Almería

Com avancen els dies s'acosta el moment de la meva marxa a Almeria i paral·lelament creix meva il·lusió amb la nova aventura.

No obstant, han estat molts els anys de vida a La Alpujarra. Deixar la meva casa es fa dur. Allà, on he passat dies de felicitat, on hem vist com creixia el nostre fill i que ara, des de la mort de Rosario, ha estat el meu refugi, on he ofegat meus sofriments; però també on he sentit la força encoratjadora d'ella per seguir endavant.





          Coincidint amb aquesta nova singladura, quan creia que el dur hivern es feia etern en la meva vida, brots de primavera s'obren a la vall del meu futur.

       Com li passa al protagonista del meu últim relat: "Vella companya", "Tot d'una s'adona que el gris hivern va desapareixent, s'imagina una paleta en la que barregen els colors de la natura per lluir, en tot els seus esplendor, al cap d'uns dies. Un aire de joventut, de vida, li va agitar la seva cara i de la vall li va arribar el suau remor de l'aigua ... ".

       Il·lusions oblidades en el temps, em donen nous motius de vida, projectes per compondre i quimeres per somiar nous albes plens de fragàncies i colors. Sentiments i emocions que em tornen la bellesa de la vida, l'esperança del demà.

          Cada desperta obro els ulls il·lusionat amb el que em depararà el dia, en llegir paraules joioses i còmplices somriures. Escoltar la veu amiga, susurradora de vocables agradables i portadora d'il·lusions compartides.

          Com canta Lluís Llach: "Somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis, somniem, fins  l'inimaginable".