dilluns, 1 de desembre del 2014

Relats Conjunts: Martells

Aquí va la meva aportació a relats conjunts d'aquest mes.

                               Martells
The Wall de Pink Floyd. Relat Conjunts

En un matí de tardor Serafí es trobava al seu despatx, el mateix al que havia acudit cada dia en els últims trenta anys. Ho havia fet amb una puntualitat exacerbada i, encotillat per la seva perfecció desorbitada, ho havia mantingut sempre en un ordre marcial. Cada paper ocupava el seu lloc assignat donant una sensació  que sempre el treball estava fet. Però avui era diferent, per començar va ordenar a la seva secretària que ningú ho interrompés, ni tan sols ella que tenia l'accés en qualsevol moment. Assegut en la seva gran butaca giratori semblava absort en una reflexió profunda. Lentament va sortir del seu sopor i girà la vista cap a la làmina que havia presidit el despatx gairebé tot el temps.
Va rebre del seu pare aquesta empresa que ell havia fet progressar. D'ell aprengué el sentit de l'austeritat, allunyat de qualsevol signe que representés ostentació, també a controlar els seus sentiments fins al punt que ni en la major intimitat era capaç d'expressar-se lliurement. Des de fora, la seva vida semblava una monotonia. S'havia casat per continuar la saga, la seva gran solvència econòmica no era destinada a capritxos ni a la bona vida, en la seva ment només niava la idea que la seva obligació era deixar per a la seva descendència un patrimoni més gran que el que ell havia rebut. Així la seva vida es va cobrir d'un gran estoïcisme on els sentiments i les emocions eren qüestions dels altres, sense deixar que cap expressió es revelés a l'exterior. Fins al punt que la seva parella i fills no sabien de carícies, de petons, de paraules tendres ... el seu sentit de l'amor era dedicar tot el temps al seu treball perquè no els faltés de res.

En un dels seus viatges de negocis, passejant mentre esperava l'hora d'una cita,  es va trobar en un aparador la làmina que des de llavors presidia el seu despatx. Es tractava dels martells de la pel·lícula The Wall de Pink Floyd. La seva fredor, la seva mecànica, la seva marcialitat, el seu ordre feien que la identifiqués amb el seu sentit de la vida, immediatament va pensar que seria l'emblema del seu treball. Però avui es trobava al despatx amb la idea de jubilar el quadre, abans repassava els esdeveniments que li portaven a prendre aquesta determinació.
Feia cinc anys que havia perdut a la seva dona, llavors es va adonar de la importància que tenia en la seva vida. Al principi la sensació de la pèrdua era aclaparadora però, a poc a poc, el seu record es diluïa en el treball, ara la seva memòria romania en el respecte i el silenci. Tot va començar a canviar fa un any. En una reunió social a la qual estava obligat a assistir conegué a Irene, dona que rondava els cinquanta. Les bones maneres el van obligar a entaular conversa amb ella, no més de mitja hora, però en aquest curt espai de temps li va agradar la seva manera resolta, el seu esperit emprenedor i la seva seguretat en parlar del treball. Només va ser això, una estona de xerrada, en tornar a casa semblava que ho tenia oblidat. La trobada es va repetir en diverses ocasions, augmentant la durada dia a dia. No ho havia cercat ni ho havia volgut,  però es va veure embolicat en una nova relació que l'havia transformat. En una d'aquestes coincidències, sense aparent premeditació, en el comiat els seus llavis innocentment es van trobar, a partir d'aquell moment el seu cos va sentir un neguit com mai li havia passat. Portat per la iniciativa i la vitalitat d'Irene es va trobar fent coses que abans mai hagués imaginat: anaven agafats de la mà pel parc saltant i rient;  caminava per sobre dels bancs;  en ple dia i al mig del carrer, a la vista de tots, la entrellaçava per la cintura i la besava ardentment;  l'acariciava en qualsevol moment sense cap indici de pudor;  li deia paraules d'amor que mai havien estat en el seu diccionari;  li regalava flors;  també arribava tard a la feina, en no voler abandonar els llençols que els cobria en la intimitat; s'anava el primer per anar al seu encontre;  sortia a mig matí per fer un cafè amb ella ... A poc a poc els valors que li transmetia Irene anaven calant en el seu pensament. Ell, sempre tan reservat, li parlava sense pudor, expressant les seves emocions i sentiments obertament. 

Tot això el va portar a adonar-se que les persones estaven fetes d'imperfeccions, que ho perfecte no és humà i que la debilitat és un valor que fa més grans als éssers. Per això avui despenjava el símbol que li recordava la perfecció.
El seu cos es va alliberar, el seu pensament va volar buscant noves il·lusions i es proposà donar-li a la seva vida totes les quimeres que abans li havien faltat. Es plantejava deixar de treballar, recuperar tantes hores sense vida, però ara no tenia temps, faltaven deu minuts escassos per trobar-se amb la seva estimada a la cafeteria de sempre i seguir somiant noves complicitats i projectes de futur.

12 comentaris:

  1. Segur que, sense tanta perfecció, a partir d'ara la vida serà més perfecta per ell. :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur. No hi ha res més imperfecte que la perfecció, o la millor pefección és la imperfecció.
      Gràcies Mc

      Elimina
  2. Un bon canvi... Hi ha persones que tenen màgia, però m'has fet pensar aquella frase que diu "quan l'alumne està preparat, el mestre arriba" devia arribar en un bon moment aquesta Irene. Segur que la seva vida serà més autèntica i més feliç.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al llarg de la nostra vida hi ha moments que sembla que ens han estat esperant en el temps i que, de vegades, només la casualitat és capaç de explicar-los. Després moltes vegades t'alegres de la sort que vas a tenir de que totes les premisses confluïssin en aquest instant.
      Gràcies Carme
      Una abraçada

      Elimina
  3. Tots sabem que cal treballar per "menjar", però no cal donar-li més importància que aquesta. No sabem si tindrem una altra vida per assaborir-la, així que cal gaudir de tot en aquesta i si per això cal fer bogeries es fan i tan feliços !! ;)
    Bona aportació, Alfons!!

    Bessets!! ☺

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades el nostre sentit del pudor, la vergonya, el voler estar sempre com en un paper de responsabilitat, ens fan amagar els nostres sentiments i emocions i no fer allò que la nostra ànima ens està demanant, incloses bogeries. Amb el pas dels anys t'adones que gairebé tot això no ha servit per a res i que la teva vida s'ha anat apagant sense difrutarla. Així que a viure, a riure i a gaudir de la il·lusió.
      Gràcies Paula
      Bessets

      Elimina
  4. M'agrada! La Irene va ser una molt bona influència...Mai és tard per la tendresa i la joia de viure!
    M'encanta que jubili el quadre!!!
    Bon vespre, Alfonso.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara que passin els anys mai hem de tancar el camí a l'arribada de la tendresa i sempre hem d'estar disposats a renovar les nostres ganes de viure, encara que per a això, de vegades, haguem de jubilar símbols que han estat molts anys amb nosaltres.
      Gràcies M. Roser.
      una abraçada

      Elimina
    2. Ens passem la vida fen les coses amb la màxima perfecció possible, sense fer cas que hi ha altres coses. Quant ens donem compte de què es pot ser també imperfecte hi ha vegades que ja és massa tard. Per això també hauríem de saber quin és el moment de despenjar el símbol.
      Una abraçada, Alfons.

      Elimina
    3. Sempre hem de buscar realitzar les tasques amb la màxima perfecció, però sense oblidar que nosaltres som imperfectes, plens de debilitats i moltes vegades la vida ens posa al nostre lloc i llavors hem de despenjar sense més remei el símbol.
      Moltes gràcies amic Josep pel comentari. Una abraçada

      Elimina
  5. Respostes
    1. Partint que ho perfecte no existeix. Aquells que es creuen en la perfecció, què avorrits!
      Gràcies Bruixeta.
      Una abraçada

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...