diumenge, 29 de maig del 2016

L'avi Serafí (Relats Conjunts)

Cirrus fibrats al capvespre. Mi aportación a Relats Conjunts

Serafí és un simpàtic gran que ja ha passat dels vuitanta anys. Sempre vivint a prop del camp i dels seus habitants. En jubilar-se es va retirar, amb la seva dona, Consol, a una agradable casa de camp, on conreava el seu hort i tenia cura d’un colorit jardí. Així passava els dies alhora que esperava la visita dels néts.
Mario era un crio espavilat, en realitat tímid però a través dels seus ulls veiem reflectida la intel·ligència de la intuïció. En la seva figura deu anys de vida s'amuntegaven tumultuosos, més quan visitava el seu avi preferit, predilecció que era corresposta per Serafín, buscant-se sempre, per no separar-se en tota l'estona que Mario romania en el mas.
A les tardes, després de descansar una estona, sobretot a la primavera i l'estiu, sortien a passejar al camp. El mozuelo atapeït de la curiositat del saber, no parava de preguntar-li per tot el que s'interposava en el camí, i l'ancià gaudia amb les seves preguntes ensenyant-li el nom de plantes, ocells, flors ..., alhora que sorgien històries de temps remots i que Mario s'amarava absort, com hipnotitzat per la suau veu de l'avi.
Aquell dissabte de maig, després de la corresponent migdiada van sortir a la seva excursió diària. Els seus passos els van encaminar al lloc que anomenen "Els Pins", una petita pineda ancestral que moteaba l'auster paisatge de la lloma situada davant del petit poble. Asseguts en dos soques immenses, atalaiaven l'horitzó limitat per la mitjana muntanya que custodiava les escasses cases del lloc.
El dia avançava, en el seu continu ritme, cap al capvespre i al cel es dibuixaven núvols ataronjats, en un corrent que es va diluint. Semblava que un pintor hagués escampat els pigments amb la seva espàtula, formant petites ones al firmament. La contemplació de les mateixes et resultava atraient i aquí estava Mario disposat ja a sotmetre al padrí a una infinitat, segur, de preguntes.
-Avi, quin cel més xocant. Els núvols semblen que s'encenen com les bombetes del mas.
-Ai, petit! La naturalesa sempre es reserva alguna imatge per sorprendre'ns. Els que entenen, diuen que quan els núvols sembla que fugen, com si les bufasem per darrere, vol dir que farà vent.
-Qui ho diu?
-Jajjja, Ja no hi ha qui et pari. Doncs els que en saben.
-I qui són els que saben?
-Els homes majors
-Llavors tu també saps.
Serafín gaudia amb la rapidesa per preguntar del seu nét, sempre havia admirat la curiositat per saber i Mario sempre volia més en aquest aspecte. Ell ho provocava, fins que l'innocent nen es lliurava a les seves explicacions i ell aprofitava per explicar-li una de les seves històries.
-Mira Mario, fa anys, que ja comencen a ser molts, les persones des del naixement havien d'anar aprenent, havien de retenir el saber en la seva ment. S'havia de guardar a la memòria el que s'anava observant i experimentant, ja que si no es perdia. Es podia dir que el coneixement era de les persones.
Ara sembla que el coneixement és un gran nigul que sura, com aquests que veiem però molt més gran i, amb els ordinadors, cadascun agafa el que necessita en cada instant, però després el torna a deixar i no té necessitat de conservar-lo.
Que necessito saber tres quilos de coses dels romans, vaig a aquest gran supermercat i l'agafo, després ho torno a deixar i santes pasqües.
-Jajjjjajja. -Mario es recargolava de riure amb les ocurrències del avi- Tres quilos de romans!
-Les persones per obtenir el coneixement havien d'observar molt, mirar i retenir per poder treure conclusions.
Així el temps, el clima que diuen els llestos, ha estat una preocupació contínua en el camp. Després de molt observar ven arribar a la conclusió que durant el mes d'agost es podia predir el temps de tot l'any, el que era més una creença que no una certesa.
Aquest pronòstic es diuen "les cabañuelas", cada dia d'agost és un mes de l'any, el dia 1 correspon a l'agost, fins el 12 a juliol, que són "les tornes", ara segueixen a l'inrevés, el 13 torna a ser agost i el 14, juliol, fins a arribar a setembre el 24 i a aquestes se li diuen "les retornes".
Cada dia observen si apareixen núvols, el vent, si en el matí hi ha boira, les variacions al llarg del mateix, si plou, tot el que poden relacionar amb el temps i a partir d'aquí vaticinen com serà el mes corresponent.
Vaig conèixer un home que en llibretes tenia apuntat el temps de tots els dies de l'any durant al menys 25 anys. Aquest saber popular era molt important i els homes i dones que sabien gaudien de molta consideració. Ara no, ara has de ser futbolista o sortir per la tele. Abans els que sabien eren els més admirats.
-Avi I, tots eren savis? Tots sabien molt?
-Tots Havien d'aprendre per poder viure i alguns es dedicaven o tenien més facilitat per assimilar.
Hi va haver una vegada un país en què els governants perquè els seus ciutadans no pensessin i es fessin preguntes, van prohibir els llibres i els que trobaven els cremaven a les places. Un grup d'homes i dones van veure que el coneixement es podia perdre i es van comprometre a que cadascú es aprendria de memòria un llibre, que no parava de recitar amb la finalitat que no s'oblidessin i així, quan aquests governants ja no estiguessin podrien recuperar el coneixement.
Mario, amb la innocència que cobreix la infància, impulsivament es va abraçar al seu avi, exclamant alhora.
-Avi, com saps, t'estim!
-Jo sí que et vull, ets un regal especial per a mi. Posseeixes el do de la curiositat per saber, pel coneixement de les coses.
- M’has d'ensenyar tot el que saps, jo no vull que es perdi res i, quan sigui avi, l'hi explicaré als meus néts també.
Serafín no va poder reprimir una íntima somriure, omplint-se tot el seu ser d'una satisfacció immensa.
-Bé I si anem baixant per la casa, l'àvia em va dir que anava a preparar una truita per sopar.

-Ummmm, La truita de l'àvia feta en la seva paella màgica, què bona!

19 comentaris:

  1. Quina sort tenir un avi així i quina sort tenir un nét així.

    Aquesta història ens omple de complicitat i de tendresa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cada vegada costa més trobar-nos amb avis que els expliquen històries als néts i amb néts que volen escoltar les històries dels avis. Crec que a les nostres generacions, anys més o menys, hem tingut sort, ja que hem viscut aquests dos mons i, particularment penso que aquella relació personal més intensa era més gratificant.
      Gràcies Carme. Bon vespre

      Elimina
  2. Molt bonic i és que els avis de pagès són tan savis i els marrecs tan preguntaires...
    Això que expliques del temps dels mesos de l'any ja ho havia sentit a dir, però no recordo gaire com era.
    Bon vespre, August.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els pagesos han hagut de treballar molt l'observació i la transmissió oral per mantenir i assolir tot el seu saber i és una informació que s'ha anat transmetent de generació en generació, fins a aconseguir un saber envejable i que moltes vegades ells no saben explicar, però tenen el coneixement.
      A les zones agrícoles de secà es diu que el pagès es passa el temps mirant al cel, potser a la recerca de l'aigua que necessiten, així no és estrany que ideessin tot l'imaginable per predir quan plouria. Així tornaven un any i un altre, sense que això suposi que tinguessin èxit.
      Gràcies M. Roser. una abraçada

      Elimina
  3. Un relat molt simpàtic, Alfons.
    Sortosament encara queden generacions que ho poden explicar tot com aquest avi, o gairebé, i que saben fer bones truites com l'àvia. Les futures generacions hauran d'estar enganxats als ordinadors o als mòbils per saber més, però les mancarà la dolçor de les paraules de la gent gran.

    Aferradetes, bessets i molt bona nit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Sa Lluna. Ja queden pocs avis, tiets-avis, més grans que es dedicaven a comptar i entretenir a petits infants desitjosos d'escoltar històries que veien com màgiques. Per això la paella de l'àvia, les criatures quan anaven a Topessis, deien que la paella de l'àvia era màgica, es creien que tots els àpats les feia a la mateixa paella i a ells els agradaven totes.
      Bessets Paula

      Elimina
    2. Si se sap mirar i escoltar, la saviesa de la Terra s'encomana a aquells que hi paren atenció. Internet lliga molt bé amb la natura: retrates, observes i escrius mil històries, com tu has fet.

      Elimina
    3. Em fio molt més de la saviesa de la Terra. Internet si no posem nosaltres les condicions pot arribar a passar-nos per sobre, mai pot substituir el coneixement de les persones i als llibres.

      Elimina
  4. Quin regal més gran li ha fet la vida al petit Mario. La saviesa que l'avi Serafí li transmet no té preu.
    I la truita que els espera pel sopar, també conserva els secrets de l'antiga saviesa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que ara, cada vegada més, es menysprea una mica el saber dels grans. de vegades joves amb no sé quants màsters consideren el saber dels grans com antiquat i passat. I, encara que sigui de la vida, encara ens poden ensenyar un munt de coses.

      Elimina
  5. Més que un somriure, és de caure llagrimeta tenir un nét així i aquesta relació tan especial. Ja va bé que el Mario aprengui tot el que pugui del seu avi, i que aquesta relació duri molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Durant molt temps els néts han estat el caprici dels avis i a l'inrevés. Avui dia els avis tenen més funcions de substitució dels pares, així aquesta unió que existia entre ells ha perdut la màgia

      Elimina
  6. Un bon relat, Alfonso. Tens raó, anem oblidant la saviesa popular per la comoditat d'aquest "núvol" d'informació que ens estalvia de memoritzar i fins hi tot de pensar.
    Entranyable relació la de l'avi i el net.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Glòria. Això en les generacions noves es veu molt, el busquen tot a internet però no fan res per estudiar-lo. També es perden aquestes relacions que es donaven entre avis i néts.

      Elimina
  7. Un relat que desperta la curiositat i menté la flama del coneixement reflectida als núvols de la imatge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic amb tu Rafael, el firmament, de vegades, sembla reflectir els nostres avatars

      Elimina
  8. Un relat que desperta la curiositat i menté la flama del coneixement reflectida als núvols de la imatge.

    ResponElimina
  9. Una complicitat entre avi i nét molt entranyable.

    ResponElimina
  10. Gràcies Novesflors. Sempre s'ha donat la complicitat d'avis i néts, ara pot ser que, amb els papers de cuidadors que han de prendre els avis, aquestes complicitats es vagin perdent.

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...