divendres, 26 de desembre del 2014

BON ANY!!


Aquest Nadal és especial per a mi. 
Després d'anys de solitud, l'estic gaudint al costat de la persona que estimo.
Per això vull compartir amb tots vosaltres la meva alegria manifestant el meu desig de que disfruteu de la mateixa felicitat que en aquests moments entusiasma la meva vida.
I ja posats a desitjar il·lusions, que en l'any 2015 es compleixin tots els vostres desitjos i la ventura us acompanyi durant tots els dies.

dijous, 18 de desembre del 2014

Joc de lletres


Foto treta de la xarxa



Davant el seu cos inert Sebastià va recordar el regal d'aquell dia en què -recolzats en el tronc de l'albercoquer- Carme li oferí els llavis, dolços com a torrons, mentre ell pujava les seves mans fins al seu verge pit, sentint el tremolor infantil del desig. Recordant "Cases mortes".

Joc de lletres de "jomateixa"



dilluns, 1 de desembre del 2014

Relats Conjunts: Martells

Aquí va la meva aportació a relats conjunts d'aquest mes.

                               Martells
The Wall de Pink Floyd. Relat Conjunts

En un matí de tardor Serafí es trobava al seu despatx, el mateix al que havia acudit cada dia en els últims trenta anys. Ho havia fet amb una puntualitat exacerbada i, encotillat per la seva perfecció desorbitada, ho havia mantingut sempre en un ordre marcial. Cada paper ocupava el seu lloc assignat donant una sensació  que sempre el treball estava fet. Però avui era diferent, per començar va ordenar a la seva secretària que ningú ho interrompés, ni tan sols ella que tenia l'accés en qualsevol moment. Assegut en la seva gran butaca giratori semblava absort en una reflexió profunda. Lentament va sortir del seu sopor i girà la vista cap a la làmina que havia presidit el despatx gairebé tot el temps.
Va rebre del seu pare aquesta empresa que ell havia fet progressar. D'ell aprengué el sentit de l'austeritat, allunyat de qualsevol signe que representés ostentació, també a controlar els seus sentiments fins al punt que ni en la major intimitat era capaç d'expressar-se lliurement. Des de fora, la seva vida semblava una monotonia. S'havia casat per continuar la saga, la seva gran solvència econòmica no era destinada a capritxos ni a la bona vida, en la seva ment només niava la idea que la seva obligació era deixar per a la seva descendència un patrimoni més gran que el que ell havia rebut. Així la seva vida es va cobrir d'un gran estoïcisme on els sentiments i les emocions eren qüestions dels altres, sense deixar que cap expressió es revelés a l'exterior. Fins al punt que la seva parella i fills no sabien de carícies, de petons, de paraules tendres ... el seu sentit de l'amor era dedicar tot el temps al seu treball perquè no els faltés de res.

En un dels seus viatges de negocis, passejant mentre esperava l'hora d'una cita,  es va trobar en un aparador la làmina que des de llavors presidia el seu despatx. Es tractava dels martells de la pel·lícula The Wall de Pink Floyd. La seva fredor, la seva mecànica, la seva marcialitat, el seu ordre feien que la identifiqués amb el seu sentit de la vida, immediatament va pensar que seria l'emblema del seu treball. Però avui es trobava al despatx amb la idea de jubilar el quadre, abans repassava els esdeveniments que li portaven a prendre aquesta determinació.
Feia cinc anys que havia perdut a la seva dona, llavors es va adonar de la importància que tenia en la seva vida. Al principi la sensació de la pèrdua era aclaparadora però, a poc a poc, el seu record es diluïa en el treball, ara la seva memòria romania en el respecte i el silenci. Tot va començar a canviar fa un any. En una reunió social a la qual estava obligat a assistir conegué a Irene, dona que rondava els cinquanta. Les bones maneres el van obligar a entaular conversa amb ella, no més de mitja hora, però en aquest curt espai de temps li va agradar la seva manera resolta, el seu esperit emprenedor i la seva seguretat en parlar del treball. Només va ser això, una estona de xerrada, en tornar a casa semblava que ho tenia oblidat. La trobada es va repetir en diverses ocasions, augmentant la durada dia a dia. No ho havia cercat ni ho havia volgut,  però es va veure embolicat en una nova relació que l'havia transformat. En una d'aquestes coincidències, sense aparent premeditació, en el comiat els seus llavis innocentment es van trobar, a partir d'aquell moment el seu cos va sentir un neguit com mai li havia passat. Portat per la iniciativa i la vitalitat d'Irene es va trobar fent coses que abans mai hagués imaginat: anaven agafats de la mà pel parc saltant i rient;  caminava per sobre dels bancs;  en ple dia i al mig del carrer, a la vista de tots, la entrellaçava per la cintura i la besava ardentment;  l'acariciava en qualsevol moment sense cap indici de pudor;  li deia paraules d'amor que mai havien estat en el seu diccionari;  li regalava flors;  també arribava tard a la feina, en no voler abandonar els llençols que els cobria en la intimitat; s'anava el primer per anar al seu encontre;  sortia a mig matí per fer un cafè amb ella ... A poc a poc els valors que li transmetia Irene anaven calant en el seu pensament. Ell, sempre tan reservat, li parlava sense pudor, expressant les seves emocions i sentiments obertament. 

Tot això el va portar a adonar-se que les persones estaven fetes d'imperfeccions, que ho perfecte no és humà i que la debilitat és un valor que fa més grans als éssers. Per això avui despenjava el símbol que li recordava la perfecció.
El seu cos es va alliberar, el seu pensament va volar buscant noves il·lusions i es proposà donar-li a la seva vida totes les quimeres que abans li havien faltat. Es plantejava deixar de treballar, recuperar tantes hores sense vida, però ara no tenia temps, faltaven deu minuts escassos per trobar-se amb la seva estimada a la cafeteria de sempre i seguir somiant noves complicitats i projectes de futur.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...