BON ANY!!

Aquest Nadal és especial per a mi. 

Després d'anys de solitud, l'estic gaudint al costat de la persona que estimo.

Per això vull compartir amb tots vosaltres la meva alegria manifestant el meu desig de que disfruteu de la mateixa felicitat que en aquests moments entusiasma la meva vida.

I ja posats a desitjar il·lusions, que en l'any 2015 es compleixin tots els vostres desitjos i la ventura us acompanyi durant tots els dies.

Joc de lletres

Foto treta de la xarxa

Davant el seu cos inert Sebastià va recordar el regal d'aquell dia en què -recolzats en el tronc de l'albercoquer- Carme li oferí els llavis, dolços com a torrons, mentre ell pujava les seves mans fins al seu verge pit, sentint el tremolor infantil del desig. Recordant "Cases mortes".

Joc de lletres de "jomateixa"

Relats Conjunts: Martells

Aquí va la meva aportació a relats conjunts d'aquest mes.

                               Martells

The Wall de Pink Floyd. Relat Conjunts

En un matí de tardor Serafí es trobava al seu despatx, el mateix al que havia acudit cada dia en els últims trenta anys. Ho havia fet amb una puntualitat exacerbada i, encotillat per la seva perfecció desorbitada, ho havia mantingut sempre en un ordre marcial. Cada paper ocupava el seu lloc assignat donant una sensació  que sempre el treball estava fet. Però avui era diferent, per començar va ordenar a la seva secretària que ningú ho interrompés, ni tan sols ella que tenia l'accés en qualsevol moment. Assegut en la seva gran butaca giratori semblava absort en una reflexió profunda. Lentament va sortir del seu sopor i girà la vista cap a la làmina que havia presidit el despatx gairebé tot el temps.

Va rebre del seu pare aquesta empresa que ell havia fet progressar. D'ell aprengué el sentit de l'austeritat, allunyat de qualsevol signe que representés ostentació, també a controlar els seus sentiments fins al punt que ni en la major intimitat era capaç d'expressar-se lliurement. Des de fora, la seva vida semblava una monotonia. S'havia casat per continuar la saga, la seva gran solvència econòmica no era destinada a capritxos ni a la bona vida, en la seva ment només niava la idea que la seva obligació era deixar per a la seva descendència un patrimoni més gran que el que ell havia rebut. Així la seva vida es va cobrir d'un gran estoïcisme on els sentiments i les emocions eren qüestions dels altres, sense deixar que cap expressió es revelés a l'exterior. Fins al punt que la seva parella i fills no sabien de carícies, de petons, de paraules tendres ... el seu sentit de l'amor era dedicar tot el temps al seu treball perquè no els faltés de res.

En un dels seus viatges de negocis, passejant mentre esperava l'hora d'una cita,  es va trobar en un aparador la làmina que des de llavors presidia el seu despatx. Es tractava dels martells de la pel·lícula The Wall de Pink Floyd. La seva fredor, la seva mecànica, la seva marcialitat, el seu ordre feien que la identifiqués amb el seu sentit de la vida, immediatament va pensar que seria l'emblema del seu treball. Però avui es trobava al despatx amb la idea de jubilar el quadre, abans repassava els esdeveniments que li portaven a prendre aquesta determinació.

Feia cinc anys que havia perdut a la seva dona, llavors es va adonar de la importància que tenia en la seva vida. Al principi la sensació de la pèrdua era aclaparadora però, a poc a poc, el seu record es diluïa en el treball, ara la seva memòria romania en el respecte i el silenci. Tot va començar a canviar fa un any. En una reunió social a la qual estava obligat a assistir conegué a Irene, dona que rondava els cinquanta. Les bones maneres el van obligar a entaular conversa amb ella, no més de mitja hora, però en aquest curt espai de temps li va agradar la seva manera resolta, el seu esperit emprenedor i la seva seguretat en parlar del treball. Només va ser això, una estona de xerrada, en tornar a casa semblava que ho tenia oblidat. La trobada es va repetir en diverses ocasions, augmentant la durada dia a dia. No ho havia cercat ni ho havia volgut,  però es va veure embolicat en una nova relació que l'havia transformat. En una d'aquestes coincidències, sense aparent premeditació, en el comiat els seus llavis innocentment es van trobar, a partir d'aquell moment el seu cos va sentir un neguit com mai li havia passat. Portat per la iniciativa i la vitalitat d'Irene es va trobar fent coses que abans mai hagués imaginat: anaven agafats de la mà pel parc saltant i rient;  caminava per sobre dels bancs;  en ple dia i al mig del carrer, a la vista de tots, la entrellaçava per la cintura i la besava ardentment;  l'acariciava en qualsevol moment sense cap indici de pudor;  li deia paraules d'amor que mai havien estat en el seu diccionari;  li regalava flors;  també arribava tard a la feina, en no voler abandonar els llençols que els cobria en la intimitat; s'anava el primer per anar al seu encontre;  sortia a mig matí per fer un cafè amb ella ... A poc a poc els valors que li transmetia Irene anaven calant en el seu pensament. Ell, sempre tan reservat, li parlava sense pudor, expressant les seves emocions i sentiments obertament. 

Tot això el va portar a adonar-se que les persones estaven fetes d'imperfeccions, que ho perfecte no és humà i que la debilitat és un valor que fa més grans als éssers. Per això avui despenjava el símbol que li recordava la perfecció.

El seu cos es va alliberar, el seu pensament va volar buscant noves il·lusions i es proposà donar-li a la seva vida totes les quimeres que abans li havien faltat. Es plantejava deixar de treballar, recuperar tantes hores sense vida, però ara no tenia temps, faltaven deu minuts escassos per trobar-se amb la seva estimada a la cafeteria de sempre i seguir somiant noves complicitats i projectes de futur.

Primera trobada

Aportació a Relats Conjunts: Aix en Provence

Nicolau passejava per les Rambles barcelonines, li encantava observar pintors circumstancials, quelcom instintivament va fer que s'apropés a una dona que mostrava aquarel·les lluminoses i transparents. Llambregant les làmines es va trobar amb una que semblava plasmar una instantània viscuda d'anys enrere. No tenia cap dubte, era una plaça concreta d'Aix en Provence, on un matí radiant la seva vida es va obrir al futur. Parlant amb la pintora va saber que ho feia pel plaer d'anar descobrint les formes i els colors i que després li encantava compartir-les amb els altres. Per això el preu li va semblar més que simbòlic i se l'endugué a casa, somiant la sorpresa que li donaria a la seva companya.

Pel camí de tornada la portava en una abraçada tendre com si d'un tresor es tractés. El seu cap imaginava a velocitats estel·lars la impressió que li causaria a Bàrbara, alhora que fabricava un escenari que li donés a l'ocasió la importància que per a ell anava adquirint la feliç troballa. Era una tarda de dimecres, Bàrbara per motius familiars no seria a casa aquesta nit, el que li permetia preparar el moment amb tranquil·litat.  Es va asseure a la seva taula d'estudi i va posar sobre la mateixa la làmina, lliscant suaument els seus dits sobre ella. Davant la carícia semblà que la pintura recobrà tota la seva vida i els records, d'aquell dia tan especial, van acudir de forma torrencial.

(Estem en un dia primaveral amb un sol lluent. D'això feia més de vuit anys)                    

Havia conegut pel xat a una dona, la seva relació fins a aquest moment només a través de la xarxa, els havia fet trobar-se cada dia millor. Inevitablement es va crear la necessitat de veure's. Bàrbara s'havia traslladat per un treball, en principi temporal, a Aix en Provence. Ell, barceloní de sempre, aquell dia de juny acudia a la seva trobada, va arribar amb temps suficient i s'assegué en una taula d'una clàssica cafeteria a esperar.                                               

Li va impressionar els llums dels colors, l'anar i venir dels vianants i artesans. Va tenir la sensació que en aquella plaça no existia la tristesa, li va semblar un espai reservat per a l'amor i la serenitat. Es va asseure donant vista al carrer per on havia d'arribar, on en una cantonada hi havia una botiga amb el tendal groc.

Encara que s'havien intercanviat suficients fotografies l'angoixava no reconèixer-la quan s'acostés, el cor li bategava amb inusitada força. No parava de pensar com rebre-la, ho faria amb una forta abraçada, al moment la inseguretat li feia rebutjar la idea, no fos cas que rebés alguna sensació negativa en el moment de estrènyer. Li preocupava que la seva timidesa no el deixés expressar,  en aquell primer instant,  la il·lusió que li produïa la reunió. Anhelava que arribés ràpida la cita, alhora la por li feia desitjar que l'espera es perllongués, temia que per qualsevol circumstància una sensació de fredor li travessés el cos, i tota la seva quimera es vingués a baix.   Per fi la va veure, un cos que lliscava pel carrer convingut, li va semblar reconèixer-la, aparentava en la forma de caminar que transportava el seu cos. Només veure-la va pensar que li encantava. un somriure llunyà dedicat a ell la va fer visible definitivament. Des d'aquests primer somriure semblava que els dubtes van desapareixien del seu horitzó, la seva cara es va omplir d'alegria. Va acudir a la seva trobada, els seus rostres es van omplir de felicitat i una tendra abraçada els va estrènyer en el clar matí, després de separar-se es van tornar fondre amb un innocent petó filiar ple de calidesa.  S'assegueren i en quatre paraules li va explicar el viatge.  Les seves mans es van trobar ocasionalment en divers moments, dipositant ell en ella petons càndids a les mans i a la seva cara. En un d'ells, sense aparent premeditació, els seus llavis es van trobar tímidament.  Les seves cares eren el reflex de la felicitat.                            

Més tard, a la mateixa plaça, es van asseure a la terrassa d'un restaurant a menjar, ja es  buscaven lliurement, els seus llavis s'investigaven a cada moment en un viatge continu cap a la intimitat. Es van explicar mil coses i semblava que haguessin portat tota la vida junts, anhelant el moment de trobar-se  en un altre espai on,  ja només ells,  poder deixar anar les seves emocions.

Seguia contemplant l'aquarel·la, se sentia feliç de tot el que havia vingut després, a través dels anys aquesta unió havia crescut com el llevat i ara somiava amb el  divendres a la nit perquè a través de les imatges recordarien, ara junts, el viscut en aquella atmosfera idíl·lica, aquella que va ser la seva primera trobada.

alfonsrobles2014

Som-hi!!

Ja he tornat!. Com anunciava aquesta primavera, he canviat de domicili. Des de  l'1 de setembre exerceixo a Almeria.

Tot aquest temps d'absència ha estat provocat per la corresponent mudança, us puc assegurar que m'han tret les ganes de realitzar cap trasllat més, fins a arribar moments en què em venia de gust llençar la tovallola o maleir el moment en què em vaig decidir a fer el canvi. Una de les conseqüències paral·leles és que m'han tingut gairebé un mes sense internet, d'aquí el meu silenci total per aquests llocs.

Fotos pròpies (Almeria-2014)

Desig, a partir d'ara, anar posant-me al dia amb aquestes tasques, també que el canvi sigui per a millorar la meva felicitat i que aquest hivern sigui productiu.

Amb l'alegria que em produeix tornar a viatjar per aquestes pàgines, des d'aquí us envio una salutació i una abraçada per a tothom.

T'estimo

Acaben les vacances, propera  s'albira la tornada al treball. La meva presència al blog i als blogs amics ha estat escassa, on les pas la connexió a internet és escassa i a més no en tinc, això és el que porta  retirar-se de la civilització moderna. Però ha estat un estiu meravellós.

Els últims anys han estat de tristesa, malenconia i solitud. La mort de la meva companya em va introduir en la penombra de l'enyorança, va omplir els meus ulls de sofriment i la meva vida d'abatiment. Així fins presentar-me  un horitzó d'agonia.

  Però com apuntava en el meu relat: "La vella màquina", brots de primavera foren omplint la vall de la meva existència, que han esclatat en un estiu ple de colors, d'aromes, d'il·lusions, de matins joiosos i tot això regat per la candidesa de l'amor.

La casualitat, també la insistència, han fet possible que davant meu es torni a dibuixar la cara d'una dona meravellosa, exquisida, delicada, tendra. Ha provocat que la meva vida s'ompli de noves il·lusions, que davant nostre s'obri un futur compartit, que en el meu ser es creï la necessitat de donar-li tot el meu temps, present i futur. Que el meu ésser es vegi sacsejat per unes, boges, ganes de viure.

He tornat a sentir-me especial per a una altra persona. Sentir les vibracions de dues pells que s'acaricien, que s'estimen. Tornar a entrellaçar dues mans que ajuden a caminar junts, reconèixer aromes d'un cos desitjat, reconèixer el tacte d'una pell que s'ofereix. Recórrer amb els teus llavis, pam a pam, un cos que et rep. Sentir uns ulls que et miren plens de desig. Contemplar el seu somriure enamorada, alhora que la teva cara es cobreix d'un altre somriure no menys dolç resseguint tot el teu cos.

Dir t'estimo, escoltar-lo d'una veu tendra i endolcida. Un amor que sorgeix a l'empara de la lluna sota un mantell d'estrelles mentre comproves que el teu cos arriba a la fi del món. On el silenci es fa noms i paraules d'amor, on les teves mans acaronen una cara il·lusionada i la complicitat i la tendresa il·luminen la foscor de la nit per després vetllar plàcidament el somni tendre de la teva estimada.
Sentir com la teva pell es ruboritza davant la seva sola presència i com recorres els camps primaverals del seu cos amb dits amorosos fins a arribar a l'abandonament de la teva ment, de la teva voluntat per a que uns murmuris d'amor et submergeixin en el més dolç dels somnis.
A tu, meravellosa, delicada, dolça, atenta, tendra estimada. A tu, vull expressar mitjançant l'escriptura d'aquest post, el meu amor, la meva il·lusió. T'estimo

Altres vegades he plasmat les meves tristeses, avui, en aquests dies finals d'agost vull deixar-vos també la meva felicitat d'aquests instants.

alfonsrobles-agosto14

Timidesa

Relats de la  CARME

L’Esteve estudiava història a la UNED, també ajudava al seu pare en les tasques del camp. Era un noi tímid i vergonyós, no gaire alt i d'aspecte saludable. Tot i la timidesa el seu tracte era agradable, el seu empegueïment s'accentuava quan es tractava de relacionar-se amb les dones. A l'hivern d'aquell any havia conegut una noia que vivia al carrer d'Enmig, de cabells pèl-rojos i de somriure obert, des que l'hi van presentar s'havia quedat enamorat d'ella. 

Portava el seu amor en silenci, procurava sempre estar a prop d'ella, encetar conversa i riure-li qualsevol cosa que digués. Des de fora es diria que a ella no li desagradaven les atencions de l’Esteve. Aquest, per acostar-s'hi, havia procurat intensificar l'amistat amb la Sílvia, una veïna del seu mateix carrer i molt amiga d'Ariadna, que així es deia la noia per qui sospirava.

Feia uns dies que havien recollit les alpaques de palla, la collita s'havia donat bé i havien recol·lectat prou per al menjar del bestiar a l'hivern. Estaven amuntegades davant del magatzem, tot esperant el seu lloc definitiu.

Com a bon tímid, al seu interior creava somnis on tot sortia bé, després la seva vergonya li impedia qualsevol actuació. S'acostava Sant Joan i havia convençut a la Sílvia perquè portés a la seva amiga a un berenar. Tot ho va preparar acuradament, havia muntat un bell racó amb les bales de palla, aprofitant les teles acolorides que la seva germana gran havia portat d'un viatge a terres meridionals, s'havia aprovisionat d'embotits i pernil, un pa rodó acabat de sortir del forn i, del seu pare, havia agafat una ampolla de vi que pensava que seria bo. Tres copes, pacientment abrillantades amb un drap de cuina, posades en una espècie de taula que havia muntat amb una alpaca. Amb dues improvisar un seient per als tres, no fos cas que si posava més al final ell es quedés sol en una d'elles, ja ho tenia pensat es posaria enmig de les dues i amb l'ajuda del vi i la discreció de la veïna esperava demanar-li a l'Ariadna que sortís amb ell.

Amb temps suficient se'n va anar al bell racó, encara faltava un quart d'hora per al moment convingut amb la Sílvia. Per salvar l'angoixa va obrir l'ampolla i se'n va servir mitja copa. Glopet a glopet se l'havia fet seva quan va arribar el moment de la trobada, repetí un poquet més que també va beure. A això havia passat un quart d'hora i ara ja l'omplia. No va trigar gaire a buidar-la, així va seguir fins que passada la hora va tornar a deixar-la sobre la improvisada taula, no sense haver de fer equilibris perquè es mantinguessin les tres dempeus. Ja havia agafat directament l'ampolla i recolzat en una pila de bales anava donant compte d'ella, mentre maleïa la seva sort i es jurava mai més convidar-les a res. A tot això,  tot girava al seu voltant i no va poder evitar que unes llàgrimes traïdores rellisquessin galtes avall.

per tú

J

Relat per a 279è joc literari d'en Tibau

L'Anna i en Marc  es sentien feliços. Un dels somnis que compartien s'estava fent realitat: fer un viatge junts, no s'escalfaren molt el cap per decidir on anar, Catalunya. Per a Anna era suficient, la necessitat de sortir de tant en tant de l'illa ara es veía satisfeta, i més a més eren il·lusions compartides.

Era la primera vegada que viatjaven junts, als seus rostres brillava despreocupació i joia. Passejar pels carrers sense rumb, agafats de la mà, entrellaçats, xiuxiuejant-se paraules boniques d'estima, sense rellotges, sense horaris, només gaudir de la companyia, de la presència de l'altre. Mirar-se i dir-se amb silencis, mirades plenes de passió, mirades que expressaven gratitud, mirades d'amor i felicitat. Pletòrics, sempre dibuixant un somriure, gaudint de cada pas fet, de cada minut d'aquell somiat viatge.

Com a les terres dels dos no tenien grans rius, estaven de visita a Tortosa on volien gaudir del delta d'un gran corrent, veure transcórrer les manses aigües camí del seu destí, imaginant un futur paral·lel, vides que es troben i marxen unides cap el seu demà junts. Ara passejaven pels carrers de la ciutat. En Marc la portava entrellaçada per la cintura, l'Anna s'acostava al cos d'ell sentint-se refugiada, acollida entre els seus braços amics. En el trajecte, una porta antiga d'un vell casalot els va cridar l'atenció; bé més que la porta, el missatge d'amor de tres noies cap a un mateix home. A prop es trobava un institut, a l'instant van pensar en companyes de clase disputant-se el favor de l'esmentat Dani. A l'altra banda també molt proper, un Casal. Predisposats al riure, propi del seu estat de felicitat, van deixar escapar una riallada alhora. En Marc va fer el primer comentari:

-Aquest Dani será algún esportista o famós de per aquí. No pensaràs que aquest noi porta tres novietas alhora?

- (Anna es queda pensativa) Bé, pot ser un famós qualsevol, no ha de ser d'aquí.

-Nosaltres ens hem parat a llegir-ho, t'imagines quina gent es pot aturar?

 - Potser un rodamón –li respon Anna i afegeix- també els serveis de neteja, ell mateix al allunyar-se de la ciutat, ja que es va a retirar de la fama.

-Potser.

Anna deixa anar una sonora riallada, li agraden aquests jocs d'imaginació.

- Jeejjjjjeee!!

- I quina edat tindran? T'imagines, estem pensant en els nois de l'institut, i si fossin del Casal? –Afegeix en Marc-

-Pensa, pensa –diu l'Anna-

- I qui ho ha escrit? Ell, elles, amics o amigues per fer una broma? Pot ser alguna despitada?

-Jo crec que han estat les noies -apunta l'Anna-.

- Amb quina intenció? -En Marc semblava un policía, a cada resposta una altra pregunta-

-El noi és atractiu i les tres es disputen a veure qui se l'emportarà a l'hort. -L'Anna, ja llançada torna a dir- Podrien fer un sorteig per veure a qui li toca.

- Vaja sort que té el noi!

Anna riu obertament amb aquest joc que no porta enlloc, en Marc vol continuar:

- I no es podría anomenar Marc?

Anna s'ho mira i li dóna un pessic càlid, però ple d'advertències.

-En Marc ja té tasca!!

-Penso que escriuré un relat amb aquests diàlegs.

- Nooooo! -Salta l'Anna- Quina vergonya!

- Joooooooo!! –Afegeix amb cara d'enuig, i segueix- Ja no et faré mai més de guionista.

- Ara no, Anna! No em deixis amb la mel als llavis.

Anna fa cara d'estar molt enfadada, però la seva mirada la delata, els seus ulls irradien energies temptadores, encara que ella, en el seu paper, diu:

- Fes el que vulguis, jo ho negaré tot!

Seguint el joc en Marc adopta una actitud pacient i demanant clemència diu:

-No t'enfadis preciosa.

-Bé –conclou l'Anna, encara amb cara de circumstàncies sense poder aguantar-se la rialla- Fes el que vulguis però que el meu nom no aparegui en lloc.

En Marc deixant anar una gran riallada, l'estreny amb desig entre els seus braços i diposita un suau petó als seus llavis.

- Què maca estàs aquest matí!!!! - Exclama ple d'alegria-

Agafats de la mà, donant petits saltets d'alegria marxen carrera avall, rient de l'estona que havien passat a costa d'uns ximples gargots.

Redacció

John  Sloan.  South Beach Bathers

Em dic Didac, sóc estudiant de 4t d'ESO a Manresa. Em trobo a la meva habitació, assegut en la taula d'estudi i davant meu una reproducció d'un quadre d'un senyor americà anomenat John French Sloan, a qui un dia, no tindria res més a fer, se li va haver d'ocórrer pintar un quadre al qual va titular: "South Beach Bathers", una cosa semblant a banyistes de les platges del sud. Però no he explicat que té a veure amb mi l'esmentat senyor.

Resulta, que la senyoreta Alba, la professora de llengua catalana, s'entesta que cada mes fem una redacció, ella ens diu un relat, però a mi no m'enganya, el meu pare diu que sempre ha estat una redacció. Fins ara bé, doncs a mi m'agrada molt escriure, trobar les paraules, revisar-les, passar-les a net, em diverteix tot el procés de fer la redacció.

El que ja no m'agrada és com ella vol que ho fem. Ens ensenya la foto d'alguna cosa, un quadre, un atuell, una foto i nosaltres hem d'escriure sobre això, tampoc em disgustaria si fossin d'ara, però no, són de quan els cotxes anaven a pedals. És que és molt rara.

Ja em direu que m'importen a mi aquests banyistes, bé és un dir, pels vestits sembla que van a l'església. La noia exhibint el seu cos, això sí, tapat fins a les celles, doncs si vols que admirin la teva figura, treu-te tota la roba i ensenya'ns el que amagues. I la nena repipi, amb el vestit blanc i el barret, i què fa a la platja la dona que l'acompanya, si sembla que estàn al mes de gener. Però deixa't a aquests i mira el senyor que sembla un mariner o un indià comptant aventures imaginades.

Que voleu que us digui que no sé per on començar, i he de fer el text, ja que si no ho fem s'enfada, això que és molt dolça quan et mana els treballs, però quan s'empipa sembla una lleona. És que és molt extravagant la senyoreta. Bé i aquest mes al menys hi ha persones, el mes passat ens va posar una màquina d'escriure, més vella que l'arna, unes mans sobre les tecles i la paraula Qwerty. Au  ves,  i ara inventa tu la història! Tampoc és que sigui tan gran, però nen, sembla com si hagués nascut en una altra època. És que és capritxosa!

Però la veritat és que a mi m'agrada, encara que tingui les seves bogeries, sempre em posa afectuoses notes als treballs i, potser, ens fa apreciar la nostra llengua. És clar que si fos pel meu pare no seria igual, quan em veu protestar perquè no surten les paraules sempre em diu el mateix: "Tanto catalán, tanto catalán, todos tenían que estudiar en inglés, o en chino, todos iguales, así nos entenderíamos y podríamos hacer más negocios ". A mi em fa riure escoltar-lo, ja que després és molt bo i es porta molt bé amb mi.

I ara que faig, li lliuro la redacció a la senyoreta, si ja he dit que era molt rara i tot, és clar també que m'agrada el que fa, bé com és diumenge, fins dimarts no la veuré. M'ho pensaré ...

Presentació

Sóc mestre. Ja fa bastants anys vaig exercir com a tal a Balsareny (Barcelona). En els anys 70 existia la política educativa de no deixar-nos als mestres a casa nostra. Als del sud ens manaven a Catalunya, així arribí un dia d'agost de 1979.
En tots els meus anys de docència han estat diversos els llocs i comunitats d'exercici, sempre he tingut molt en compte adaptar i col·laborar amb la cultura pròpia del lloc, respectar-la i afavorir-la en el que pogués.
Des que vaig arribar, una prioritat tenia present, entendre i expressar-me en català. Amb l'ajuda dels amics i amigues del Sarment i la Lluerna, els companys de l'escola i tots en general, em vaig posar a la tasca. A la fi d'aquest any, vaig poder tenir la meva primera conversa completa en català a través del telèfon. A poc a poc vaig anar progressant i l'últim any de la meva estada allà, el tercer, donava les classes en català.
Formar una nova família em va portar fins a Almeria, per a l'ocasió vaig escriure un comiat al Sarment que un bon amic li va enviar a JM Espinàs, que em va dedicar una columna a l'Avui.

Durant tots aquests anys ha estat amb mi  l'afecte per l'idioma, llegint i practicant sempre que em presentava l'ocasió, l'he mantingut viu en el meu cor.
En els últims anys he intensificat la utilització del mateix. Ara a partir del meu altre bloc en castellà: "toparessiempre", em llanço a aquesta entusiasta aventura. La lectura i participació amb comentaris en els blocs en català, i sobretot, la insistència, el suport i la il·lusió d'una amiga molt especial em donen l'empenta necessària per obrir aquest espai de participació.
Sóc castellanoparlant, però amb tot l'esforç d'expressar també en català. En els meus escrits trobareu errors, us demano comprensió i mil perdons. També que no us talleu a l'hora de corregir. La meva formació matemàtica i la meva experiència docent m'ensenyen que l'error és primordial per aprendre. Només el error es pot corregir, el que no podem esmenar és ho que no es fa.
Espero que a poc a poc vagi mereixent la pena i, si el meu atreviment serveix perquè altres s'enganxin, millor.

Almería

Com avancen els dies s'acosta el moment de la meva marxa a Almeria i paral·lelament creix meva il·lusió amb la nova aventura.

No obstant, han estat molts els anys de vida a La Alpujarra. Deixar la meva casa es fa dur. Allà, on he passat dies de felicitat, on hem vist com creixia el nostre fill i que ara, des de la mort de Rosario, ha estat el meu refugi, on he ofegat meus sofriments; però també on he sentit la força encoratjadora d'ella per seguir endavant.





          Coincidint amb aquesta nova singladura, quan creia que el dur hivern es feia etern en la meva vida, brots de primavera s'obren a la vall del meu futur.

       Com li passa al protagonista del meu últim relat: "Vella companya", "Tot d'una s'adona que el gris hivern va desapareixent, s'imagina una paleta en la que barregen els colors de la natura per lluir, en tot els seus esplendor, al cap d'uns dies. Un aire de joventut, de vida, li va agitar la seva cara i de la vall li va arribar el suau remor de l'aigua ... ".

       Il·lusions oblidades en el temps, em donen nous motius de vida, projectes per compondre i quimeres per somiar nous albes plens de fragàncies i colors. Sentiments i emocions que em tornen la bellesa de la vida, l'esperança del demà.

          Cada desperta obro els ulls il·lusionat amb el que em depararà el dia, en llegir paraules joioses i còmplices somriures. Escoltar la veu amiga, susurradora de vocables agradables i portadora d'il·lusions compartides.

          Com canta Lluís Llach: "Somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis, somniem, fins  l'inimaginable".