Som-hi!!

Ja he tornat!. Com anunciava aquesta primavera, he canviat de domicili. Des de  l'1 de setembre exerceixo a Almeria.

Tot aquest temps d'absència ha estat provocat per la corresponent mudança, us puc assegurar que m'han tret les ganes de realitzar cap trasllat més, fins a arribar moments en què em venia de gust llençar la tovallola o maleir el moment en què em vaig decidir a fer el canvi. Una de les conseqüències paral·leles és que m'han tingut gairebé un mes sense internet, d'aquí el meu silenci total per aquests llocs.

Fotos pròpies (Almeria-2014)

Desig, a partir d'ara, anar posant-me al dia amb aquestes tasques, també que el canvi sigui per a millorar la meva felicitat i que aquest hivern sigui productiu.

Amb l'alegria que em produeix tornar a viatjar per aquestes pàgines, des d'aquí us envio una salutació i una abraçada per a tothom.

T'estimo

Acaben les vacances, propera  s'albira la tornada al treball. La meva presència al blog i als blogs amics ha estat escassa, on les pas la connexió a internet és escassa i a més no en tinc, això és el que porta  retirar-se de la civilització moderna. Però ha estat un estiu meravellós.

Els últims anys han estat de tristesa, malenconia i solitud. La mort de la meva companya em va introduir en la penombra de l'enyorança, va omplir els meus ulls de sofriment i la meva vida d'abatiment. Així fins presentar-me  un horitzó d'agonia.

  Però com apuntava en el meu relat: "La vella màquina", brots de primavera foren omplint la vall de la meva existència, que han esclatat en un estiu ple de colors, d'aromes, d'il·lusions, de matins joiosos i tot això regat per la candidesa de l'amor.

La casualitat, també la insistència, han fet possible que davant meu es torni a dibuixar la cara d'una dona meravellosa, exquisida, delicada, tendra. Ha provocat que la meva vida s'ompli de noves il·lusions, que davant nostre s'obri un futur compartit, que en el meu ser es creï la necessitat de donar-li tot el meu temps, present i futur. Que el meu ésser es vegi sacsejat per unes, boges, ganes de viure.

He tornat a sentir-me especial per a una altra persona. Sentir les vibracions de dues pells que s'acaricien, que s'estimen. Tornar a entrellaçar dues mans que ajuden a caminar junts, reconèixer aromes d'un cos desitjat, reconèixer el tacte d'una pell que s'ofereix. Recórrer amb els teus llavis, pam a pam, un cos que et rep. Sentir uns ulls que et miren plens de desig. Contemplar el seu somriure enamorada, alhora que la teva cara es cobreix d'un altre somriure no menys dolç resseguint tot el teu cos.

Dir t'estimo, escoltar-lo d'una veu tendra i endolcida. Un amor que sorgeix a l'empara de la lluna sota un mantell d'estrelles mentre comproves que el teu cos arriba a la fi del món. On el silenci es fa noms i paraules d'amor, on les teves mans acaronen una cara il·lusionada i la complicitat i la tendresa il·luminen la foscor de la nit per després vetllar plàcidament el somni tendre de la teva estimada.
Sentir com la teva pell es ruboritza davant la seva sola presència i com recorres els camps primaverals del seu cos amb dits amorosos fins a arribar a l'abandonament de la teva ment, de la teva voluntat per a que uns murmuris d'amor et submergeixin en el més dolç dels somnis.
A tu, meravellosa, delicada, dolça, atenta, tendra estimada. A tu, vull expressar mitjançant l'escriptura d'aquest post, el meu amor, la meva il·lusió. T'estimo

Altres vegades he plasmat les meves tristeses, avui, en aquests dies finals d'agost vull deixar-vos també la meva felicitat d'aquests instants.

alfonsrobles-agosto14

Timidesa

Relats de la  CARME

L’Esteve estudiava història a la UNED, també ajudava al seu pare en les tasques del camp. Era un noi tímid i vergonyós, no gaire alt i d'aspecte saludable. Tot i la timidesa el seu tracte era agradable, el seu empegueïment s'accentuava quan es tractava de relacionar-se amb les dones. A l'hivern d'aquell any havia conegut una noia que vivia al carrer d'Enmig, de cabells pèl-rojos i de somriure obert, des que l'hi van presentar s'havia quedat enamorat d'ella. 

Portava el seu amor en silenci, procurava sempre estar a prop d'ella, encetar conversa i riure-li qualsevol cosa que digués. Des de fora es diria que a ella no li desagradaven les atencions de l’Esteve. Aquest, per acostar-s'hi, havia procurat intensificar l'amistat amb la Sílvia, una veïna del seu mateix carrer i molt amiga d'Ariadna, que així es deia la noia per qui sospirava.

Feia uns dies que havien recollit les alpaques de palla, la collita s'havia donat bé i havien recol·lectat prou per al menjar del bestiar a l'hivern. Estaven amuntegades davant del magatzem, tot esperant el seu lloc definitiu.

Com a bon tímid, al seu interior creava somnis on tot sortia bé, després la seva vergonya li impedia qualsevol actuació. S'acostava Sant Joan i havia convençut a la Sílvia perquè portés a la seva amiga a un berenar. Tot ho va preparar acuradament, havia muntat un bell racó amb les bales de palla, aprofitant les teles acolorides que la seva germana gran havia portat d'un viatge a terres meridionals, s'havia aprovisionat d'embotits i pernil, un pa rodó acabat de sortir del forn i, del seu pare, havia agafat una ampolla de vi que pensava que seria bo. Tres copes, pacientment abrillantades amb un drap de cuina, posades en una espècie de taula que havia muntat amb una alpaca. Amb dues improvisar un seient per als tres, no fos cas que si posava més al final ell es quedés sol en una d'elles, ja ho tenia pensat es posaria enmig de les dues i amb l'ajuda del vi i la discreció de la veïna esperava demanar-li a l'Ariadna que sortís amb ell.

Amb temps suficient se'n va anar al bell racó, encara faltava un quart d'hora per al moment convingut amb la Sílvia. Per salvar l'angoixa va obrir l'ampolla i se'n va servir mitja copa. Glopet a glopet se l'havia fet seva quan va arribar el moment de la trobada, repetí un poquet més que també va beure. A això havia passat un quart d'hora i ara ja l'omplia. No va trigar gaire a buidar-la, així va seguir fins que passada la hora va tornar a deixar-la sobre la improvisada taula, no sense haver de fer equilibris perquè es mantinguessin les tres dempeus. Ja havia agafat directament l'ampolla i recolzat en una pila de bales anava donant compte d'ella, mentre maleïa la seva sort i es jurava mai més convidar-les a res. A tot això,  tot girava al seu voltant i no va poder evitar que unes llàgrimes traïdores rellisquessin galtes avall.

per tú

J

Relat per a 279è joc literari d'en Tibau

L'Anna i en Marc  es sentien feliços. Un dels somnis que compartien s'estava fent realitat: fer un viatge junts, no s'escalfaren molt el cap per decidir on anar, Catalunya. Per a Anna era suficient, la necessitat de sortir de tant en tant de l'illa ara es veía satisfeta, i més a més eren il·lusions compartides.

Era la primera vegada que viatjaven junts, als seus rostres brillava despreocupació i joia. Passejar pels carrers sense rumb, agafats de la mà, entrellaçats, xiuxiuejant-se paraules boniques d'estima, sense rellotges, sense horaris, només gaudir de la companyia, de la presència de l'altre. Mirar-se i dir-se amb silencis, mirades plenes de passió, mirades que expressaven gratitud, mirades d'amor i felicitat. Pletòrics, sempre dibuixant un somriure, gaudint de cada pas fet, de cada minut d'aquell somiat viatge.

Com a les terres dels dos no tenien grans rius, estaven de visita a Tortosa on volien gaudir del delta d'un gran corrent, veure transcórrer les manses aigües camí del seu destí, imaginant un futur paral·lel, vides que es troben i marxen unides cap el seu demà junts. Ara passejaven pels carrers de la ciutat. En Marc la portava entrellaçada per la cintura, l'Anna s'acostava al cos d'ell sentint-se refugiada, acollida entre els seus braços amics. En el trajecte, una porta antiga d'un vell casalot els va cridar l'atenció; bé més que la porta, el missatge d'amor de tres noies cap a un mateix home. A prop es trobava un institut, a l'instant van pensar en companyes de clase disputant-se el favor de l'esmentat Dani. A l'altra banda també molt proper, un Casal. Predisposats al riure, propi del seu estat de felicitat, van deixar escapar una riallada alhora. En Marc va fer el primer comentari:

-Aquest Dani será algún esportista o famós de per aquí. No pensaràs que aquest noi porta tres novietas alhora?

- (Anna es queda pensativa) Bé, pot ser un famós qualsevol, no ha de ser d'aquí.

-Nosaltres ens hem parat a llegir-ho, t'imagines quina gent es pot aturar?

 - Potser un rodamón –li respon Anna i afegeix- també els serveis de neteja, ell mateix al allunyar-se de la ciutat, ja que es va a retirar de la fama.

-Potser.

Anna deixa anar una sonora riallada, li agraden aquests jocs d'imaginació.

- Jeejjjjjeee!!

- I quina edat tindran? T'imagines, estem pensant en els nois de l'institut, i si fossin del Casal? –Afegeix en Marc-

-Pensa, pensa –diu l'Anna-

- I qui ho ha escrit? Ell, elles, amics o amigues per fer una broma? Pot ser alguna despitada?

-Jo crec que han estat les noies -apunta l'Anna-.

- Amb quina intenció? -En Marc semblava un policía, a cada resposta una altra pregunta-

-El noi és atractiu i les tres es disputen a veure qui se l'emportarà a l'hort. -L'Anna, ja llançada torna a dir- Podrien fer un sorteig per veure a qui li toca.

- Vaja sort que té el noi!

Anna riu obertament amb aquest joc que no porta enlloc, en Marc vol continuar:

- I no es podría anomenar Marc?

Anna s'ho mira i li dóna un pessic càlid, però ple d'advertències.

-En Marc ja té tasca!!

-Penso que escriuré un relat amb aquests diàlegs.

- Nooooo! -Salta l'Anna- Quina vergonya!

- Joooooooo!! –Afegeix amb cara d'enuig, i segueix- Ja no et faré mai més de guionista.

- Ara no, Anna! No em deixis amb la mel als llavis.

Anna fa cara d'estar molt enfadada, però la seva mirada la delata, els seus ulls irradien energies temptadores, encara que ella, en el seu paper, diu:

- Fes el que vulguis, jo ho negaré tot!

Seguint el joc en Marc adopta una actitud pacient i demanant clemència diu:

-No t'enfadis preciosa.

-Bé –conclou l'Anna, encara amb cara de circumstàncies sense poder aguantar-se la rialla- Fes el que vulguis però que el meu nom no aparegui en lloc.

En Marc deixant anar una gran riallada, l'estreny amb desig entre els seus braços i diposita un suau petó als seus llavis.

- Què maca estàs aquest matí!!!! - Exclama ple d'alegria-

Agafats de la mà, donant petits saltets d'alegria marxen carrera avall, rient de l'estona que havien passat a costa d'uns ximples gargots.

Redacció

John  Sloan.  South Beach Bathers

Em dic Didac, sóc estudiant de 4t d'ESO a Manresa. Em trobo a la meva habitació, assegut en la taula d'estudi i davant meu una reproducció d'un quadre d'un senyor americà anomenat John French Sloan, a qui un dia, no tindria res més a fer, se li va haver d'ocórrer pintar un quadre al qual va titular: "South Beach Bathers", una cosa semblant a banyistes de les platges del sud. Però no he explicat que té a veure amb mi l'esmentat senyor.

Resulta, que la senyoreta Alba, la professora de llengua catalana, s'entesta que cada mes fem una redacció, ella ens diu un relat, però a mi no m'enganya, el meu pare diu que sempre ha estat una redacció. Fins ara bé, doncs a mi m'agrada molt escriure, trobar les paraules, revisar-les, passar-les a net, em diverteix tot el procés de fer la redacció.

El que ja no m'agrada és com ella vol que ho fem. Ens ensenya la foto d'alguna cosa, un quadre, un atuell, una foto i nosaltres hem d'escriure sobre això, tampoc em disgustaria si fossin d'ara, però no, són de quan els cotxes anaven a pedals. És que és molt rara.

Ja em direu que m'importen a mi aquests banyistes, bé és un dir, pels vestits sembla que van a l'església. La noia exhibint el seu cos, això sí, tapat fins a les celles, doncs si vols que admirin la teva figura, treu-te tota la roba i ensenya'ns el que amagues. I la nena repipi, amb el vestit blanc i el barret, i què fa a la platja la dona que l'acompanya, si sembla que estàn al mes de gener. Però deixa't a aquests i mira el senyor que sembla un mariner o un indià comptant aventures imaginades.

Que voleu que us digui que no sé per on començar, i he de fer el text, ja que si no ho fem s'enfada, això que és molt dolça quan et mana els treballs, però quan s'empipa sembla una lleona. És que és molt extravagant la senyoreta. Bé i aquest mes al menys hi ha persones, el mes passat ens va posar una màquina d'escriure, més vella que l'arna, unes mans sobre les tecles i la paraula Qwerty. Au  ves,  i ara inventa tu la història! Tampoc és que sigui tan gran, però nen, sembla com si hagués nascut en una altra època. És que és capritxosa!

Però la veritat és que a mi m'agrada, encara que tingui les seves bogeries, sempre em posa afectuoses notes als treballs i, potser, ens fa apreciar la nostra llengua. És clar que si fos pel meu pare no seria igual, quan em veu protestar perquè no surten les paraules sempre em diu el mateix: "Tanto catalán, tanto catalán, todos tenían que estudiar en inglés, o en chino, todos iguales, así nos entenderíamos y podríamos hacer más negocios ". A mi em fa riure escoltar-lo, ja que després és molt bo i es porta molt bé amb mi.

I ara que faig, li lliuro la redacció a la senyoreta, si ja he dit que era molt rara i tot, és clar també que m'agrada el que fa, bé com és diumenge, fins dimarts no la veuré. M'ho pensaré ...