diumenge, 19 de febrer de 2017

JOAN MARGARIT

En una cafeteria-pastisseria d'Almeria, de tota la vida com es diu aquí, "La Dolça Aliança", es fa un dijous de cada mes una sessió poètica, en la qual es convida a un poeta perquè presenti la seva obra i que s'acompanya amb algun músic novell, combinant música i poesia.
Constitueixen unes tardes delicioses, a més de per l'aportació artística, pel mateix nom de l'esdeveniment: "Les dolces tardes poètiques" i pels exquisits pastissos que pots consumir.

El passat 9 de febrer vam tenir la sort de gaudir de la poesia i la persona d'un dels més grans poetes tant en llengua catalana com castellana, Joan Margarit. La part musical la va aportar  la soprano Mª Jesús García acompanyada al piano per Mª Lluïsa. Les cançons de Schumann i els poema de Margarit ens va permetre unir la paraula escrita i la veu, que van aconseguir un contrapunt interessant, units per l'art.
La vetllada celebrada al saló-soterrani de la pastisseria va congregar a nombrosa gent, potser la més concorreguda al costat de la del seu amic Luís García Montero.
Nascut el 1938, s'inicia en la poesia en la seva joventut, ho fa en castellà, per la qual cosa dóna una explicació senzilla però convincent. La poesia s'ha considerat sempre cultura, la cultura li arribava a ell a través de l'escola, l'escola era en castellà, així unia, poesia, cultura, castellà.
És a prop dels quaranta quan s'adona de l'error, explica que en un moment li diu el seu amic Martí i Pol: "No serà que tu estàs escrivint en la llengua que no has d'escriure". Així va començar i va escoltar la veu que  volia escoltar de si mateix. Ens explica com grans escriptors han escrit en prosa en la llengua adquirida a través de la cultura, però cap poeta ha escrit res que no sigui en la seva llengua materna, així ell no pot començar a escriure si no és en català, immediatament després pot continuar en castellà, però les primeres paraules han de ser en català, afirmant amb contundència: "La llengua que res més ho és de cultura no és determinant".

 En la seva joventut, quan es viuen moments difícils, marxa amb la família a Tenerife, l'experiència de conèixer una altra cultura i tenir una altra llengua vehicular li fa reflexionar així: "Quan arribes a una terra, a una ciutat que no és la teva i et acabes guanyant la vida i progressant, et produeix una alegria immensa intentar integrar-te, de ser un més entre la seva gent ... la importància de penetrar el més profundament possible en la llengua i la cultura del poble que t'acull ".
Fruit del seu passat acadèmic, quan parla, quan recita, t'adones de la seva condició de mestre, establint asseveracions oportunes, així considera la poesia com la més exactes de les lletres com les matemàtiques són les més exactes de les ciències i ens ensenya quan considera que hi ha un poema: "Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra i no passa res, és que no era un poema".
Com a professor d'estructures ens diu que el trípode és l'estructura més segura, així la poesia està basada en tres elements: el poeta, el poema i el lector o lectora. El poeta ha de rebuscar en el material de la seva vida, aquesta ínfima part que li pot interessar a altres persones. Amb aquest material ha de tenir les ganes i la inspiració per expressar allò que creu interessarà a algú més i finalment ha d'arribar la persona que en llegir-ho digui aquest o aquesta sóc jo. Llavors arribarem a la perfecció poètica.
Va ser una bonica, dolça i deliciosa tarda poètica, en la qual vam poder admirar a un home de 78 anys transmetent vida i energia a dojo i que es movia i gesticulava pel imaginat estrado com un emèrit professor.


ÚLTIM PASSEIG
Ja no menjava, em queien els cabells,
tot el dia tenia els ulls tancats.
Però, de matinada, era al balcó
i algú entre els arbres del carrer em parlava
amb una veu semblant a la veu de la mare,
que dormia en el llit del meu costat.
De sobte vaig deixar d’estar cansada
i vaig baixar al carrer sense les crosses.
Mai no havia pogut caminar així,
vaig sentir que em tornava l’alegria:
la malaltia era una pell suada
que ara deixava caure en el carrer.
No m’havia sentit mai tan lleugera.
Vaig mirar enrere cap al meu balcó,
la barana com una partitura,
i vaig dir adéu al pare i a la mare.


La vida em va elegir pel seu amor.
La mort, també.





dimarts, 14 de febrer de 2017

15 de febrer

Aportación a Relats Conjunts de gener
-     Buenos días, qué desea.
-    Miri vostè, senyor inspector, vull posar una denúncia, estic
fart d'uns senyors que no fan més que fer-me la punyeta.
-  A ver aclárese usted, qué le ha pasado, contra quién quiere poner la denuncia.
-    Li explicaré senyor inspector, és una mica llarg, però veurà vostè com a això no hi ha dret.
Em dic Francesc Riera i em guanyo la vida fent de mim i de pallasso, amb aquest vestit, a prop del port. No guanyo molt, però anava tirant. Després en caure la tarda, m'acosto a una taverna del port que porta la Roser, allà em fumo un parell de cigars i miro a la cambrera, la Roser, rodanxona, llavis ben vermells i un taulell exuberant, així m'alegra la vida.
Un dia va venir un tipus rar americà i es va obstinar a fer-nos una fotografia, per després pintar-nos, no ens feia gràcia, però com ens va donar una gran propina vam accedir. Amb el temps ens vam assabentar que ara era un pintor famós i havia pintat un quadre on apareixíem una mica estranys.
-    Pero bueno, si os pagaron, de qué te quejas.
-    Esperi, esperi, senyor comissari.
-    Compórtate, que solo soy un agente.
-    Bé, senyor inspector, no s'enfadi. Resulta que, al principi d'aquest any, un grup de gent, sense ofici i pocavergonyes, com no tenien res millor a fer, van començar a escriure sobre el quadre i la van prendre amb mi, adduïen no sé què de celebrar no sé què centenari. Fixeu-vos vostè em van titllar d'assassí, un dia que si jo tenia la culpa de la independència, un altre que si per mi no eren independents, que si els treia la núvia als altres, que si els altres es portaven a la meva Roser, que si trist, que si fumo i no es pot fumar en els llocs públics, que si sóc lladre. Tot el que els ha donat la gana. I la gent, com s'ha assabentat que el del quadre sóc jo, es creuen que sóc ric i ara ningú em tira diners a la gorra i, gairebé no guanyo per menjar.
-    Pero bueno, contra quién en concreto pone la denuncia, no se aclara, así no podemos hacer nada.
-    Són molts, senyor comissari.
-    Te he dicho que solo agente.
-    Bé senyor inspector, com a mínim són trenta o quaranta, encara que els capitostos són dues dones, una es diu Carme i l'altra Efreelang, són les més perilloses, també una altra que es diu Assumpta, que a més ha dit que jo i el Van Gogh , aquell que sembla que pinta marejat, teníem no sé quina cosa. Un altre que m'han dit que li agraden molt els passatemps, també ha escrit molts dies, té un nom rar McAbeu, fins un que es diu Alfonso que li ha dit a la meva Roser, Rottenmeyer, amb el dolç i alegre que és ella, i ho diu ell que té cara de Frankenstein.
Senyor jutge, que ja no aguanto més!
-    Agente, agente, tranquilícese hombre, ellos hablaran del cuadro, pero no de usted.
-    No senyor policia, que no fa gaire vaig veure a un d'ells per allà, vigilant, segur que volen llevar-me la feina, que em espien i tot. M'han dit d'un que mai es veu, que deixa una marca així X_X_, va sempre disfressat perquè no el reconeguin. Que són perillosos senyor comissari!
-    Bien haremos una cosa, vamos a dejar lo de la denuncia, pues con sus argumentos ningún juez le haría caso. Pero haremos una orden que el que a partir de mañana 15 de febrero, el que escriba sobre usted y el cuadro va a la prisión, quedará totalmente prohibido escribir sobre ti y el cuadro.
-    Bé senyor jutge, com vostè vulgui. Però com escrigui algun em van a trobar, al final em buscaran la ruïna ... no serà que no els avís.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...