MURCIA

Quan ja arribem a una certa edat i quan, com jo, hem donat bastants salts en la nostra existència, de vegades, tenim llocs, pobles, ciutats que considerem com les nostres.

Gairebé sempre el nostre espai de naixement, aquells carrers pels quals va passar la nostra infància romanen en l'ordre de prioritat. Però després coneixem altres llocs, que trepitgem en moments determinats de les nostres vides que també arriben al estat de propis.

A mi em passa amb la ciutat de Múrcia, cada vegada que les circumstàncies em tornen a ella, la estimo com meva.

Quan arribo i després de acomodar-me em llanço a recórrer els seus carrers, sembla que els edificis em parlen, que els seus olors em són familiars i agradables, els seus arbres i jardins em saluden i els seus colors componen una paleta cromàtica que em conviden a il·luminar la seva essència.

Em reconec entre la seva gent, adverteixo que caminem cap al mateix lloc, ballo en el meu caminar al mateix ritme i ningú, a l'escoltar-me, es preguntarà: aquest d'on ve.

La seva temperatura m'envolta de carícies, la seva brisa em bressola en la tranquil·litat del matí i els seus sons em resulten músiques que conviden al moviment compassat de les meves petjades.

Així m'he sentit aquests quatre dies que he estat a Múrcia, fins a la propera vegada que el destí em permeti orientar les meves caminades pels seus carrers.