.JPG) |
| Aportació a Relats Conjunts: Aix en Provence |
Nicolau passejava per les Rambles
barcelonines, li encantava observar pintors circumstancials, quelcom
instintivament va fer que s'apropés a una dona que mostrava aquarel·les
lluminoses i transparents. Llambregant les làmines es va trobar amb una que
semblava plasmar una instantània viscuda d'anys enrere. No tenia cap dubte, era
una plaça concreta d'Aix en Provence, on un matí radiant la seva vida es va
obrir al futur. Parlant amb la pintora va saber que ho feia pel plaer d'anar
descobrint les formes i els colors i que després li encantava compartir-les amb
els altres. Per això el preu li va semblar més que simbòlic i se l'endugué a
casa, somiant la sorpresa que li donaria a la seva companya.
Pel camí de tornada la portava en
una abraçada tendre com si d'un tresor es tractés. El seu cap imaginava a
velocitats estel·lars la impressió que li causaria a Bàrbara, alhora que
fabricava un escenari que li donés a l'ocasió la importància que per a ell
anava adquirint la feliç troballa. Era una tarda de dimecres, Bàrbara per
motius familiars no seria a casa aquesta nit, el que li permetia preparar el
moment amb tranquil·litat. Es va asseure
a la seva taula d'estudi i va posar sobre la mateixa la làmina, lliscant suaument
els seus dits sobre ella. Davant la carícia semblà que la pintura recobrà tota
la seva vida i els records, d'aquell dia tan especial, van acudir de forma
torrencial.
(Estem en un dia primaveral amb un sol lluent. D'això feia més de vuit
anys)
Havia conegut pel xat a
una dona, la seva relació fins a aquest moment només a través de la xarxa, els
havia fet trobar-se cada dia millor. Inevitablement es va crear la necessitat
de veure's. Bàrbara s'havia traslladat per un treball, en principi temporal, a
Aix en Provence. Ell, barceloní de sempre, aquell dia de juny acudia a la seva
trobada, va arribar amb temps suficient i s'assegué en una taula d'una clàssica
cafeteria a esperar.
Li va impressionar els llums dels colors, l'anar i venir dels vianants
i artesans. Va tenir la sensació que en aquella plaça no existia la tristesa,
li va semblar un espai reservat per a l'amor i la serenitat. Es va asseure
donant vista al carrer per on havia d'arribar, on en una cantonada hi havia una
botiga amb el tendal groc.
Encara que s'havien intercanviat
suficients fotografies l'angoixava no reconèixer-la quan s'acostés, el cor li
bategava amb inusitada força. No parava de pensar com rebre-la, ho faria amb
una forta abraçada, al moment la inseguretat li feia rebutjar la idea, no fos
cas que rebés alguna sensació negativa en el moment de estrènyer. Li preocupava
que la seva timidesa no el deixés expressar,
en aquell primer instant, la
il·lusió que li produïa la reunió. Anhelava que arribés ràpida la cita, alhora
la por li feia desitjar que l'espera es perllongués, temia que per qualsevol
circumstància una sensació de fredor li travessés el cos, i tota la seva
quimera es vingués a baix. Per fi la va veure, un cos que lliscava pel carrer convingut, li va
semblar reconèixer-la, aparentava en la forma de caminar que transportava el
seu cos. Només veure-la va pensar que li encantava. un somriure llunyà dedicat
a ell la va fer visible definitivament. Des d'aquests primer somriure semblava
que els dubtes van desapareixien del seu horitzó, la seva cara es va omplir
d'alegria. Va acudir a la seva trobada, els seus rostres es van omplir de
felicitat i una tendra abraçada els va estrènyer en el clar matí, després de
separar-se es van tornar fondre amb un innocent petó filiar ple de
calidesa. S'assegueren i en quatre
paraules li va explicar el viatge. Les
seves mans es van trobar ocasionalment en divers moments, dipositant ell en
ella petons càndids a les mans i a la seva cara. En un d'ells, sense aparent
premeditació, els seus llavis es van trobar tímidament. Les seves cares eren el reflex de la
felicitat.
Més
tard, a la mateixa plaça, es van asseure a la terrassa d'un restaurant a
menjar, ja es buscaven lliurement, els
seus llavis s'investigaven a cada moment en un viatge continu cap a la
intimitat. Es van explicar mil coses i semblava que haguessin portat tota la
vida junts, anhelant el moment de trobar-se
en un altre espai on, ja només
ells, poder deixar anar les seves
emocions.
Seguia contemplant l'aquarel·la,
se sentia feliç de tot el que havia vingut després, a través dels anys aquesta
unió havia crescut com el llevat i ara somiava amb el divendres a la nit perquè a través de les
imatges recordarien, ara junts, el viscut en aquella atmosfera idíl·lica,
aquella que va ser la seva primera trobada.
alfonsrobles2014
