L'avi Serafí (Relats Conjunts)

Cirrus fibrats al capvespre. Mi aportación a Relats Conjunts

Serafí és un simpàtic gran que ja ha passat dels vuitanta anys. Sempre vivint a prop del camp i dels seus habitants. En jubilar-se es va retirar, amb la seva dona, Consol, a una agradable casa de camp, on conreava el seu hort i tenia cura d’un colorit jardí. Així passava els dies alhora que esperava la visita dels néts.

Mario era un crio espavilat, en realitat tímid però a través dels seus ulls veiem reflectida la intel·ligència de la intuïció. En la seva figura deu anys de vida s'amuntegaven tumultuosos, més quan visitava el seu avi preferit, predilecció que era corresposta per Serafín, buscant-se sempre, per no separar-se en tota l'estona que Mario romania en el mas.

A les tardes, després de descansar una estona, sobretot a la primavera i l'estiu, sortien a passejar al camp. El mozuelo atapeït de la curiositat del saber, no parava de preguntar-li per tot el que s'interposava en el camí, i l'ancià gaudia amb les seves preguntes ensenyant-li el nom de plantes, ocells, flors ..., alhora que sorgien històries de temps remots i que Mario s'amarava absort, com hipnotitzat per la suau veu de l'avi.

Aquell dissabte de maig, després de la corresponent migdiada van sortir a la seva excursió diària. Els seus passos els van encaminar al lloc que anomenen "Els Pins", una petita pineda ancestral que moteaba l'auster paisatge de la lloma situada davant del petit poble. Asseguts en dos soques immenses, atalaiaven l'horitzó limitat per la mitjana muntanya que custodiava les escasses cases del lloc.

El dia avançava, en el seu continu ritme, cap al capvespre i al cel es dibuixaven núvols ataronjats, en un corrent que es va diluint. Semblava que un pintor hagués escampat els pigments amb la seva espàtula, formant petites ones al firmament. La contemplació de les mateixes et resultava atraient i aquí estava Mario disposat ja a sotmetre al padrí a una infinitat, segur, de preguntes.

-Avi, quin cel més xocant. Els núvols semblen que s'encenen com les bombetes del mas.

-Ai, petit! La naturalesa sempre es reserva alguna imatge per sorprendre'ns. Els que entenen, diuen que quan els núvols sembla que fugen, com si les bufasem per darrere, vol dir que farà vent.

-Qui ho diu?

-Jajjja, Ja no hi ha qui et pari. Doncs els que en saben.

-I qui són els que saben?

-Els homes majors

-Llavors tu també saps.

Serafín gaudia amb la rapidesa per preguntar del seu nét, sempre havia admirat la curiositat per saber i Mario sempre volia més en aquest aspecte. Ell ho provocava, fins que l'innocent nen es lliurava a les seves explicacions i ell aprofitava per explicar-li una de les seves històries.

-Mira Mario, fa anys, que ja comencen a ser molts, les persones des del naixement havien d'anar aprenent, havien de retenir el saber en la seva ment. S'havia de guardar a la memòria el que s'anava observant i experimentant, ja que si no es perdia. Es podia dir que el coneixement era de les persones.

Ara sembla que el coneixement és un gran nigul que sura, com aquests que veiem però molt més gran i, amb els ordinadors, cadascun agafa el que necessita en cada instant, però després el torna a deixar i no té necessitat de conservar-lo.

Que necessito saber tres quilos de coses dels romans, vaig a aquest gran supermercat i l'agafo, després ho torno a deixar i santes pasqües.

-Jajjjjajja. -Mario es recargolava de riure amb les ocurrències del avi- Tres quilos de romans!

-Les persones per obtenir el coneixement havien d'observar molt, mirar i retenir per poder treure conclusions.

Així el temps, el clima que diuen els llestos, ha estat una preocupació contínua en el camp. Després de molt observar ven arribar a la conclusió que durant el mes d'agost es podia predir el temps de tot l'any, el que era més una creença que no una certesa.

Aquest pronòstic es diuen "les cabañuelas", cada dia d'agost és un mes de l'any, el dia 1 correspon a l'agost, fins el 12 a juliol, que són "les tornes", ara segueixen a l'inrevés, el 13 torna a ser agost i el 14, juliol, fins a arribar a setembre el 24 i a aquestes se li diuen "les retornes".

Cada dia observen si apareixen núvols, el vent, si en el matí hi ha boira, les variacions al llarg del mateix, si plou, tot el que poden relacionar amb el temps i a partir d'aquí vaticinen com serà el mes corresponent.

Vaig conèixer un home que en llibretes tenia apuntat el temps de tots els dies de l'any durant al menys 25 anys. Aquest saber popular era molt important i els homes i dones que sabien gaudien de molta consideració. Ara no, ara has de ser futbolista o sortir per la tele. Abans els que sabien eren els més admirats.

-Avi I, tots eren savis? Tots sabien molt?

-Tots Havien d'aprendre per poder viure i alguns es dedicaven o tenien més facilitat per assimilar.

Hi va haver una vegada un país en què els governants perquè els seus ciutadans no pensessin i es fessin preguntes, van prohibir els llibres i els que trobaven els cremaven a les places. Un grup d'homes i dones van veure que el coneixement es podia perdre i es van comprometre a que cadascú es aprendria de memòria un llibre, que no parava de recitar amb la finalitat que no s'oblidessin i així, quan aquests governants ja no estiguessin podrien recuperar el coneixement.

Mario, amb la innocència que cobreix la infància, impulsivament es va abraçar al seu avi, exclamant alhora.

-Avi, com saps, t'estim!

-Jo sí que et vull, ets un regal especial per a mi. Posseeixes el do de la curiositat per saber, pel coneixement de les coses.

- M’has d'ensenyar tot el que saps, jo no vull que es perdi res i, quan sigui avi, l'hi explicaré als meus néts també.

Serafín no va poder reprimir una íntima somriure, omplint-se tot el seu ser d'una satisfacció immensa.

-Bé I si anem baixant per la casa, l'àvia em va dir que anava a preparar una truita per sopar.

-Ummmm, La truita de l'àvia feta en la seva paella màgica, què bona!