15 de febrer

Aportación a Relats Conjunts de gener

-     Buenos días, qué desea.

-    Miri vostè, senyor inspector, vull posar una denúncia, estic

fart d'uns senyors que no fan més que fer-me la punyeta.

-  A ver aclárese usted, qué le ha pasado, contra quién quiere poner la denuncia.

-    Li explicaré senyor inspector, és una mica llarg, però veurà vostè com a això no hi ha dret.

Em dic Francesc Riera i em guanyo la vida fent de mim i de pallasso, amb aquest vestit, a prop del port. No guanyo molt, però anava tirant. Després en caure la tarda, m'acosto a una taverna del port que porta la Roser, allà em fumo un parell de cigars i miro a la cambrera, la Roser, rodanxona, llavis ben vermells i un taulell exuberant, així m'alegra la vida.

Un dia va venir un tipus rar americà i es va obstinar a fer-nos una fotografia, per després pintar-nos, no ens feia gràcia, però com ens va donar una gran propina vam accedir. Amb el temps ens vam assabentar que ara era un pintor famós i havia pintat un quadre on apareixíem una mica estranys.

-    Pero bueno, si os pagaron, de qué te quejas.

-    Esperi, esperi, senyor comissari.

-    Compórtate, que solo soy un agente.

-    Bé, senyor inspector, no s'enfadi. Resulta que, al principi d'aquest any, un grup de gent, sense ofici i pocavergonyes, com no tenien res millor a fer, van començar a escriure sobre el quadre i la van prendre amb mi, adduïen no sé què de celebrar no sé què centenari. Fixeu-vos vostè em van titllar d'assassí, un dia que si jo tenia la culpa de la independència, un altre que si per mi no eren independents, que si els treia la núvia als altres, que si els altres es portaven a la meva Roser, que si trist, que si fumo i no es pot fumar en els llocs públics, que si sóc lladre. Tot el que els ha donat la gana. I la gent, com s'ha assabentat que el del quadre sóc jo, es creuen que sóc ric i ara ningú em tira diners a la gorra i, gairebé no guanyo per menjar.

-    Pero bueno, contra quién en concreto pone la denuncia, no se aclara, así no podemos hacer nada.

-    Són molts, senyor comissari.

-    Te he dicho que solo agente.

-    Bé senyor inspector, com a mínim són trenta o quaranta, encara que els capitostos són dues dones, una es diu Carme i l'altra Efreelang, són les més perilloses, també una altra que es diu Assumpta, que a més ha dit que jo i el Van Gogh , aquell que sembla que pinta marejat, teníem no sé quina cosa. Un altre que m'han dit que li agraden molt els passatemps, també ha escrit molts dies, té un nom rar McAbeu, fins un que es diu Alfonso que li ha dit a la meva Roser, Rottenmeyer, amb el dolç i alegre que és ella, i ho diu ell que té cara de Frankenstein.

Senyor jutge, que ja no aguanto més!

-    Agente, agente, tranquilícese hombre, ellos hablaran del cuadro, pero no de usted.

-    No senyor policia, que no fa gaire vaig veure a un d'ells per allà, vigilant, segur que volen llevar-me la feina, que em espien i tot. M'han dit d'un que mai es veu, que deixa una marca així X_X_, va sempre disfressat perquè no el reconeguin. Que són perillosos senyor comissari!

-    Bien haremos una cosa, vamos a dejar lo de la denuncia, pues con sus argumentos ningún juez le haría caso. Pero haremos una orden que el que a partir de mañana 15 de febrero, el que escriba sobre usted y el cuadro va a la prisión, quedará totalmente prohibido escribir sobre ti y el cuadro.

-    Bé senyor jutge, com vostè vulgui. Però com escrigui algun em van a trobar, al final em buscaran la ruïna ... no serà que no els avís.