M'acosto al mes sense fumar,
durant aquest temps he anat superant els dubtes que m'han anat apareixent al
llarg dels dies.
En moments em acudia la sensació
que a mesura que em sentia més fort els esculls resultaven més insalvables.
L'últim episodi ha tingut com a escenari Múrcia, la meva ciutat favorita.
Fins allà em va portar l'ingrés
en un centre hospitalari de la meva mare, amb 83 anys era la primera vegada que
s'hauria de deixar cuidar pels altres, aquesta vegada no seria ella la forta,
la que acudia per ajudar a tots, la que solucionava els problemes. Per primera
vegada en els seus anys, la debilitat apuntava als seus ulls, la fragilitat de
tot l'essencial es manifestava.
De moment, abans de crear
incertesa, tot ha anat bé, segueix fort i amb les mateixes ganes de continuar
en la brega. Però aquestes hores perdudes a l'hospital, la incertesa dels
colors del matí, el veure la debilitat on sempre has vist energia, superació.
Imaginar la pèrdua de la referència que sempre t'ha marcat. Pensar quedar-te en
el més gran de la família ...
Trobes tants motius i excuses per
emportar-te un cigarret a la boca, que ara que han passat aquests dies, sento
satisfacció per no haver volgut escoltar tots aquests cants fàcils de
conformisme. Superar aquests instants en què el teu esperit es debilita i queda
a mercè de qualsevol buf afalagador et fa ser més fort.
Ja resolt, per ara, l'episodi hospitalari,
torno a aquestes pàgines, abandonades aquests deu dies, així com als vostres
blocs. Però la vostra força m'acompanyava, ja sabeu que el meu compromís amb
els que em seguiu, em fa segur en el meu camí.
