- Buenos días, qué desea.
-
Miri vostè, senyor inspector, vull posar una denúncia,
estic
fart d'uns senyors que no fan més que fer-me la punyeta.
- A ver aclárese usted, qué le ha pasado, contra quién
quiere poner la denuncia.
-
Li explicaré senyor inspector, és una mica llarg, però
veurà vostè com a això no hi ha dret.
Em dic Francesc Riera i em guanyo la vida fent de mim i
de pallasso, amb aquest vestit, a prop del port. No guanyo molt, però anava
tirant. Després en caure la tarda, m'acosto a una taverna del port que porta la
Roser, allà em fumo un parell de cigars i miro a la cambrera, la Roser,
rodanxona, llavis ben vermells i un taulell exuberant, així m'alegra la vida.
Un dia va venir un tipus rar americà i es va obstinar a
fer-nos una fotografia, per després pintar-nos, no ens feia gràcia, però com
ens va donar una gran propina vam accedir. Amb el temps ens vam assabentar que
ara era un pintor famós i havia pintat un quadre on apareixíem una mica
estranys.
-
Pero bueno, si os pagaron, de qué te quejas.
-
Esperi, esperi, senyor comissari.
-
Compórtate, que solo soy un agente.
-
Bé, senyor inspector, no s'enfadi. Resulta que, al
principi d'aquest any, un grup de gent, sense ofici i pocavergonyes, com no
tenien res millor a fer, van començar a escriure sobre el quadre i la van
prendre amb mi, adduïen no sé què de celebrar no sé què centenari. Fixeu-vos
vostè em van titllar d'assassí, un dia que si jo tenia la culpa de la
independència, un altre que si per mi no eren independents, que si els treia la
núvia als altres, que si els altres es portaven a la meva Roser, que si trist,
que si fumo i no es pot fumar en els llocs públics, que si sóc lladre. Tot el
que els ha donat la gana. I la gent, com s'ha assabentat que el del quadre sóc
jo, es creuen que sóc ric i ara ningú em tira diners a la gorra i, gairebé no
guanyo per menjar.
-
Pero bueno, contra quién en concreto pone la denuncia,
no se aclara, así no podemos hacer nada.
-
Són molts, senyor comissari.
-
Te he dicho que solo agente.
-
Bé senyor inspector, com a mínim són trenta o quaranta,
encara que els capitostos són dues dones, una es diu Carme i l'altra Efreelang,
són les més perilloses, també una altra que es diu Assumpta, que a més ha dit
que jo i el Van Gogh , aquell que sembla que pinta marejat, teníem no sé quina
cosa. Un altre que m'han dit que li agraden molt els passatemps, també ha
escrit molts dies, té un nom rar McAbeu, fins un que es diu Alfonso que li ha
dit a la meva Roser, Rottenmeyer, amb el dolç i alegre que és ella, i ho diu
ell que té cara de Frankenstein.
Senyor jutge, que ja no aguanto més!
-
Agente, agente, tranquilícese hombre, ellos hablaran del
cuadro, pero no de usted.
-
No senyor policia, que no fa gaire vaig veure a un
d'ells per allà, vigilant, segur que volen llevar-me la feina, que em espien i
tot. M'han dit d'un que mai es veu, que deixa una marca així X_X_, va sempre
disfressat perquè no el reconeguin. Que són perillosos senyor comissari!
-
Bien haremos una cosa, vamos a dejar lo de la denuncia,
pues con sus argumentos ningún juez le haría caso. Pero haremos una orden que
el que a partir de mañana 15 de febrero, el que escriba sobre usted y el cuadro
va a la prisión, quedará totalmente prohibido escribir sobre ti y el cuadro.
-
Bé senyor jutge, com vostè vulgui. Però com escrigui
algun em van a trobar, al final em buscaran la ruïna ... no serà que no els
avís.
