulta que sempre et queda un pòsit de tristesa. Tot
dins d'una dicotomia, voler fugir i no voler.
És
una situació difícil d'entendre, allà en part ho tinc tot, però alguna cosa
invisible em falta que em atormenta i no em deixa complaure, potser sigui
aquest espai concret que cadascun ens fabriquem en el nostre estatge. Potser
sigui la manca d'una llibertat que allà em costa trobar-la.
Pot
ser que tot el causin aquests racons que tenia molt plens i que no hi ha manera
de poblar amb res, o també que el viure en soledat m'ha portat a veure la vida
en singular i allà no era possible.
És
també una sensació com si el meu cos s'entristís molt, però no és de pena sinó
de vellesa, la impressió que abans d'anar-me'n d'un lloc ja m'havia anat, la de
no estar ni dins ni fora. Així les nits es succeïen sense dormir bé, aclaparat
amb tants records del passat i de tants projectes de futur.
Ja
sóc a Almeria i tracte de recompondre la meva trista figura. La meva dona no
aguantava molt de temps amb la mateixa distribució i decoració de la casa.
Moltes vegades sentia que calia renovar il·lusions i canviava tots els mobles
de lloc, ella sola en moltes ocasions. Semblava que un nou aire ocupava
l'estada.
Només arribar a Almeria així he fet. He pujat taules i cadires per a Válor i m'he baixat altres, ara estic com un nen amb unes sabates noves, un nen d'abans, quan s'estrenava unes sabates a tota la infància. Sota la càlida llum d'un flexo, traç aquestes línies amb il·lusió d'un hivern productiu.
Només arribar a Almeria així he fet. He pujat taules i cadires per a Válor i m'he baixat altres, ara estic com un nen amb unes sabates noves, un nen d'abans, quan s'estrenava unes sabates a tota la infància. Sota la càlida llum d'un flexo, traç aquestes línies amb il·lusió d'un hivern productiu.
No hi ha normes respecte el que ens fa sentir bé, i els llocs que considerem casa. Els que ho haurien de ser, de vegades se'ns fan estranys i ens pesen, per algun motiu. Així que no t'hi encaparris gaire, gaudeix allà on el cos et demana que que ho facis, i si has d'estar allà on no t'hi acabes de trobar, afronta-ho amb paciència i fortalesa. Si ara a Almeria et veus amb més forces, segur que l'hivern serà productiu i profitós.
ResponEliminaEls espais, de vegades, sembla que tenen follets. Sense una raó aparent, et trobes fastiguejat en els mateixos, com et trobes molt bé sense saber explicar per què.
EliminaTambé, i aquest pot ser el cas, que de vegades no tenen les condicions que la vida moderna ens acostuma.
Però bé ara l'hivern clareja amb aires renovadors.
Gràcies XeXu
A les fotografies s'endevina un espai càlid, fet especialment per a tu.
ResponEliminaAlfonso, desitjo que siguis feliç en aquesta nova etapa que re-comences. Que les vivències que facis a partir d'ara t'omplin en tots els aspectes.
Ja ens les aniràs explicant.
Si, les taules són acollidores i confortants. La d'escriure, en la qual no hi ha ordinador, és molt antiga i restaurada per mi, pel que li tinc un afecte molt especial i estic segur que em proporcionarà grans moments d'escriure aquest hivern.
EliminaGràcies Xavier
Aquesta renovació de mobles, simbòlica i real, del bon record del què feia la teva dona i resultava gratificant... a mi em sembla un bon retorn a Almeria.
ResponEliminaLes ambivalències són tan habituals en les persones que hem d'aprendre a acceptar-les quan ens arriben.
M'ha agradat llegir aquest text tan autèntic i tan sincer, malgrat la melangia i la tristesa que transmet, perquè al mateix temps s'hi veu voluntat i força per estar bé.
Et desitjo de tot cor aquest hivern actiu i productiu. Bon recomençament, Alfonso.
Ai els dubtes !, sempre presents, les inseguretats, quan has de triar un camí i et porten al final a no triar cap. Encara que, de vegades, l'assetjament d'aquests dubtes et portin a pensaments clarificadores-
EliminaQuan escric no penso en ser més sincer o menys. Però a mesura que surten les paraules, em vaig lliurant més i més i ja no paro fins a poder arribar als racons més íntims.
Gràcies Carme i segur que serà un any d'una bona collita.
d'alguna manera hem de marcar el nostre espai, encara que sigui canviant mobles o amb fragàncies nostres, endavant amb el dia a dia i amb moltes ganes, doncs queda molt per fer encara
ResponEliminaSí Joan, pot ser que necessitéssim com els gossos marcar el nostre territori. Més seriosament el que si tinc clar és, que cada un, ha de sentir algun espai com a seu, gairebé com una prolongació del nostre propi cos. El món de l'escriptura és molt prolífic en exemples. Escriure sempre amb la mateixa ploma, un tipus de paper concret, en la mateixa butaca i un etc inacabable.
EliminaA partir d'aquí amb molt d'esforç i il·lusió seguirem intentant construir el demà,
Gràcies Joan
Retornar als llocs que ja formen part del passat sol ser una experiència agredolça, no té res d'estrany: molts records, moltes expectatives i un canvi de rutines que a vegades ens costa d'assumir.
ResponEliminaJa retornat al teu espai i després d'aquesta remodelació que el cos et demanava estic convençuda que se't prepara un hivern confortable i productiu, del que podràs gaudir, i nosaltres també amb els escrits que ens comparteixis.
Una abraçada, Alfonso!
Gràcies. A vegades necessitem tornar al nostre particular racó, fins i tot a la nostra rutina, a sentir que res del que ens envolta és agressiu, tot es veu amigable. Fins, en alguns casos, sentir l'egoisme de l'interior. Tot per recobrar enterament la teva força, la teva il·lusió.
EliminaUna abraçada Glòria
De vegades ens donem més "canya" de la que realment necessitem, volem estar en massa llocs a la vegada i això ens porta a no estar en cap part satisfactòriament.
ResponEliminaEls canvis gairebé sempre ens aporten noves il·lusions o almenys nous escenaris per a nous començaments.
Et desitjo que aquest canvi et porti a la realització dels teus somnis.
Bessets, Alfons i...molt bona nit.
Gràcies Sa Lluna. Sempre les teves paraules, i més quan són de viva veu, em porten afecte i alegria, gràcies de nou.
EliminaA vegades necessitem estrenar roba, posar-nos trage nou per començar ple d'il·lusions, il·lusions necessàries per poder complir tants somnis que anem fabricant al llarg dels nostres dies.
També vull veure aconseguits els teus somnis per a clarejar a un nou dia ple d'alegries.
Bessets de felicitat Paula
desencís i rutina i canvi i bescanvi la roda del temps és capriciosa de vegades no estem en un lloc i si estem i amb el cap i el cor a un altre lloc ....un petit canvi pot fer molt
ResponEliminaabraçades
Gràcies Elfree. A vegades tens la sensació que no domines les teves emocions, que a més són incontrolables, com si elles et manegessin tal qual fossis un ninot. En aquests moments un profund canvi et pot donar la força per vèncer aquestes turbulències.
EliminaUna abraçada
Molt ric el teu article, Alfonso. Descrius situacions que en algun moment he conegut: l'anada, la tornada, la re-instal·lació, els buits que cal omplir, els sentiments que es passegen per les habitacions... Has de construir el teu palau, ben amable, ben còmode, a recer de totes les coses adverses que intentin destorbar-te. Que tinguis una bella tardor.
EliminaGràcies Olga per les teves afectives paraules. Quina forma més bonica d'explicar i comptar allò que volia expressar en el meu post.
EliminaSí, sempre hem de construir la nostra particular talaia des d'on puguem lluitar contra les adversitats que ens impedeixen centrar-nos en les nostres tasques i poder utilitzar totes les energies per aconseguir arribar a les nostres il·lusions.
Salutacions