diumenge, 19 de febrer del 2017

JOAN MARGARIT

En una cafeteria-pastisseria d'Almeria, de tota la vida com es diu aquí, "La Dolça Aliança", es fa un dijous de cada mes una sessió poètica, en la qual es convida a un poeta perquè presenti la seva obra i que s'acompanya amb algun músic novell, combinant música i poesia.
Constitueixen unes tardes delicioses, a més de per l'aportació artística, pel mateix nom de l'esdeveniment: "Les dolces tardes poètiques" i pels exquisits pastissos que pots consumir.

El passat 9 de febrer vam tenir la sort de gaudir de la poesia i la persona d'un dels més grans poetes tant en llengua catalana com castellana, Joan Margarit. La part musical la va aportar  la soprano Mª Jesús García acompanyada al piano per Mª Lluïsa. Les cançons de Schumann i els poema de Margarit ens va permetre unir la paraula escrita i la veu, que van aconseguir un contrapunt interessant, units per l'art.
La vetllada celebrada al saló-soterrani de la pastisseria va congregar a nombrosa gent, potser la més concorreguda al costat de la del seu amic Luís García Montero.
Nascut el 1938, s'inicia en la poesia en la seva joventut, ho fa en castellà, per la qual cosa dóna una explicació senzilla però convincent. La poesia s'ha considerat sempre cultura, la cultura li arribava a ell a través de l'escola, l'escola era en castellà, així unia, poesia, cultura, castellà.
És a prop dels quaranta quan s'adona de l'error, explica que en un moment li diu el seu amic Martí i Pol: "No serà que tu estàs escrivint en la llengua que no has d'escriure". Així va començar i va escoltar la veu que  volia escoltar de si mateix. Ens explica com grans escriptors han escrit en prosa en la llengua adquirida a través de la cultura, però cap poeta ha escrit res que no sigui en la seva llengua materna, així ell no pot començar a escriure si no és en català, immediatament després pot continuar en castellà, però les primeres paraules han de ser en català, afirmant amb contundència: "La llengua que res més ho és de cultura no és determinant".

 En la seva joventut, quan es viuen moments difícils, marxa amb la família a Tenerife, l'experiència de conèixer una altra cultura i tenir una altra llengua vehicular li fa reflexionar així: "Quan arribes a una terra, a una ciutat que no és la teva i et acabes guanyant la vida i progressant, et produeix una alegria immensa intentar integrar-te, de ser un més entre la seva gent ... la importància de penetrar el més profundament possible en la llengua i la cultura del poble que t'acull ".
Fruit del seu passat acadèmic, quan parla, quan recita, t'adones de la seva condició de mestre, establint asseveracions oportunes, així considera la poesia com la més exactes de les lletres com les matemàtiques són les més exactes de les ciències i ens ensenya quan considera que hi ha un poema: "Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra i no passa res, és que no era un poema".
Com a professor d'estructures ens diu que el trípode és l'estructura més segura, així la poesia està basada en tres elements: el poeta, el poema i el lector o lectora. El poeta ha de rebuscar en el material de la seva vida, aquesta ínfima part que li pot interessar a altres persones. Amb aquest material ha de tenir les ganes i la inspiració per expressar allò que creu interessarà a algú més i finalment ha d'arribar la persona que en llegir-ho digui aquest o aquesta sóc jo. Llavors arribarem a la perfecció poètica.
Va ser una bonica, dolça i deliciosa tarda poètica, en la qual vam poder admirar a un home de 78 anys transmetent vida i energia a dojo i que es movia i gesticulava pel imaginat estrado com un emèrit professor.


ÚLTIM PASSEIG
Ja no menjava, em queien els cabells,
tot el dia tenia els ulls tancats.
Però, de matinada, era al balcó
i algú entre els arbres del carrer em parlava
amb una veu semblant a la veu de la mare,
que dormia en el llit del meu costat.
De sobte vaig deixar d’estar cansada
i vaig baixar al carrer sense les crosses.
Mai no havia pogut caminar així,
vaig sentir que em tornava l’alegria:
la malaltia era una pell suada
que ara deixava caure en el carrer.
No m’havia sentit mai tan lleugera.
Vaig mirar enrere cap al meu balcó,
la barana com una partitura,
i vaig dir adéu al pare i a la mare.


La vida em va elegir pel seu amor.
La mort, també.





18 comentaris:

  1. Al final ha valgut la pena tornar a "La Dulce Alianza", d'alguna manera t'has cobrat el menyspreu de temps passats. ;)
    Un capvespre molt interessant, amb dedicatòria inclosa (per cert molt original).

    Bona setmana, Alfons!
    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquestes sessions poètiques estan molt bé, era un dolç molt exquisit per no aixecar el càstig però, només un cop al mes.
      Sí que va ser molt interessant, a més et fa admirar a aquesta persona gran, penses en aquell moment que t'agradaria envellir com ell, amb el seu saber i la seva vitalitat.
      Gràcies Paula i bessets amb gust de "Dulce Alianza"

      Elimina
  2. Sempre és bonica la unió de música i poesia. Ací la setmana passada es va fer un esdeveniment semblant unint els poemes i la música d'autors alcoians. Un capvespre preciós, segur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És el segon o tercer dijous de cada mes i fins ara han fet una selecció de poetes força important. Els músics solen ser joves promeses d'Almeria, encara que alguns ja han fet estudis per Europa amb aprofitament.
      Quan tornes a casa, ho fa amb satisfacció i la convicció que ha valgut la pena.
      Gràcies Mari i bona nit

      Elimina
  3. Em trec el barret, davant aquest post tan bonic i tan ben explicat. M'agrada la poesia de Margarit i m'ha agradat llegir la teva explicació dels seus comentaris, de les seves idees i dels seus pensaments.

    Gràcies de nou.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'alguna manera em va impressionar. Jo havia escoltat d'ell, però no ho pensava tan gran, no sabia res de la seva filla Joana i tot junt em va entusiasmar. Un dia abans va fer una activitat amb 400 alumnes de secundària, el professor coordinador d'aquestes activitats em parlava d'allò més bé de com havia manejat a tots i després vaig sentir com una dona li explicava d'un nebot que fins havia plorat d'emoció. Va ser tota una experiència meravellosa.
      Gràcies a tu Carme i molt bona nit

      Elimina
  4. Veig que ara ens regales un post en català sobre aquest esdeveniment...M'agrada la frase que destaques de Joan Margarit:
    "Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra i no passa res, és que no era un poema".
    I segur que va ser una vetllada molt dolça, està bé això de combinar poesia i pastissos. I fa il·lusió la dedicatòria, oi???
    Bon nit, Alfonso.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot plegat em feia molta il·lusió plasmar al bloc en català l'emoció de la vetllada i mostrar la dedicatòria que m'havia fet, ja que com també diu Sa Lluna, em va resultar molt bonica i original.
      Gràcies M. Roser i petonets.

      Elimina
  5. Estic content d'haver llegit totes les explicacions que exposes Alfonso. Vivències vitals i vivències poètiques, expressades per dos mestres:
    El Joan Margarit i l'Alfonso Robles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ha agradat el que m'has dit, els que hem treballat a l'escola, igual que en moltes altres professions, mai deixem de ser mestres, i l'altra dia, de visita a un museu, quan ens van preguntar si tots érem mestres de la Junta d'Andalucia, em va costar una mica autoexcluirme i dir que era jubilat. Em segueix agradant que em diguin mestre.
      Gràcies Xavier i bona nit

      Elimina
  6. una molt bona vetllada , literària, humana, enriquidora, personal i cultural i ....tantes emocions més

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Elfree, tens tota la raó va ser una magnífica nit, sobretot el descobrir a una persona tan exquisida.

      Elimina
  7. Admirat poeta, un privilegi escoltar-lo de viva veu! Fa poc hem estat fent un treball sobre Margarit a la nostra tertúlia. Hi ha poemes que emocionen, el que comparteixes al teu blog n'és un. Carn de gallina!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha dues coses que li demano a la poesia i als poetes, que estigui plena de sentiments i emocions i que el poeta et transmeti que aquestes sensacions, sentiments i emocions són propis. Amb Joan Margarit vaig sentir les dues premisses, quan recitava semblava que li anava la vida en això.
      Gràcies Glòria

      Elimina
  8. Té una lletra molt maca. A mi també em va dedicar un llibre. Ell és el culpable que jo provi d'escriure poesia des de fa uns anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em va impressionar Helena, recitava amb una força i una autenticitat que meravellaven i, en la seva poesia, sobretot pel que fa a la Joana, sembla que li travessa el cor. Va ser una hora inoblidable.
      Gràcies Helena

      Elimina
  9. Que maco, Alfons! I quin privilegi! Gràcies per fer-nos partíceps no només de la seva història i poesia, sinó també dels seus pensaments sobre la terra d'acollida, la llengua i la poesia. Estic d'acord amb que la poesia és la més exacta de les lletres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Va ser una delícia de nit i et porta a pensar, quina llàstima que aquestes persones tan valuoses i que tenen tant d'ensenyar es facin grans. És clar que també com més grans es fan més tenen per ensenyar-nos. Gràcies Teresa

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...