JOAN MARGARIT

En una cafeteria-pastisseria d'Almeria, de tota la vida com es diu aquí, "La Dolça Aliança", es fa un dijous de cada mes una sessió poètica, en la qual es convida a un poeta perquè presenti la seva obra i que s'acompanya amb algun músic novell, combinant música i poesia.

Constitueixen unes tardes delicioses, a més de per l'aportació artística, pel mateix nom de l'esdeveniment: "Les dolces tardes poètiques" i pels exquisits pastissos que pots consumir.

El passat 9 de febrer vam tenir la sort de gaudir de la poesia i la persona d'un dels més grans poetes tant en llengua catalana com castellana, Joan Margarit. La part musical la va aportar  la soprano Mª Jesús García acompanyada al piano per Mª Lluïsa. Les cançons de Schumann i els poema de Margarit ens va permetre unir la paraula escrita i la veu, que van aconseguir un contrapunt interessant, units per l'art.

La vetllada celebrada al saló-soterrani de la pastisseria va congregar a nombrosa gent, potser la més concorreguda al costat de la del seu amic Luís García Montero.

Nascut el 1938, s'inicia en la poesia en la seva joventut, ho fa en castellà, per la qual cosa dóna una explicació senzilla però convincent. La poesia s'ha considerat sempre cultura, la cultura li arribava a ell a través de l'escola, l'escola era en castellà, així unia, poesia, cultura, castellà.

És a prop dels quaranta quan s'adona de l'error, explica que en un moment li diu el seu amic Martí i Pol: "No serà que tu estàs escrivint en la llengua que no has d'escriure". Així va començar i va escoltar la veu que  volia escoltar de si mateix. Ens explica com grans escriptors han escrit en prosa en la llengua adquirida a través de la cultura, però cap poeta ha escrit res que no sigui en la seva llengua materna, així ell no pot començar a escriure si no és en català, immediatament després pot continuar en castellà, però les primeres paraules han de ser en català, afirmant amb contundència: "La llengua que res més ho és de cultura no és determinant".

 En la seva joventut, quan es viuen moments difícils, marxa amb la família a Tenerife, l'experiència de conèixer una altra cultura i tenir una altra llengua vehicular li fa reflexionar així: "Quan arribes a una terra, a una ciutat que no és la teva i et acabes guanyant la vida i progressant, et produeix una alegria immensa intentar integrar-te, de ser un més entre la seva gent ... la importància de penetrar el més profundament possible en la llengua i la cultura del poble que t'acull ".

Fruit del seu passat acadèmic, quan parla, quan recita, t'adones de la seva condició de mestre, establint asseveracions oportunes, així considera la poesia com la més exactes de les lletres com les matemàtiques són les més exactes de les ciències i ens ensenya quan considera que hi ha un poema: "Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra i no passa res, és que no era un poema".

Com a professor d'estructures ens diu que el trípode és l'estructura més segura, així la poesia està basada en tres elements: el poeta, el poema i el lector o lectora. El poeta ha de rebuscar en el material de la seva vida, aquesta ínfima part que li pot interessar a altres persones. Amb aquest material ha de tenir les ganes i la inspiració per expressar allò que creu interessarà a algú més i finalment ha d'arribar la persona que en llegir-ho digui aquest o aquesta sóc jo. Llavors arribarem a la perfecció poètica.

Va ser una bonica, dolça i deliciosa tarda poètica, en la qual vam poder admirar a un home de 78 anys transmetent vida i energia a dojo i que es movia i gesticulava pel imaginat estrado com un emèrit professor.

 

ÚLTIM PASSEIG

Ja no menjava, em queien els cabells,

tot el dia tenia els ulls tancats.

Però, de matinada, era al balcó

i algú entre els arbres del carrer em parlava

amb una veu semblant a la veu de la mare,

que dormia en el llit del meu costat.

De sobte vaig deixar d’estar cansada

i vaig baixar al carrer sense les crosses.

Mai no havia pogut caminar així,

vaig sentir que em tornava l’alegria:

la malaltia era una pell suada

que ara deixava caure en el carrer.

No m’havia sentit mai tan lleugera.

Vaig mirar enrere cap al meu balcó,

la barana com una partitura,

i vaig dir adéu al pare i a la mare.

La vida em va elegir pel seu amor.

La mort, també.