dissabte, 20 de febrer de 2016

MURCIA

Quan ja arribem a una certa edat i quan, com jo, hem donat bastants salts en la nostra existència, de vegades, tenim llocs, pobles, ciutats que considerem com les nostres.
Gairebé sempre el nostre espai de naixement, aquells carrers pels quals va passar la nostra infància romanen en l'ordre de prioritat. Però després coneixem altres llocs, que trepitgem en moments determinats de les nostres vides que també arriben al estat de propis.
A mi em passa amb la ciutat de Múrcia, cada vegada que les circumstàncies em tornen a ella, la estimo com meva.















Quan arribo i després de acomodar-me em llanço a recórrer els seus carrers, sembla que els edificis em parlen, que els seus olors em són familiars i agradables, els seus arbres i jardins em saluden i els seus colors componen una paleta cromàtica que em conviden a il·luminar la seva essència.












Em reconec entre la seva gent, adverteixo que caminem cap al mateix lloc, ballo en el meu caminar al mateix ritme i ningú, a l'escoltar-me, es preguntarà: aquest d'on ve.







La seva temperatura m'envolta de carícies, la seva brisa em bressola en la tranquil·litat del matí i els seus sons em resulten músiques que conviden al moviment compassat de les meves petjades.















Així m'he sentit aquests quatre dies que he estat a Múrcia, fins a la propera vegada que el destí em permeti orientar les meves caminades pels seus carrers.






27 comentaris:

  1. No conec Murcia, Alfonso, però quan hi vagi segur que pensaré en aquest post i en tu... Em serà una bona introducció a la visita... Una recomanaciò com aquesta no es pot oblidar.

    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Carme. Sempre, aquells llocs que estimem els mirem amb ulls agraïts.
      Una abraçada

      Elimina
  2. És ben cert que hi ha llocs que es fan ben especials. ara mateix em pregunto els meus, potser en faig un post.
    Em reconcilies amb Múrcia. I vaig ser un dia, de ben petita, un 15 d'agost, festiu i agost en una ciutat. Estava ben buida. I això la va fer ben lletja als meus ulls, i ha perdurat així fins ara. I sé que estic equivocada. De les teves paraules, se'n desprèn molta vida!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Rits. Per aquí hi ha una dita que diu: Mal comença la setmana qui pengen dilluns ", i això et va passar, anar a Múrcia a l'agost i dia de festa, no és precisament recomanable. No he vist una altra ciutat que es pugui quedar més solitària que un d'aquests dies, carrers buits i cap local obert.
      De totes maneres jo la miro a través dels sentiments i les emocions viscudes.

      Elimina
  3. jo tampoc conec la ciutat ....no saps com és ben cert que hi ha pobles, ciutats, paratges que ens atrapen d'alguna manera .....
    abraçades!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Efree. Hi ha llocs que t'atrapen per la seva bellesa, els seus monuments. Però de vegades un poble, una ciutat t'agafa per les experiències viscudes en ella en determinada època de la teva vida, per la familiaritat amb que la recorres.
      Una abraçada

      Elimina
  4. Jo tampoc conec la ciutat de Múrcia, però amb el retrat que ens en fas i veient les fotos , penso que ha de ser una ciutat per passejar-s'hi...És bonic sentir-te identificat amb alguns llocs on has tingut vivències agradables...
    He recordat el "Canto a Murcia":

    En la huerta del segura
    cuando rie una huertana,
    resplandece de hermosura
    toda la vega murciana...

    ...Murcia que hermosa eres,
    tu huerta no tiene igual!

    Que tinguis un bon diumenge, Alfonso.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies M. Roser. Realment no és una ciutat que admiri a qui la visita, com totes té el seu atractiu i la seva part negativa. Però quan un es mira el poble o la ciutat amb els ulls de l'afecte, li sembla més bella.
      Petonets

      Elimina
  5. És bonic compartir l'estimació. I si és l'estimació cap a un poble o una ciutat com la que ens mostres, és d'agrair.
    M'he posat dissimuladament al teu costat Alfonso, i m'ha agradat el passeig per Múrcia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Xavier. Sempre és bonic passejar per una ciutat, descobrir-la i tractar d'acostar-se a la seva gent. Si a això li uneixes llaços afectius amb ella, les sensacions augmenten favorablement.
      Una abraçada

      Elimina
  6. No he estat a Múrcia però m'agrada el carinyo amb què la descrius. Una mica surrealista aquesta sabata entre bombons! :))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Gemma. Les sabates també són de dolç, sempre adornen l'aparador amb diferents estris normals fets pastissos. Sempre hem de ser agraïts amb els llocs que ens han acollit un temps.

      Elimina
  7. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fa temps vaig recórrer els seus carrers i -semblant-me d'antuvi una ciutat caduca i vella- em va atrapar, perquè penso que és cert que tots els llocs tenen la seva màgia.
      La magnífica Catedral, la Capella dels Vélez i el seu exterior amb unes singulars cadenes que amaguen una llegenda. El Reial Casino, exquisit i senyorial. El Teatre de Romea, bressol de cultura ...
      En fi, les teves fotos m'han recordat aquell viatge i les teves paraules les meves sensacions.
      T'he agafat uns bombonets. ;)
      Bessets, Alfons!

      Elimina
    2. Gràcies Sa Lluna. Em produeix gran alegria que gaudiràs de la teva visita a Múrcia. Has assenyalat molt bé els seus centres més importants. Hauràs de tornar per conèixer altres llocs també d'interès.
      Pots agafar tots els que agradis.
      Bessets Paula

      Elimina
  8. El lloc on naixem és circumstancial. Sovint ens hi sentim molt arrelats, només pel fet que hem viscut molts anys allà. Però això no vol dir que les nostres terres d'acollida siguin menys importants. De vegades ens hi sentim encara millor. Ni ens ha d'estranyar, ni molt menys avergonyir, és clar. No hi ha una dita espanyola que ho deixa prou clar, això?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies XeXu. Al lloc de naixement i primers anys ens uneixen principalment sentiments primitius. Els diferents llocs que trepitgem després, aquests sentiments són més raonats.
      Un refrany exacte no em ve ara, crec recordar un de semblant a aquesta frase: "Un no és d'on neix, si no d'on omple la panxa"

      Elimina
  9. Hi ha ciutats en que un se sent acollit des de el primer moment, ciutats acollidores, amb gent maca, que no et fa sentir foraster.
    És bo saber-se ubicar en altres llocs que no són els de "tota la vida" i trobar-s'hi a gust.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Glòria. Sempre que anem a un lloc nou ho hem de fer amb la intenció de conèixer i participar de la seva cultura, relacionar-se amb la seva gent i tractant de conèixer-la amb tota la nostra simpatia.
      Una abraçada

      Elimina
  10. Doncs això és molt, Alfonso. Jo tampoc no conec Múrcia, i no sé quan de temps hi vas viure, però sentir-la com a pròpia i no trobar-t'hi foraster diu molt al teu favor, i al seu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mai m'ha agradat sentir-me foraster en els llocs que he viscut. Per a això és fonamental participar des del principi de la seva cultura, els seus costums i la seva gent. La terra sempre ens dóna més del que nosaltres podem oferir.
      Gràcies Teresa

      Elimina
    2. Quanta raó en aquestes paraules, Alfons.

      Elimina
  11. Alfons, a mi les ciutats petites m'agraden molt més que les grans, i si en una d'elles he viscut un temps, em passa igual que tu. N'estic ben segur que Múrcia m'enamoraria de seguida, igual que estimo d'altres, sobretot del País Basc, on havia estudiat i treballat.


    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Josep. A Múrcia s'uneixen sobretot sentiments i emocions, sóc més de poble, la ciutat m'atabala una mica, però Múrcia va ser un moment en què el món es va obrir davant meu i d'aquí el meu afecte cap a ella.
      Una abraçada

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...