En una cafeteria-pastisseria d'Almeria, de tota la
vida com es diu aquí, "La Dolça Aliança", es fa un dijous de cada mes
una sessió poètica, en la qual es convida a un poeta perquè presenti la seva
obra i que s'acompanya amb algun músic novell, combinant música i poesia.
Constitueixen unes tardes delicioses, a més de per
l'aportació artística, pel mateix nom de l'esdeveniment: "Les dolces
tardes poètiques" i pels exquisits pastissos que pots consumir.
El passat 9 de febrer vam tenir la sort de gaudir de
la poesia i la persona d'un dels més grans poetes tant en llengua catalana com
castellana, Joan Margarit. La part musical la va aportar la soprano Mª Jesús García acompanyada al
piano per Mª Lluïsa. Les cançons de Schumann i els poema de Margarit ens va
permetre unir la paraula escrita i la veu, que van aconseguir un contrapunt
interessant, units per l'art.
La vetllada celebrada al saló-soterrani de la
pastisseria va congregar a nombrosa gent, potser la més concorreguda al costat
de la del seu amic Luís García Montero.
Nascut el 1938, s'inicia en la poesia en la seva
joventut, ho fa en castellà, per la qual cosa dóna una explicació senzilla però
convincent. La poesia s'ha considerat sempre cultura, la cultura li arribava a
ell a través de l'escola, l'escola era en castellà, així unia, poesia, cultura,
castellà.
És a prop dels quaranta quan s'adona de l'error,
explica que en un moment li diu el seu amic Martí i Pol: "No serà que tu
estàs escrivint en la llengua que no has d'escriure". Així va començar i va
escoltar la veu que volia escoltar de si
mateix. Ens explica com grans escriptors han escrit en prosa en la llengua
adquirida a través de la cultura, però cap poeta ha escrit res que no sigui en
la seva llengua materna, així ell no pot començar a escriure si no és en
català, immediatament després pot continuar en castellà, però les primeres
paraules han de ser en català, afirmant amb contundència: "La llengua que
res més ho és de cultura no és determinant".
En
la seva joventut, quan es viuen moments difícils, marxa amb la família a
Tenerife, l'experiència de conèixer una altra cultura i tenir una altra llengua
vehicular li fa reflexionar així: "Quan arribes a una terra, a una ciutat
que no és la teva i et acabes guanyant la vida i progressant, et produeix una
alegria immensa intentar integrar-te, de ser un més entre la seva gent ... la
importància de penetrar el més profundament possible en la llengua i la cultura
del poble que t'acull ".
Fruit del seu passat acadèmic, quan
parla, quan recita, t'adones de la seva condició de mestre, establint
asseveracions oportunes, així considera la poesia com la més exactes de les
lletres com les matemàtiques són les més exactes de les ciències i ens ensenya
quan considera que hi ha un poema: "Si en un poema es treu una sola
paraula, o es canvia per una altra i no passa res, és que no era un poema".
Com a professor d'estructures ens diu
que el trípode és l'estructura més segura, així la poesia està basada en tres
elements: el poeta, el poema i el lector o lectora. El poeta ha de rebuscar en
el material de la seva vida, aquesta ínfima part que li pot interessar a altres
persones. Amb aquest material ha de tenir les ganes i la inspiració per
expressar allò que creu interessarà a algú més i finalment ha d'arribar la
persona que en llegir-ho digui aquest o aquesta sóc jo. Llavors arribarem a la
perfecció poètica.
Va ser una bonica, dolça i deliciosa
tarda poètica, en la qual vam poder admirar a un home de 78 anys transmetent
vida i energia a dojo i que es movia i gesticulava pel imaginat estrado com un
emèrit professor.
ÚLTIM PASSEIG
Ja no menjava, em queien els cabells,
tot el dia tenia els ulls tancats.
Però, de matinada, era al balcó
i algú entre els arbres del carrer em parlava
amb una veu semblant a la veu de la mare,
que dormia en el llit del meu costat.
De sobte vaig deixar d’estar cansada
i vaig baixar al carrer sense les crosses.
Mai no havia pogut caminar així,
vaig sentir que em tornava l’alegria:
la malaltia era una pell suada
que ara deixava caure en el carrer.
No m’havia sentit mai tan lleugera.
Vaig mirar enrere cap al meu balcó,
la barana com una partitura,
i vaig dir adéu al pare i a la mare.
La vida em va elegir pel seu amor.
La mort, també.
