dimarts, 29 de novembre de 2016

qüestió d'edat?

Tornava a casa, l'altre matí, després de fer el meu exercici matutí amb la bicicleta, quan a una àvia se li escapa un nen que no arribaria als tres anys. En veure la senyora que el petitó enfilava un encreuament de cotxes, va sortir corrent com una desesperada darrere del mocós, el corredor li dóna marro i ella va a petar a la vorera. El trancazo és considerable, queda estesa a terra condolida, mentre, una altra dona que venia en cotxe i ha presenciat tot l'episodi s'atura, es baixa i surt a agafar el nen.

Deixo la bicicleta i vaig en auxili de la senyora, li pregunto si li ajudo a aixecar-se i, encara que amb por, s'aixeca amb clares ganyotes de dolor i queixant-se del genoll. L'altra benefactora ha agafat al nen i entre els dos vam tractar de calmar l'angoixada dona.
Així estem quan arriba la seva filla i mare dels nens, he de dir que un altre, una mica més gran, havia quedat al cotxe del qual havia escapat el petit. No ens dirigeix ni una maleïda paraula, ni una trista mirada, sense deixar de mirar i consultar el mòbil li demana, amb total fredor i falta de sentiments si s'havia fet alguna cosa. Amb les mateixes agafa el nen i l'hi porta al cotxe.
Em deixa sol amb la mare, sense que cap paraula, dirigida a mi, surti per la boca. Davant tal desconsideració, li dic a la lesionada si l'acompanyo al cotxe perquè es pugui asseure. Recolzant-se en mi caminem cap al mateix i la dona no d'expressar-me el seu agraïment i pesar per fer-me, diu, perdre el temps. Acabo de col·locar-la en l'auto i m'acomiado desitjant-li que millori ... i la nena maleducada ni la més trista paraula.
Vaig estar a punt de dirigir-me a la grollera dient-li gràcies, però el que pas és que va venir la tristesa i la llàstima per ella. Sé que hi ha entre els joves gent meravellosa, potser més del que pensem, però també més vegades de les desitjades veiem aquests comportaments tan menyspreadors i autosuficients i no saben que en qualsevol moment i, de la manera més brutal, la vida els prepararà una lliçó que no oblidaran.




Fotos preses d'internet, es retiraran a petició


20 comentaris:

  1. la societat es comporta molt egoistament, agraïments pocs, però portar el nen a l'àvia quan fa falta si.
    Molta generositat i educació és el que falta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que aquesta societat ha perdut molt sentit comú. En aquell moment em va impressionar la cara d'esglai i espant de l'àvia quan veia al nét directe cap a un cotxe i la cara d'indiferència i gansoneria de la filla.
      Grancias Joan

      Elimina
  2. Alfonso, pel que sembla, aquell dia, als ulls de la filla, tenies un dia transparent i no et va veure.
    Bromes a banda, donar un :"gràcies" tampoc no costa tant.
    Tu vas complir amb el teu deure de ciutadà, això ha quedat clar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja no és la qüestió de donar-nos les gràcies a nosaltres, el que més em va impressionar va ser la indiferència cap a la mare i cap al mateix fill, ni un gest cap al nen, ni d'afecte ni de retret, vam ser-hi tots invisibles per a ella.
      Gràcies Xavier

      Elimina
  3. És trista aquesta manera de funcionar de molta gent.

    Però jo (equivocada o no) penso que no és qüestió d'edat. Que de mal educats n'hi ha de totes les edats i de ben educats i correctes també. És qüestió de sensibilitat i bàsicament de correcció i respecte.

    Seguirem practicant el bon model, com el teu Alfonso, i el de tots els que creiem que aquestes actituds solidàries no són només un deure ciutadà, que també, sinó una manera de funcionar mentalment sana i natural i beneficiosa que tenim les persones.

    I estic d'acord amb el teu final, algun dia rebran una bona lliçó!

    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tinc la sensació que s'estableix una societat nova en la qual ens creiem autosuficients i els altres són invisibles per a nosaltres. La noia ens va considerar invisibles a tots: nosaltres, la mare, el fill, res li va emocionar, crec que li sobràvem tots.
      De petit m'explicaven una llegenda del poble que es va quedar gravada. Eren dos veïns enemistats a mort, una nit es va cremar la casa d'un i l'altre va acudir com tot el poble a apagar el foc. El seu contrincant que el va veure es va sentir obligat al dia següent a buscar-ho per donar-li les gràcies i fer les paus. Al que li va contestar que si li tornava a dirigir la paraula el matava. Ahir a la nit es cremava la seva casa i era obligació de tots acudir en la seva ajuda, però que avui era un altre dia i amb el no volia cap tracte.
      Aquest sentit de l'ajut per sobre de tot i l'agraïment encara que sigui al teu pitjor enemic és el que trobo a faltar en aquesta societat.
      Gracies Carme i una abraçada

      Elimina
  4. Tal faràs, tal trobaràs.
    Però l'altre dia jo vaig veure una àvia donar un parell de bufetades a un nen rebel. Impressiona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totes les accions violentes han de molestar a la vista i a la sensibilitat de cadascú. Crec que el problema està en el fet que siguem cecs a tot això, que a la persona el món que gira al voltant esdevingui invisible, el que ens condueix a fer-nos persones insensibles.
      Moltes gràcies Helena.

      Elimina
  5. Vull creure que era un cas puntual, que es tracta d'aquesta noia o dona, que és una mica esquerpa, o potser que tenia un mal dia. Em sembla que la gent és prou agraïda en general, quan se'ls ofereix una ajuda inesperada i desinteressada. És desagradable quan et trobes un malcarat o malcarada, ja sabem que n'hi ha, i segur que s'emporten més d'un moc per la seva actitud.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també crec com tu, que les persones esquerpes i mal educades són una gran minoria. Realment l'actitud de la jove mare em va impressionar per la poca alteració que de la seva vida va suposar l'incident. Ella va haver de veure-ho tot des de l'altre costat de la carretera i en cap moment va mostrar preocupació ni nerviosisme de moment de perill del seu fill, ni per la caiguda de la mare, que va ser aparatosa. Aquesta indiferència és la que produïa la meva ràbia.
      Gràcies XeXu

      Elimina
  6. Penso que no és qüestió d'edat, més aviat d'educació.
    No costa tant ensenyar bons costums, que s'ha de fer des de molt petits, corregint els errors i així arribar a ser "normal" en el comportament diari, com menjar o rentar-se la cara.
    Tu vas fer el que era correcte en aquell moment, si no vas obtenir la mateixa resposta el problema és de l'altra persona.

    Molt bona nit, Alfons.
    Aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic amb tu Sa Lluna, no és una qüestió d'edat de les persones, pot ser que sigui de la societat i, d'uns canvis, que els que ratllem ja una edat, ens costa acceptar-los com a normals. Actituds que en altres temps eren molt cuidades, veiem com ara s'observen amb més tolerància i es despreocupen més.
      De totes maneres el que més ràbia em va donar, va ser observar en la jove mare aquesta fredor davant el moment de perill del fill i la caiguda de la mare.
      Gràcies i bessets Paula

      Elimina
  7. No t'hi facis mala sang, Alfons, hi ha gent molt estranya. Aquesta noia, a més de mostrar-se molt desagraïda i maleducada envers tu, tampoc no va mostrar cap empatia per l'àvia ni pel nen; al contrari, displicència, fredor i desinterès. És ella, qui té un problema; tu vas obrar bé, i en una altra ocasió que t'hi trobessis ho tornaries a fer. Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El defineixes molt bé Ramon. El seu desinterès, la seva displicència i la seva fredor cap als seus era el que més xocava. L'altra noia i jo érem simples espectadors. A mi em va semblar que l'única cosa interessant per a ella era el seu mòbil.
      Gràcies Ramon i una abraçada.

      Elimina
  8. Arribo molt tard i només puc dir-te que efectivament, aquesta noia no es va portar bé amb ningú, i la veritat sí que és estrany perquè en situacions com aquesta generalment no hi ha ni edats ni pèrdues d'alguna virtut. No li donis més voltes amic Alfons, com diu en Ramon si t'hi tornessis a trobar actuaries igual. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com heu apuntat no sóc jo ni el meu ego buscant un reconeixement ni aradecimiento. El més xocant és la indiferència de la noia cap als seus, cap a tot el que ha passat en un moment i que ella ho ha vist perfectament.
      Gràcies i una abraçada Josep

      Elimina
  9. No hi ha gaire explicació per aquests comportaments, però el que expliques, malauradament m'és familiar, Alfonso. No poques vegades et trobes amb gent així i ganes de dir gràcies quan t'ho haurien de dir ells.
    En aquest cas, en el que expliques jo hi veig l'estrés de la mare jove -sense que això la justifiqui- que ha hagut de preparar els nens, que els ha de portar a l'escola, que després ha d'anar a treballar i l'àvia... a l'àvia si tot va bé tampoc no li dirà ni gràcies, però si s'equivoca - o cau- ja és un destorb que només serveix per fer-li perdre el temps. No val la pena ni preguntar-li si s'ha fet mal. Terrible, però real. Estem perdent el nord amb el temps i la falta de temps i tots els invents - el suposat progrés- que ens podrien ajudar a anar més tranquils només serveixen per posar-nos més nerviosos. I quan això passa, d'educació ja ni en parlem.
    Vas fer el que havies de fer i només això t'ha de fer sentir millor, Alfons. Passa, passem dels desagraits que, com tu bé dius, algun dia la memòria li portarà el record d'aquest fet i de segur no serà agradable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Teresa. Tens tota la raó, afegiria alguna cosa més en la relació pares / fills, sent pares els avis. Més vegades de les desitjades veig un comportament dels fills en un sentit que se senten amb dret a tot, els pares-avis tenen l'obligació cap a ells, així, moltes vegades, no senten la necessitat de donar-los les gràcies ni reconèixer l'esforç que fan perquè ells puguin treballar o sortir de festa. En certa mesura els fills, de vegades, tenen comportaments egoistes.

      Elimina
  10. Vaig llegir el teu post i estava convençuda que l'havia comentat. Veig que no . Ho faig amb retràs.
    Els avis són uns cangurs molt econòmics, ajudant tant com poden -i a vegades més del que poden- perquè estimen els fills i els nets i no els hi dol cap sacrifici. Però és una gran responsabilitat i si els menuts són moguts i desobedients cal tenir molta paciència i bon reflexes per controlar-los. No sé si tots els fills ho valoren, a vegades ni és pagat ni agraït, com diu la dita.
    A aquesta pobra senyora que té una filla -o nora- tan estúpida la planyo. Que no esperi gran cosa d'ella, ja es veu que és una egoista sense cor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Glòria. M'has donat una pista. Pel comportament cap a l'àvia, aquesta mossa bé podia ser la nora, que sembla sempre estan més retirades de les sogres ..
      Crec que, llevats quatre desgraciats, els fills valoren i agraeixen el treball dels pares / avis i més quan ells es van acostant a aquesta mateixa edat. No hi ha com arribar a viure la mateixa situació per adonar-te de tot el que han fet per tu.

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...