dijous, 9 d’octubre de 2014

Primera trobada

Aportació a Relats Conjunts: Aix en Provence
Nicolau passejava per les Rambles barcelonines, li encantava observar pintors circumstancials, quelcom instintivament va fer que s'apropés a una dona que mostrava aquarel·les lluminoses i transparents. Llambregant les làmines es va trobar amb una que semblava plasmar una instantània viscuda d'anys enrere. No tenia cap dubte, era una plaça concreta d'Aix en Provence, on un matí radiant la seva vida es va obrir al futur. Parlant amb la pintora va saber que ho feia pel plaer d'anar descobrint les formes i els colors i que després li encantava compartir-les amb els altres. Per això el preu li va semblar més que simbòlic i se l'endugué a casa, somiant la sorpresa que li donaria a la seva companya.
Pel camí de tornada la portava en una abraçada tendre com si d'un tresor es tractés. El seu cap imaginava a velocitats estel·lars la impressió que li causaria a Bàrbara, alhora que fabricava un escenari que li donés a l'ocasió la importància que per a ell anava adquirint la feliç troballa. Era una tarda de dimecres, Bàrbara per motius familiars no seria a casa aquesta nit, el que li permetia preparar el moment amb tranquil·litat.  Es va asseure a la seva taula d'estudi i va posar sobre la mateixa la làmina, lliscant suaument els seus dits sobre ella. Davant la carícia semblà que la pintura recobrà tota la seva vida i els records, d'aquell dia tan especial, van acudir de forma torrencial.

(Estem en un dia primaveral amb un sol lluent. D'això feia més de vuit anys)                    
Havia conegut pel xat a una dona, la seva relació fins a aquest moment només a través de la xarxa, els havia fet trobar-se cada dia millor. Inevitablement es va crear la necessitat de veure's. Bàrbara s'havia traslladat per un treball, en principi temporal, a Aix en Provence. Ell, barceloní de sempre, aquell dia de juny acudia a la seva trobada, va arribar amb temps suficient i s'assegué en una taula d'una clàssica cafeteria a esperar.                                               
Li va impressionar els llums dels colors, l'anar i venir dels vianants i artesans. Va tenir la sensació que en aquella plaça no existia la tristesa, li va semblar un espai reservat per a l'amor i la serenitat. Es va asseure donant vista al carrer per on havia d'arribar, on en una cantonada hi havia una botiga amb el tendal groc.
Encara que s'havien intercanviat suficients fotografies l'angoixava no reconèixer-la quan s'acostés, el cor li bategava amb inusitada força. No parava de pensar com rebre-la, ho faria amb una forta abraçada, al moment la inseguretat li feia rebutjar la idea, no fos cas que rebés alguna sensació negativa en el moment de estrènyer. Li preocupava que la seva timidesa no el deixés expressar,  en aquell primer instant,  la il·lusió que li produïa la reunió. Anhelava que arribés ràpida la cita, alhora la por li feia desitjar que l'espera es perllongués, temia que per qualsevol circumstància una sensació de fredor li travessés el cos, i tota la seva quimera es vingués a baix.   Per fi la va veure, un cos que lliscava pel carrer convingut, li va semblar reconèixer-la, aparentava en la forma de caminar que transportava el seu cos. Només veure-la va pensar que li encantava. un somriure llunyà dedicat a ell la va fer visible definitivament. Des d'aquests primer somriure semblava que els dubtes van desapareixien del seu horitzó, la seva cara es va omplir d'alegria. Va acudir a la seva trobada, els seus rostres es van omplir de felicitat i una tendra abraçada els va estrènyer en el clar matí, després de separar-se es van tornar fondre amb un innocent petó filiar ple de calidesa.  S'assegueren i en quatre paraules li va explicar el viatge.  Les seves mans es van trobar ocasionalment en divers moments, dipositant ell en ella petons càndids a les mans i a la seva cara. En un d'ells, sense aparent premeditació, els seus llavis es van trobar tímidament.  Les seves cares eren el reflex de la felicitat.                            
Més tard, a la mateixa plaça, es van asseure a la terrassa d'un restaurant a menjar, ja es  buscaven lliurement, els seus llavis s'investigaven a cada moment en un viatge continu cap a la intimitat. Es van explicar mil coses i semblava que haguessin portat tota la vida junts, anhelant el moment de trobar-se  en un altre espai on,  ja només ells,  poder deixar anar les seves emocions.

Seguia contemplant l'aquarel·la, se sentia feliç de tot el que havia vingut després, a través dels anys aquesta unió havia crescut com el llevat i ara somiava amb el  divendres a la nit perquè a través de les imatges recordarien, ara junts, el viscut en aquella atmosfera idíl·lica, aquella que va ser la seva primera trobada.

alfonsrobles2014


10 comentaris:

  1. Sempre recordem les primeres trobades amb una tendresa especial...
    Segur que a la Barbara, l'aquarel·la ,l'hi agrada tan com a ell
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els inicis de qualsevol il·lusió sempre romanen en la nostra ment i, quan una circumstància ens ho porta a la memòria sembla que tornem a viure aquells moments. Portes raó, segur que a la Bàrbara li passarà el mateix i junts recordaran i tornaran a viure aquella primera trobada.
      una abraçada

      Elimina
  2. Molta tendresa, molta emoció que arriba directament al lector. M'ha agradat llegir aquesta historis tan dolça... La Bàrbara estarà encantada...

    ResponElimina
    Respostes
    1. La mateixa tendresa i dolcesa que, segur, van posar l'ànima i les mans de l'autora de l'aquarel·la
      una abraçada

      Elimina
  3. Hi ha llocs que ens recorden situacions especials viscudes ja fa temps, perquè van ser l'inici de la felicitat que va venir després. Suposo que a ella també l'emocionarà la làmina...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara que de vegades en la memòria ens persegueixen també els fets dolents, és veritat que aquells que ens fan recordeu la nostra felicitat tenen una vivència especial i els evoquem amb especial il·lusió.
      Segur que ella estarà encantada amb la làmina i el detall.
      Petonets

      Elimina
  4. Les primeres trobades tenen un encant especial, una màgia que no es pot descriure, cada part guarda aquest moment com si fos un tresor únic. Dona afortunada la Bàrbara per gaudir de l'amor de Nicolau!
    M'encanta el teu relat, sembla molt real. ;)

    Bessets Alfons!! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre mantenim aquesta primera trobada amb una enyorança especial. Vista la il·lusió de l'Nicolau en trobar la làmina, segur que és més afortunat que ella en gaudir del seu amor. Quan escrivim sempre posem una mica de la realitat de les nostres experiències, dels nostres sentiments, dels nostres records.
      Gràcies Sa Lluna.
      Bessets Paula

      Elimina
  5. Els llocs, però també les músiques, les olors, les imatges (un ocell, una figureta de porcellana,un arc de Sant Martí, un foc de camp, la pluja...) ens ajuden a evocar, és a dir, ens fan reviure aquells moments importants de la nostra biografia, els que se'ns han quedat gravats endins, perquè els actualitzem. Quina sort si, a més, es poden reviure en companyia de qui els va compartir inicialment, i veus que li fan el mateix efecte. Un conte magnífic, Alfons. Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els grans records que marquen la nostra vida gairebé mai van sols, sempre comporten aromes, sons, ambients, paisatges ... i de vegades al evocar-hos ens resulten tan reals que fins dubtem de si és present o passat.
      Gràcies Ramon pel teu comentari. Una abraçada.
      He estat molt a prop de Balsareny però la rapidesa del viatge no m'ha permès acostar-me. M'hauria encantat saludar-os.

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...