divendres, 25 de març del 2016

L'últim sobre rebutjat



Cada vegada que mirava l'últim sobre rebutjat el meu rostre es pintava de tristesa. Cada vegada que mirava l'últim sobre rebutjat, la silenciosa foscor de la nit omplia els meus ulls.

Quan ella es va cobrir amb el mesquí mantell de la maleïda malaltia, només em va quedar l'últim sobre rebutjat, desitjant que en ell es trobés l'esperança de la seva vida.

Ens vam conèixer l'últim any d'universitat, era una assolellada tarda primaveral, a la sortida de la biblioteca. Ella estudiava història, jo literatura, ella de cos sinuós, cabells rossos que descansaven en cabellera sobre les seves espatlles, ulls verds de càlida mirada. Jo de cos bonàs, amb anodins ulls però que brillaven en mirar-la.

Ens atropellem en la sortida a la cursa buscant els últims raigs de la tarda, ens demanem disculpes però el graciós del moment va fer que seguíssim caminant amb la proximitat suficient perquè intercanviéssim algunes paraules mentres cobríem el trajecte que marcaven els nostres passos.

Les trobades es van succeir a la biblioteca fins que ens guardàvem un a l'altre el lloc. Em vaig trobar esperant aquest moment de l'estudi i intentant allargar l'arribada del moment que a la sortida cadascú prenia camins diferents.

Acabats els exàmens ens trobem a la festa organitzada per un dels col·legis majors, sense haver d'atendre l'obligació del silenci. Deixem enrere les converses d'estudi i ens endinsem en aquestes altres paraules on tractem de dir tot el que hem callat, la il·lusió amb la qual esperava la seva arribada, la pau que em transmetia la seva presència, ho bonica que era, el que m'agradava mirar-la i mirar-la. Així afegint, cada vegada més, galanteries al llarg de la nit, ens vam posar a ballar, comprovant el benestar del contacte amb el seu cos, l'alegria nerviosa que recorria les entranyes a sentir el seu frec, omplint-me de les seves olors, de la seva respiració propera , de la seva mirada tocant. Al final la vaig acompanyar a casa seva per quedar al dia següent i deixar sobre les seves galtes dos petons encesos.

Des d'aquest moment vivim anys de felicitat, d'il·lusions conjuntes, de nits i dies de passió, de trobades arreu. Viure en ella i ella a mi, buscant sempre fer alguna cosa per la meva estimada. No imaginant en cap moment que tot fos passatger, efímer, només abrigant l'etern.

No t'expliques com va ser, no saps quant va durar, quins van ser els primers símptomes, el cas és que els dies es van anar cobrint de núvols, la boira cobria la nit, la passió es va convertir en un record llunyà encegat en la fosca de l'avorriment fins arribar a sentir al teu costat un ésser estrany, que descobria cada matí i que portava a preguntar-me què feia i on era.

La nostra separació va arribar inevitable, no gaire temps després em oprimeix el dolor de la seva absència, la necessitat del retrobament. Conscient de tot el que havia perdut, ara enyorava el seu cos, la mirada dels seus ulls, els dies de complicitats, els somriures incitadores, els seus gestos de complicitat sensuals, les seves carícies, les seves paraules amoroses, els seus laments. Evocava cada dia passat al seu costat.

Vaig decidir escriure-li, explicar-li tot el que la trobava a faltar, el bonic del que ens havia passat, tant que l'estimava, demanant-li perdó per la meva ceguesa, quant la necessitava ...

El sobre amb la missivaa m'ha tornat intacte, un any rere l'altre, en les dates del nostre aniversari. La devolució no era obstacle perquè una i altra vegada els obrís buscant algun signe de que l'havia llegit i amb això cada any augmentava més la il·lusió de la seva volta.

Ara, esfondrat de desolació miro, amb els ulls negats de llàgrimes, l'últim sobre retornat. No ho havia obert al rebre-ho, amb la meva mania de sempre tenir un després l'havia deixat damunt la taula.


Ahir em va arribar la notícia, la fastigosa malaltia que la va perseguir els últims anys, la va segrestar definitivament de la vida. Miro el sobre i no vull, no vull obrir-lo perquè la seva vida romangui tancada en ell, tement que en obrir-lo volés el seu esperit, volés per sempre la seva ànima allunyant-se de mi

22 comentaris:

  1. Forta aquesta història, Alfonso! Si tu no l'has viscut, a mi me l'has fet viure. La il·lusió, la passió, l'enyorança, el dolor. M'estimaria més que fos ficció i no l'haguessis hagut de patir, però la vida té estones d'aquestes també. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Teresa. Sí la historia és ficció, però la devastadora acció de la salvatge malaltia l'he hagut de patir des de molt a prop i és desolador.
      Una abraçada

      Elimina
  2. No afegiria ni una coma el que diu la Teresa. Si, Alfons, moltes vegades aquesta fastigosa malaltia guanya perquè també forma part de la vida.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Josep.Tienes tota la raó, no et queda més remei de considerar-la com una part més de la vida, també plena d'esperances i tristeses.
      Una abraçada

      Elimina
  3. Una història commovedora Alfonso. És terrible viure un mai més. O potser se n'hauria de dir: no poder viure ni un mai més. El romanticisme vençut per la mort.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Xavi. És de les primeres sensacions, quan ocorre aquest desenllaç, i de les més doloroses de vèncer, valen les dues asseveracions, viure un mai més o no poder viure cap mai més.
      Una abraçada

      Elimina
  4. glups trist , i emotiu .....impactant història que podria ser ben real

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Elfree. Sí, penso que molt trist, però també tendresa i amor. El pitjor és que de vegades ja és tard per expressar els sentiments.

      Elimina
  5. Encara bo que sigui ficció, perquè sinó quin patiment...Però si que d'històries semblants, per desgràcia, en passen( em refereixo a la malaltia). El desamor... suposo que ens adonem del valor del què teníem, quan ja no som a temps de recuperar-ho. Les cartes retornades o "l'últim sobre rebutjat", gairebé podria ser el nom d'una novel·la.
    Bon vespre, Alfonso.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies M. Roser. Precisament la idea aquesta del valor que adquireix el que ja no tenim va ser la primera idea. Tens raó "L'últim sobre rebutjat" és un bon títol per a una novel·la. Caldrà explorar-lo.
      Petonets

      Elimina
  6. Sempre sembla que qui deixa una relació, pel motiu que sigui, no pateix l'enyorança del que s'ha viscut. Diríem que qui ho pateix és la persona "deixada". Fins aquí sembla que és normal que passi així. Què passa quan és la persona que "abandona" qui pateix aquesta enyorança?. Potser va ser precipitada la seva decisió?. Potser és que la distància fa valorar més el que s'ha deixat? ... En aquesta trista història teva, el personatge no va tenir l'oportunitat de rectificar, malauradament ja era massa tard.

    M'agrada veure't tan actiu, Alfons.
    Bessets de bona nit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Sa Lluna. A vegades no és clar qui deixa i qui és deixat, pot ser que sigui mutu. El cas és que quan et fa res, et preguntes per tot allò que podries haver fet i, per qualsevol motiu, ho has deixat de fer. Quan obeeix a alguna raó que no ha estat a la teva mà solucionar aquestes preguntes són, potser, molt més concloents.
      Bessets de diumenge Paula

      Elimina
  7. Mirant els comentaris ja veig que no has viscut (exactament) la història que explica el post, encara que de manera tangencial també t'ha tocat patir la malaltia. En tot cas, és una història dura la que expliques, explicada de forma poètica. No deixa indiferent, no. I fa pensar en les coses que fem, les que no fem, i les vegades que ens rendim quan encara hauríem d'aguantar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies XeXu. Quan em va esquitxar de ple la "bitxa", va ser una de les sensacions més fortes, pensar en totes les paraules que havia deixat de dir, en tots els moments que per estupidesa havia deixat de fer una carícia que em venia de gust, tot allò en què pensava que sempre podia esperar un després i aquest mai va arribar ... Per això considero que sempre hem d'expressar els nostres sentiments obertament.
      Una abraçada

      Elimina
  8. Trista historia, escrita amb molta tendresa. És ben cert el que dius, Alfonso, sovint no diem "t'estimo", no abracem, no besem perquè ja donem els nostres sentiments per sabuts...i fa tanta falta expressar-los, saber que encara estan ben vius.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Glòria. Malauradament quan ens envaeix la tristesa pel perdut és quan ens adonem de tot allò que no hem dit i fet i, a vegades, només per pudor o per donar-lo com sabut. Hauríem d'aprendre a espresar sempre els nostres sentiments.
      Una abraçada

      Elimina
  9. Una narració explicada de manera molt poètica. NO podem deixar escapar els sentiments, no podem deixar d'expressar-los i de viure'ls. Si no ho fem en el moment, potser després ja serà massa tard.

    Commovedora història, Alfonso. A mi també me l'has fet viure, com diu la Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Carme. Des de joves vivim moltes vegades pensant que sempre podem deixar alguna cosa per després i, aquest després, mai arriba. Hi haurà altres moments però els que hem deixat passar ja no tornen. En la majoria dels casos, com dius, quan t'adones ja no hi ha temps. I el cas és que moltes vegades deixem expressar les nostres emocions per por o per no considerar-les importants, si et dones compte, de vegades, som curts d'enteniment.
      Una abraçada

      Elimina
  10. Hauriem de saber aprofitar el moment quan realment en tenim la possibilitat. Llàstima que no sempre ho sabem fer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Joan. Tens tota la raó. Després quan no hi ha solució ens adonem el ximples que hem estat per no aprofitar les ocasions que hem gaudit.
      Una abraçada

      Elimina
    2. No sé si és pitjor el desamor que la malaltia. Si hi són tots dos, llavors és la devastació.
      De totes maneres, aquest material és constant en la literatura, perquè també ho és en la realitat.

      Elimina
    3. Gràcies Olga. Al final les dues són malalties una de l'esperit i l'altra del cos i, com dius, quan les dues van unides, tot pot passar

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...